Aquests dies m’ha tocat revisar les cartes d’Abelardo i Heloïsa per determinar si les cartes d’ella són reals o són una falsificació. Difícil tema que ha fet escriure moltes i moltes línies al llarg del s.XX. La d’Abelardo y Heloïsa és la típica historia de la que has sentit a parlar sempre i no te l’han acabat d’explicar mai. A més jo sempre havia admirat a Abelardo, figura clau de la intel•lectualitat del XII juntament amb Suger, Sant Bernat o Pedro el Venerable, però havia deixat de banda l’altre membre de la parella. La sorpresa que m’he emportat al veure que aquí la crack és Heloïsa! Però anem a pams, primer la breu historia i després perquè dic això.
Pedro Abelardo com ja hauríem de saber va ser un magíster, un intel•lectual, teòleg i filòsof que va encarnar tota la modernitat del s.XII. Crea un nom mètode de debat dialèctic anomenat sic et non i s’estableix una escola al mont de Santa Genoveva a la riba esquerra de París, apartant-se així de les escoles monacals. Està alliberant el saber de les parets del monestir, fent un primer pas cap a les universitats del s.XIII. A més les seves ensenyances s’allunyen del deu maniqueista venjatiu del romànic, s’obre a la caritat i la bondat del nou déu que caracteritzarà el gòtic.
Abelardo és un geni, un avançat a la època i el centre de totes les mirades a principis del XII. Entre els seus alumnes hi ha un papa, 19 cardenals i més de 50 abats. La seva historia calamitatum comença quan el canonge de la Catedral de París li demana un favor personal: instruir i adoptar com a alumne a la seva neboda. Abelardo accepta i el dia en que es coneixen Heloïsa té 17 anys i Abelardo 39. A pesar de la diferencia d’edat i d’estatus les classes es converteixen poc a poc en converses amoroses. Com diu el propi Abelardo:
«...Los libros permanecían abiertos, pero el amor más que la lectura era el tema de nuestros diálogos, intercambiábamos más besos que ideas sabias. Mis manos se dirigían con más frecuencia a sus senos que a los libros[…]»
La bellíssima historia d’amor però es trenca quan es fa evident que Heloïsa està embarassada. El canonge, monta en colera i contracta a dos sicaris que es presenten a casa d’Abelardo i agafant-lo per la força el castren abans de fugir ràpidament.
Acabo de veure això i no em puc resistir de penjar-ho. Sembla que encara hi ha polítics dignes i que toquen de peus a terra. Encara que sigui Francès i dels verds: Ole tus huevos!
La historia de l’Art de l’Ernst H.Gombrich és comunament citat com el millor llibre que hom es pot llegir per endinsar-se un mica en el fascinant món del la historia de l’art. La veritat és que era un tema que tenia una mica abandonat, crec que des de batxillerat no havia llegit res més sobre el tema i deu ser per això que m’ha agradat tant. Ha estat com redescobrir quelcom que has disfrutat molt abans i que havies oblidat.
L’excusa ideal per agafar-lo de la biblioteca ha estat el viatge d’aquest pròxim estiu per Italia amb la Natalia. Els que em coneixeu us preguntareu perquè carai vaig a Itàlia un altre cop quan ja hi he estat dos cops. La resposta senzilla seria: un mai se’n cansa de veure meravelles. La resposta més elaborada potser seria que realment ara sé moltes més coses de les que sabia l’últim cop. Crec que els meus ulls estan molt millor entrenats ara i veuré coses que en els dos viatges anteriors crec que se’m van escapar. Per si d’acàs i per arribar en plena forma al viatge m’he fet un pla estricte de lectures que inclou llibres com la Historia de Roma de l’Indro Montanelli, El renacimiento de Fernando Checa, i un llibre sobre barroc que encara he d’escollir.
El fet és que aquesta historia del art és senzilla i concisa, apenes 500 pàgines per a 40 segles d’art. A més l’edició que vaig agafar està profusament il·lustrada amb la qual cosa hi ha encara menys espai per al text. La gràcia del llibre recau en que realment Gombrich no aspira a una historia exhaustiva sinó a donar breus conceptes sobre cada època, tots relacionats amb la funció de l’art en cada moment, el paper de l’artista dins de cada societat i una ràpida passada per els artistes imprescindibles de cada moviment. És doncs una col·lecció de mínims, tot allò que s’ha de saber per començar a entendre una mica com ha anat canviant l’art amb els anys.
La redacció de Gombrich sempre ha estat molt àgil, ja ho podíem veure al seu “Breu historia del món” però en aquest llibre es nota que tracta la matèria en que ell és experti això encara augmenta més el ritme. No dedica més d’una pàgina a cada artista o obra, i il·lustra les idees més abstractes amb símils contemporanis: ens trasllada una problemàtica o un fenomen a la nostra societat actual per que entenguem millor el que significava en aquell moment. El fet que estigui il·lustrat ajuda molt al lector doncs constantment pot referendar el que diu l’autor en la obra d’art que té copiada al costat del text.
El que busqui en aquest llibre una relació de grans pintors i les seves vides i obres no ho trobarà. El fort d’aquest llibre no és l’apartat de vides d’autors sinó l’explicar com sorgeixen i es desenvolupen els canvis en la percepció artística. Gombrich es centra molt (sense deixar els altres aspectes de banda) en fer-nos entendre què és el que canvia en els artistes per fer-los abandonar les constants preestablertes de l’estil en que s’han educat per innovar i crear estils nous.
En aquest sentit he trobat molt significativa la demostració que fa de com l’artista de l’alta edat mitja no ha perdut, com es creu comunament , la capacitat de representar la realitat de manera fidedigna. L’artista del primer romànic segueix sent capaç de pintar de manera “realista”. El que ens diu Gombrich és que el canvi no està en la capacitat de l’artista sinó en la funció de l’art. Quan a l’alta edat mitjana l’art serveixi exclusivament com a il·lustració de la bíblia per a aquells que no saben llegir, representar la realitat no tindrà cap sentit. El que buscaran els artistes medievals és representar uns valors, una moralina, una ensenyança. I per transmetre valors i normes no necessites pintar tots els músculs al detall com feien Grecs i Romans, només cal que s’identifiqui al personatge seguint unes convencions: la iconografia. Tampoc caldrà que es respectin les normes de la disposició del cos o dels objectes en la escena i fins i tot es podrà prescindir de dibuixar quelcom al fons. Aquí lo important és l’escena que es vol relatar i per tant si posem un fons llis de color or és per no distreure la atenció de l’espectador.
Revelacions com aquestes es van succeint al llarg de la narració que està dividida en capítols en ordre estrictament cronològic i per àrees geogràfiques artísticament afins. L’Europa mediterrània catòlica es tracta en capítols diferents a la Europa protestant perquè els valors artístics no són els mateixos sobretot a partir de la reforma.
És en resum una lectura molt interessant i enriquidora. Et dona aquell punt de saber necessari per entendre mínimament el que veus quan vas a un museu. És difícil trobar en un llibre de qualsevol temàtica el punt mig entre la erudició excessiva i la lleugeresa anecdòtica però certament en aquest cas Gombrich ho aconsegueix.
Recomanat per a: Tot aquell que tingui una setmaneta per entrenar els seus ulls a veure art.
Contraindicat per a: Tots aquells que senten urticària a menys de 50m d’un museu.
1a certesa de la setmana: El saló del còmic és un pou de freaks irredemptes com una casa, però crec que és un dels millors salons que es fan a Barcelona. Té un nosequè que m’encanta, una barreja de nostàlgia, de clàssics en paper, de col·leccionisme i bibliofília que m’atrapa. Deu ser un dels móns temàtics en els que menys en sé però millor em sento. I a sobre aquest any he involucrat a la Natalia i ja ha estat la canya.
2a certesa de la setmana: Kick-Ass és un còmic com la copa d’un pi! I no és una opinió personal! La mateixa Natalia em secunda! Para, para!! Com?? Una noia aficionada als còmics sanguinolents i salvatges i fins i tot aficionada a la fantasia èpica de Canción de Hielo y Fuego?? Yehaaa... That’s my girl!! XDD
El fet és que dissabte al saló buscava sense parar el Kick-Ass del Mark Millar. No és que sigui un gran expert en còmics i la veritat és que no havia sentit parlar mai dels autors. Simplement portava molt de temps sentint i llegint meravelles d’aquest breu però intens còmic i de la seva adaptació cinematogràfica que s’estrena el proper 4 de Juny.
Vaig preguntar a varis stands i a tot arreu estava esgotat (i això que encara era dissabte a la tarda...) ja casi havia abandonat la búsqueda quan al final el vaig trobar a un dels extrems més poc transitats del saló. La veritat és que és poqueta cosa, deuen ser unes 70 pàgines o així i val 20 euros, però són els millors 20 euros gastats en temps. L’enquadernació és bona, en tapa dura i en paper gruixut i molt setinat. El fons és d’un constant color negre com acostuma a ser en els còmics últimament i això fa que els colors saltin de la pàgina amb força. La veritat és que les il·lustracions són d’escàndol, val la pena tornar-lo a llegir per apreciar millor detalls que en una primera lectura has passat per alt.
I és que Kick-Ass no és un còmic a l’ús, és un còmic adult, MOLT adult. La contundència física i verbal és immensa. No té pietat de res ni de ningú, es vessen litres de sang, es veuen molts ossos trencats i els insults volen per les pàgines. Però no us enganyeu, si voleu un còmic només de violència compreu-vos un The Punisher, aquí la violència és vehicular, està al servei d’una historia. Una historia simple, senzilla però amb un ritme endimoniat que dóna i donarà molt de sí.
El protagonista és Dave Lizewski, un pringat en edat escolar que devora còmics, es mata a pallas i somia amb la pibon de la classe. Un de tants vamos... el que fa singular a Dave és que decideix que encara que no té cap poder sobrenatural, ell pot ser un superheroi. Comprarà el traje per ebay i sortirà a la nit de Nova York a fer justícia. Ben aviat descobrireu que les coses no són com ell pensa i es veurà arrossegat per un frenesí d’aconteixaments que involucra a la Màfia i a una nena diabòlica de només 10 anys que maneja la Katana com si fos Beatrix Kiddo amb una Katana de Hattori Hanzo (recordeu Kill Bill?)
No destripo més l’argument, només dir-vos que si esteu pensant que aquest argument ja us sona, millor penseu-ho un altre cop i compreu el còmic perquè val molt la pena. Realment es fa molt curt perquè les pàgines volen, especialment en les escenes d’acció. Com ja he dit el dibuix és fantàstic, té un estil que no es pot qualificar de realista, sacrifica realitat a favor de la contundència. És possible que un os no es trenqui així, o que una cara no quedi amb aquesta expressió quan li disparen una màgnum a dos centímetres de l’ull, però joder... realment estàs sentint el dolor...
Res més, només espero que la pel·lícula sigui la meitat de bona que el còmic i ja em donaré per satisfet. Realment el material és cinematogràfic 100% i dóna per fer una gran adaptació. A més a la pantalla s’hi podrà afegir un element que trobo a faltar a les pàgines: una banda sonora acorde amb el que s’està explicant.
Ara em queda el From Hell de l’Allan Moore, però això ja és un altra cosa... Alta cultura contra “divertimento”, dues obres molt diferents però obres mestres cadascuna en el seu àmbit, que no és poc...
Postscriptum: Us deixo un link al còmic en la seva versió anglesa per si voleu fer un cop d’ull, però si us agrada compreu-lo! Així col·laborem a una segona i tercera parts que pel que diuen ja estan en camí. http://www.megaupload.com/?d=1PT5UJRZ
Postscriptum2: Click a les imatges si voleu veure-les en tot el seu esplendor...
He trobar una petita meravella a la biblioteca sobre la simbologia dels colors i com la percepció humana sobre ells ha anat canviat al llarg de la historia i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres. Si tinc temps faré un petit resum de cada color seguint el llibre de Michel Pastoureau, Breve història de los colores.
Comencem amb el Blau, el color preferit de la majoria d’europeus des de ja fa molt de temps, el color que no molesta a ningú, el color de les banderes dels organismes internacionals i el més utilitzat per vestir. Per a la societat occidental el blau és el color de la convenció i la tranquil•litat. La ONU, UE, OTAN, UNESCO... totes porten el blau a la bandera. Però això no ha estat sempre així, antigament el blau no es considerava un color (només n’hi havia tres: blanc, negre i vermell) només els egipcis tenien algun objecte decoratiu de color blau. El pigment blau era difícil de fabricar i treballar i és per això que durant temps se’l va despreciar. L’antiga roma l’associava a les tribus bàrbares i el rebutjaven a favor del vermell i el blanc. Una dona amb els ulls blaus era una dona de mala vida i en un home era senyal de ridícul. És per això que el llatí no té una paraula clara per a blau. Quan el blau es va popularitzar més tard, les llengües romàniques van haver de buscar una nova paraula per definir-lo. La majoria va optar per l’arrel germànica blau (blue, bleu, blau...) però altres com per exemple el castellà van optar per l’arrel islàmica azraq (azul). La falta de referències al color blau en els textos clàssics va portar fins i tot a alguns estudiosos del s.XIX a pensar que els ulls dels antics no eren capaços de detectar-lo!
A la bíblia hi ha molt poques referències al color blau així com a la litúrgia dels primers cristians, que feien servir blanc, vermell, verd o negre. És al segle XII en que el blau apareix amb força i és precisament a través de la religió. El canvi conceptual del XII és importantíssim a tots els nivells i el fet de relacionar el poder diví amb la llum reivindica el color blau com a color expressió de la llum. A partir d’aquell moment els cels es començaran a pintar de color blau, anteriorment s’havien pintat de blanc o de gris. L’explosió del culte a la verge Maria contribueix a la difusió del blau doncs la verge es representa al cel i ben aviat el blau es converteix en el color associat a la verge. El segle XII també veu l’expansió de l’espectre de colors a Europa. La profusió de la classe nobiliària, la jerarquia, els teixits luxosos, els blasons i escuts d’armes... La cristiandat s’aboca al color com a element decoratiu i distintiu. Es passa de tres colors bàsics a una paleta de sis, afegint al blanc, vermell i negre tradicionals els nous verd, blau i groc. El blau es va estendre com a element principal de la decoració de les catedrals des de Saint-Denis a Chartres.
Però en un segle tant convuls com el XII res podia ser tant clar. Dins la mateixa església també hi havia controvèrsia sobre els colors. Els que defensaven que el color era llum i per tant una manifestació divina creien que les esglésies i les obres havien d’estar inundades de color. Exemple clar d’aquest pensament és l’Abad Suger de Saint-Denis. A l’altre banda ideològica hi havia evidentment San Bernardo de Claraval, que defensava des de l’austeritat dels monestirs cistercencs que el color no era res més que pigment i per tant matèria. La matèria era quelcom vil i abominable i per tant s’havia de protegir les esglésies i els monestirs dels colors. La moda aristocràtica però va poder més que les discussions teològiques i el blau va guanyar terreny fins a coronar-se com a símbol de la casa reial francesa amb Philip August i Sant Lluis. Carlemany no hauria portat mai blau al seu escut!
Segles després, durant la reforma protestant, els colors van ser objecte d’una nova discussió important. La pintura protestant té una paleta de colors molt limitada, amb tons uniformement blaus, blancs, grisos i negres. Les esglésies protestants evidentment no tindran ni rastre del color de les grans catedrals medievals però el poc color que tenen és sovint blau. La contrareforma també alabarà el blau com a color elegant per vestir i des de el segle XVIII el blau ja és el color preferit dels europeus. El romanticisme alemany el posarà encara més de moda entre els joves que volen emular a Goethe que vestia de blau i finalment al 1850 Levi-Strauss el converteix en símbol identitari d’uns nous pantalons pensats per als treballadors però que esdevindran simbòlics del s.XX: els texans. El fet que els texans siguin blaus es deu a que el tint és més senzill que amb altres colors però també a que els jeans eren una prenda pensada per al treball i la concepció protestant dicta que la roba ha de ser digna, sòbria i discreta. Strauss no hagués pensat mai en anar a treballar amb pantalons vermells!
Per encara més informació: Pastoureau, Michel. Diccionario de los colores. Paidós 2009
Hi ha dues persones en el panorama periodistic actual que em mereixen l’admiració i el respecte més absolut. Carlos Boyero crític de cine del País i Arturo Pérez Reverte, escriptor i ex-corresponsal de guerra.
El primer el podeu llegir a la pàgina web del país i cada dijous al migdia fa unes entrevistes digitals en què es poden fer preguntes i on sobretot es treuen recomanacions molt bones sobre llibres, pelis i whisky’s. És un cínic pur, de tornada de tot, gaudeix de la seva soledat i té una de les millors feines del món: crític de cinema. Les seves crítiques són totalment personals, no es plega a les opinions mainstream ni a cinemes alternatius. Simplement alaba tot allò que el fa sentir i critica tot allò que és pretenciós o banal. Té molts detractors i segurament en part s’ha creat un aura i un personatge que potser no és del tot real però m’agrada el seu estil i us el recomano.
A Arturo Pérez Reverte no li fan falta les presentacions. És un escriptor prolífic i un periodista que es va fer famós per les seves cròniques des de Sarajevo en plena Guerra dels Balcans. De la seva obra no em convençen les seves noveles contemporanies però en canvi Alatriste és una absoluta obra d’art. Només per l’ús de la llengua Alatriste ja mereix tota alabança i si sobretot entreté com ho fan les aventures d’aquest antic soldat de Flandes millor que millor.
Reverte però també és un opinador d’actualitat des del seu blog Patente de Corso. Les seves opinions acostumen a ser molt radicals, molt pròpies i molt dures, però m’agrada. Sempre toca la tecla adequada i a pesar que a vegades pot semblar un “facha” té massa personalitat per plegar-se a idologies barates,.Com, Boyero, Reverte té opinió propia, carrega contra tot allò que per ell ha pervertit la societat actual, tot lo políticament correcte i fa la sensació que anyora la marcialitatde societats antigues. Això si, sempre desde un discurs cultíssim i amb un “punch” que no es troba en el periodisme actual.
Tota aquesta parrafada per posar-vos aquest fragment de l’article de Reverte que parla sobre un tema que jo sostinc des de fa temps. Que si, segrestos, que si morts que si governs occidentals salvant a incautes a paísos perduts de la mà de deu… (compte que això no té res a veure amb Haití eh?!) en fi… llegiu i disfruteu…
“Mucho ha cambiado el paisaje. Ahora, cuando a un reportero, turista o voluntario de algo se le hunde la canoa, lo secuestran, le arreglan los papeles o se lo zampan los cocodrilos, enseguida salen la familia, los amigos y los colegas en el telediario, asegurando que Fulano o Mengana no iban a eso y pidiendo que intervengan las autoridades de aquí y de allá –de sirios y troyanos, oí decir el otro día–. Eso tiene su puntito, la verdad. Nadie viaja a sitios raros para que lo hagan filetes o lo pongan cara a la Meca, pero allí es más fácil que salga tu número. Ahora y siempre. Si vas, sabes a dónde vas. Salvo que seas idiota. Pero en los últimos tiempos se olvida esa regla básica. Hemos adquirido un hábito peligroso: creer que el mundo es lo que dicen los folletos de viajes; que uno puede moverse seguro por él, que tiene derecho a ello, y que Gobiernos e instituciones deben garantizárselo, o resolver la peripecia cuando el coronel Tapioca se rompe los cuernos. Que suele ocurrir.
Esa irreal percepción del viaje, las emociones y la aventura, alcanza extremos ridículos. Si un turista se ahoga en el golfo de Tonkín porque el junco que alquiló por cinco dólares tenía carcoma, a la familia le falta tiempo para pedir responsabilidades a las autoridades de allí –imagínense cómo se agobian éstas– y exigir, de paso, que el Gobierno español mande una fragata de la Armada a rescatar el cadáver. Todo eso, claro, mientras en el mismo sitio se hunde, cada quince días, un ferry con mil quinientos chinos a bordo. Que busquen a mi Paco en la Amazonia, dicen los deudos. O que nos indemnicen los watusi. Lo mismo pasa con voluntarios, cooperantes y turistas solidarios o sin solidarizar, que a menudo circulan alegremente, pisando todos los charcos, por lugares donde la gente se frota los derechos humanos en la punta del cimbel y una vida vale menos que un paquete de Marlboro. Donde llamas presunto asesino a alguien y tapas la cara de un menor en una foto, y la gente que mata adúlteras a pedradas o frecuenta a prostitutas de doce años se rula de risa. Donde quien maneja el machete no es el indígena simpático que sale en el National Geographic, ni el pobrecillo de la patera, ni te reciben con bonitas danzas tribales. Donde lo que hay es hambre, fusiles AK-47 oxidados pero que disparan, y televisión por satélite que cría una enorme mala leche al mostrar el escaparate inalcanzable del estúpido Occidente. Atizando el rencor, justificadísimo, de quienes antes eran más ingenuos y ahora tienen la certeza desesperada de saberse lejos de todo esto.
Y claro. Cuando el pavo de la cámara de vídeo y la sonrisa bobalicona se deja caer por allí, a veces lo destripan, lo secuestran o le rompen el ojete. Lo normal de toda la vida, pero ahora con teléfono móvil e Internet. Y aquí la gente, indignada, dice qué falta de consideración y qué salvajes. Encima que mi Vanessa iba a ayudar, a conocer su cultura y a dejar divisas. Y sin comprender nada, invocando allí nuestro código occidental de absurdos derechos a la propiedad privada, la libertad y la vida, exigimos responsabilidades a Bin Laden y gestiones diplomáticas a Moratinos. Olvidando que el mundo es un lugar peligroso, lleno de hijos de puta casuales o deliberados. Donde, además, las guerras matan, los aviones se caen, los barcos se hunden, los volcanes revientan, los leones comen carne, y cada Titanic, por barato e insumergible que lo venda la agencia de viajes, tiene su iceberg particular esperando en la proa.”
I acabo amb una cita del mateix reverte en el mateix to de l’any 2006 que ja em va cridar l’atenció en aquell moment.
“Cuando salí de mi casa con una mochila ya había traducido a Homero y a Virgilio y a Jenofonte y sabía lo que era Troya y quién fue Ulises y como eran los dioses a los que no se les puede pedir responsabilidades. Con ese bagaje, cuando empezé a formularme preguntas sobre las guerras de las que era testigo, cuando empezé a ser permeable, a contaminarme de la guerra en el sentido de que percibo que empieza a afectarme en lo personal, recurro a los clásicos y me digo: no te horrorices, macho, que esto es Troya, que todo esto ya pasó hace tres mil años. Mi formación no actuó como anestesia, sino que me ayudó a asumir la realidad. ¿Cómo asumirán la realidad del horror los jóvenes que no llevan Troyas en sus mochilas? Es una pregunta interesante... creo que la asumirán con u na desolación enorme. ¿Que les pasa a esos chicos cuando caen las torres gemelas, cuando Milosevic golpea, cuando un terremoto asola...? ¿Qué pasa por sus cabezas cuando ven que toda su familia, su juventud, toda su vida se van al carajo en un ¡pum!? ¿Con qué mecanismos de salvación van a protegerse del horror de la realidad, del campo de minas en el que vive el ser humano? Les estamos dejando desnudos, vulnerables frente a un mundo que es muy peligroso, muy hijo de puta, un territorio muy hostil, simplemente malvado. El universo no tiene sentimientos, mata sin pasión, que esa es otra. El ser humano mata por lujuria, por ambición. Pero el universo mata porque ese dia toca volcán, terremoto, tsunami.... y a tomar por saco, ¡pum!, y Pompeya se hunde en la miseria.”
Després de les vacances nadalenques em toca tornar-me a posar a treballar i afrontar els exàmens així que he recuperat la meva banda sonora d’estudi que faig servir de música de fons per no avorrir-me massa. La primera cançó que he escoltat m’ha recordat una historia que feia temps que volia publicar i que probablement ja molts coneixereu però que em serveix d’excusa per reanimar aquest bloc que ha estat ni més ni menys que tres mesos parat. La cançó en qüestió és In the beginning the Mike Oldfield en un dels seus millors àlbums: Songs of distant earth i us la poso en un vídeo en que l’he trobada enganxada a la segona cançó del disc, una també excel•lent let there be light.
Des de petit quan la posava el meu pare ja m’agradava aquesta veu recitant un passatge de la Bíblia però no m’imaginava que correspongués a un aconteixament històric.
La veu que es sent al principi de la cançó correspon a l’astronauta William Anders, tripulant juntament amb Jim Lovell i Frank Bormann de l’Apollo VIII. Els tres consten als llibres d’història com els primers astronautes en orbitar la lluna, l’any 1968, només 7 anys després del famós discurs de Kennnedy prometent que l’home trepitjaria la lluna abans de 1970.
Els viatges espacials en aquella època no eren el que són ara, actualment ningú es preocupa de quan surt el següent coet, ni de les missions ni de l’estació internacional, cap cadena retransmet ja els llançaments des de cap Canyaveral però al 1968 el programa Apol•lo era un assumpte de prioritat nacional. Tots els Estats Units estaven pendents de la missió lunar així com quasi tot el món occidental. La lluna era la meta d’una cursa propagandística entre els Estats Units i la URSS per mostrar-se al món com la potència capdavantera en tecnologia i progrés. L’interès i les inversions per part de l’administració americanes van ser tals que en tan sols 8 anys es va aconseguir engegar el programa apol•lo i enviar onze naus cadascuna amb una missió més ambiciosa que l’anterior fins a posar al 1969 a Neill Armstrong sobre la superfície lunar. Al 1968, un any marcat per el fracàs de l’ofensiva del Tet al Vietnam, les protestes civils i el moviments dels civil rights amb l’assassinat de Martin Luther King, la NASA pitjava l’accelerador per avançar-se a la unió soviètica que ja havia aconseguit fer una òrbita lunar però no tripulada.
La coincidència temporal feia que la tripulació de l’Apol•lo VIII fos també la primera en passar el Nadal a l’espai. Per celebrar-ho es van programar dues retransmissions des de la nau, retransmeses en directe per tot el país. La segona d’elles es faria mundialment famosa i és la que escoltem a la cançó de Mike Oldfield.
Els tres tripulants es tornen per llegir l’inici del gènesi de la Bíblia, desitjant un bon Nadal a una humanitat expectant davant el televisor i la ràdio i que reunida en família per celebrar el Nadal escoltava unes veus a milers de quilòmetres de distància. Es calcula que més de mil milions de persones van escoltar el missatge. Evidentment, per a alguns va ser un moment memorable i per altres, una utilització innecessària de la creença cristiana per un país oficialment ateu. Per a la majoria però va ser el colofó optimista a un any desastrós des de la perspectiva americana i un excel.lent missatge optimista per al futur. L’allau de cartes d’agraiment que van rebre els astronautes va ser enorme i el contingut a quasi tots ells constant: “you saved 1968”
El missatge el podeu escoltar aquí i us el transcric en anglès. L’Apol.lo VIII també va ser el primer en fotografiar tota la terra des de l’espai deixant-nos per la posteritat la famosa foto que obre aquesta entrada. Espero que hagueu passat un molt bon Nadal!
"We are now approaching lunar sunrise and, for all the people back on Earth, the crew of Apollo 8 has a message that we would like to send to you. In the beginning God created the heaven and the earth. And the earth was without form, and void; and darkness was upon the face of the deep. And the Spirit of God moved upon the face of the waters. And God said, Let there be light: and there was light. And God saw the light, that it was good: and God divided the light from the darkness...
Quan algú comença a capbussar-se en el món de la geografia, una de les coses que se li fan presents més aviat és que la geografia juga un paper força peculiar en la classificació tradicional de les ciències: considerada sovint com una de les ciències socials, en altres ocasions se la situa entre les ciències humanes tot i que a vegades manté estretes relacions amb les ciències anomenades “pures”. A més, al nostre país els departaments universitaris que imparteixen geografia a vegades s’anomenen, simplement, “de geografia”, però a vegades també “de geografia i història”, “de geografia i sociologia”, “de ciències de la terra”, “de geografia i ordenació del territori”, entre altres fórmules: és ben clar que aquesta diversa adscripció departamental sovint ho és per raons purament administratives però, en tot cas, és també exponent dels diversos lligams i aliances que es donen.
Mirant els continguts, certament el ventall de sabers que encabeix és també notable: un cop hagi obtingut el seu títol, un llicenciat o llicenciada en geografia haurà estudiat una mica d’història i una mica de matemàtiques, de sociologia i de geomorfologia, de ciències polítiques i de tècniques cartogràfiques… per esmentar només alguns dels àmbits habitualment inclosos en els plans d’estudi. Hi ha gent que afirma que el contingut de la nostra disciplina es comparteix amb altres ciències però que aquest contingut és tractat de manera ben distinta a com aquelles ho fan. En ocasions, en boca de molts estudiants, això comporta un retret que diu que des de la geografia sabem només “una mica de moltes coses” i que tot plegat dóna uns coneixements insuficients i incomplets i no prou “competitius”; habitualment el següent pas és comparar el (suposadament escàs) saber del geògraf amb el saber del geòleg, o el del sociòleg, o del botànic cosa que és, evidentment, un error notable ja que es tracta de sabers, de coneixements i de ciències diferents i, per tant, no comparables entre ells.
En tot cas, el que sí que és cert és que es poden observar certs solapaments en els interessos d’estudi de diverses ciències que, tanmateix, no són solapaments en els objectius d’estudi. Per posar un exemple: en ocasions la biologia s’interessa per la distribució espacial de les plantes i en ocasions la geografia s’interessa per les plantes que estan localitzats en un lloc determinat. De fet, molts dels aspectes (dels interessos d’estudi) de l’anomenada “biogeografia” serien comuns a la biologia i a la geografia però és ben clar que ambdues s’hi acostarien amb objectius ben distints: la biologia per tal d’elaborar una cartografia i una taxonomia de les plantes, la geografia per interpretar els usos i les implicacions que té la vegetació per als éssers humans o en tant que part d’un paisatge. Així, alguns dels solapaments entre ciències representen, de fet, branques sistemàtiques o d’especialització de la geografia. N’hi ha moltes: la geografia de la població és comú entre la geografia i la demografia, la climatologia ho és entre la geografia i la meteorologia, la geomorfologia entre la geografia i la geologia, la geografia econòmica entre la geografia i l’economia, etc., etc.
També és ben cert que es fa difícil delimitar un contingut exclusiu (i excloent) de la ciència geogràfica: si (simplificant-ho d’una manera barroera) la geologia estudia les roques, la botánica les plantes i la medicina el cos humà… la geografia estudia una cosa tan etèria i alhora tan concreta com… els llocs. Com a conseqüència, també és cert que hi ha una notable dissociació entre els estudis geogràfics i la professió de geògraf: (continuant amb la simplificacions) tots els advocats han estudiat dret i tots els metges tenen una llicenciatura en medicina, però per analitzar els llocs semblaria que no és imprescindible una llicenciatura en geografia ja que economistes o sociòlegs o historiadors (per esmentar alguns estudiosos) sovint també s’hi dediquen.
Així doncs, quina és l’especificitat de la geografia? Quins és el seu objectiu com a ciència? Quina és la seva raó de ser, la seva justificació professional i acadèmica? Hi ha algun aspecte que sigui específicament propi de la geografia i que no “se solapi” amb altres ciències? Dit d’una altra manera: un text geogràfic sobre una regió determinada, ¿podria ser elaborat com una suma de contribucions d’un geòleg explicant les roques, un botànic explicant les plantes, un meteoròleg parlant del clima, un demògraf escrivint sobre la població, un sociòleg informant sobre les classes i els grups humans, un economista presentant l’economia? Segurament una descripció així no aconseguiria reflectir, en conjunt, les interaccions existents entre els diversos fenòmens característics d’aquella regió: més que mai cal retreure l’aforisme de que “el conjunt és molt més que la suma de les parts”. Resulta fàcil veure que el clima i el tipus del sòl estan íntimament lligats amb la producció agrícola o que el desenvolupament industrial no es deu només a factors estrictament econòmics sinó als recursos naturals i a la quantitat i el nivell d’instrucció de la població, o que en el traçat de les fronteres hi ha implícita la història, la cultura, les relacions de poder… i també el medi físic. L’estudi de la interdependent interacció entre tots els fenòmens que actuen damunt l’espai és tasca de la geografia. I que només la geografia duu (i sap dur) a terme.
Dr. Abel Albet I Dra. Maria Dolors García Ramón “La Geografia, objectius i continguts cièntífics” Teoria i Mètodes en Geografia
El 17 de novembre de l’any passat passejant per el bloc de Cinema-Classics vaig veure que recomanaven Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Deien que es tractava d’una del cims del cinema del genial director Austríac, i això em vas sobtar molt. La millor pel•lícula del responsable de El crepusculo de los dioses o El apartamento? Evidentment li vaig donar un oportunitat dins del meu etern cicle de cinema clàssic particular, veient-la una tarda assegut davant l’ordenador i sense cap tipus de comoditat. Em va enganxar i em va destrossar per dins, no em podia creure el que estava veient, des del principi, una fotografia horriblement obscura i angoixant, una versió original amb veus profundes, tendencioses, frases que amagaven sempre segones intencions, la pel•lícula traspuava qualitat, era un clàssic en majúscules. Ho vaig sentir des del primer moment, una d’aquelles pel•lícules que no oblides mai, un d’aquells moments per els que t’empasses desenes o centenars d’altres pel•lícules, mediocres o simplement entretingudes intentant trobar la pel•lícula que finalment copa totes les expectatives i explota el 100% de la capacitat d’aquest art que és el cinema. La capacitat de trasbalsar i de commoure a l’espectador com cap altre art és capaç de fer-ho.
Amb això no vull dir que Perdición sigui la millor pel•lícula mai feta, segurament altres només la trobaran correcta o simplement bona, però aquest aspecte subjectiu per el que convertim algunes coses com a pròpies, com a elements importants dins la nostra existència és inefable. No sé perquè em va marcar tant aquesta pel•lícula, si per la situació personal o per la sorpresa que em va provocar. El que puc dir segur és que Perdición s’ha convertit en un referent fílmic ineludible per mi.
Perdición s’emmarca clarament dins l’anomena’t cinema negre, o film noir: històries de detectius, assassinats, femmes fatals, tragèdies i personatges turmentats. És un gènere exclusiu dels anys 40 i 50 que ha mort totalment i que no té raó de ser fora del pessimisme i la inseguretat americanes d’aquelles dècades. Un gènere però que ha deixat algunes de les més grans pel•lícules de la historia. Els dos grans gèneres cinematogràfics americans han estat el Western i el cinema negre, cadascun amb la seva mitologia i els seus estereotips propis. I dins d’aquests dos grans gèneres trobem les màximes fites fílmiques, en el cas del cinema noir destaquen El halcón maltés que va ser la inauguradora del gènere al 1941, The big sleep, amb la parella Bogart-Bacall, la jungla de asfalto o Touch of Evil (Sed de mal) d’Orson Welles que al 1958 va clausurar definitivament el gènere.
La present Perdicíon va ser rodada l’any 44 i es basa en una història real apareguda uns anys abans als diaris californians. La trama bàsica és la de l’assassinat perfecte: una Femme Fatal infeliçment casada, interpretada per Barbara Stanwyck embarca a un agent d’assegurances (Fred MacMurray) per assassinar al seu marit i així cobrar l’assegurança de vida. El problema el troben en Keyes (Edward G.Robinson imperial com sempre) l’investigador de l’asseguradora que des del primer moment s’olora que allò no ha estat un accident. Una historia en aparença senzilla amb una atracció sexual entre els protagonistes molt forta. Una protagonista amb un sex-appeal d’escàndol, que ens sedueix no amb bellesa sinó amb actituds, l’espectador cau en l’encís al mateix temps que el protagonista, des de la tovallola, a la cadeneta al peu o l’últim botó sense cordar, Stanwick ens deleita amb un poderosíssim ritual de seducció, una autèntica spider-girl que teix la teranyina implacable. MacMurray és en aquest cas una mosca que sap que està sent atrapada, no és una víctima il•lusa, és una víctima dolorosament conscient del que passa però el desig irrefrenable l’impedeix aturar la tragèdia. La química de la parella és fantàstica, amb actituds d’home dels anys 40 ell i aparença submisa i fràgil ella però immensament manipuladora. En mig d’ells un Edward G. Robinson que és un dels actors més infravalorats de la historia, un detectiu intuïtiu, un geni de la racionalitat però que és incapaç de detectar que el seu millor amic és l’autèntic assassí.
Fins aquí tot el mèrit és de Wilder, un excel•lent director d’actors i sobretot un fantàstic guionista, capaç de diàlegs trepidants, insultantment capciosos, capaços d’erotitzar parlant dels límits de velocitat en autopista. En el guió també hi va prendre part Raymond Chandler el gran escriptor de novela negra, autor del personatge de Phillip Marlowe, immortalitzat per Humphrey Bogart en moltes altres pel.licules. Wilder i Chandler no es van portar massa bé i les discussions eren constants però el resultat dels dos genis combinats fou immillorable.
L’altre element clau de la pel•lícula és la fotografia obra de John f.Seitz. Permanentment obscura, ens trasllada, la tensió, la calor i les olors del Los Angeles de l’època. Podem sentir des de la olor de la colònia de Phyllies al dolor d’un Walter Neff intentant arrossegar-se fins l’ascensor. Tot gràcies a una fotografia detallista, que juga constantment amb les llums per alternar l’ambient atrafegat però cristal•lí de l’oficina amb la tenebra dionisíaca de la casa de Phillies i tot això amenitzat evidentment amb litres d’alcohol begut en pantalla i centenars de cigarrets fumats. Lo políticament correcte encara no existia, i certament la decadència personal, la por a ser descobert i l’autèntica passió no són el mateix sense bourbon i tabac.
El que si que existia en aquella època era el codi Hayes, obra del legislador conservador William Hayes, que establia una férrea censura a Hollywood per tal que les pel•lícules es mantinguessin dins la decència i els culpables acabessin rebent sempre un càstig exemplar. En altres paraules, les pel•lícules sempre havien de tenir un final feliç o un final moralitzant. És per això que la història verdadera en la que s’inspirà Double Indemnity es va considerar durant molts anys infilmable, perquè la parella protagonista s’acabava escapant i suïcidant per amor, la qual cosa no era suficientment moral. La reescriptura de Wilder i Chandler però, va canviar el final (de fet es van rodar dos finals alternatius) per acabar amb una escena brutal, on el dolor físic i la derrota al ser descobert es combinen amb el dolor d’haver estat traït per un amic i per la consciència d’haver estat enganyat per la seva amant. Un final dolorós que està a la alçada d’una gran pel•lícula.
Per últim dir que el film només són 106 minuts, tot està increïblement concentrat, es va al gra des del primer moment i no es dona treva a l’espectador fins al final. Absolutament imprescindible la versió original, una pel•lícula on el dolor i els sentiments no s’expressen en les línies de diàleg sinó en com es diu aquesta línia, en la textura de les veus, per molt bons que siguin els actors de doblatge això no ho aconsegueixen reproduir.
Finalment i després d’un últim Sprint espectacular aquest setembre, dono per clausurat el curs 08/09 a només 15 dies de l’inici del 09/10. M’estic acostumant a allargar els cursos a la convocatòria de setembre. Ara em Bolonya em treuen aquesta possibilitat, una llàstima doncs em donava més temps per fer treballs i per fer assignatures noves que no m’hi cabien en l’horari d’hivern. El balanç d’aquest any acadèmic no pot ser millor. He complert amb tots els objectius personals que em vaig proposar el setembre passat, aconseguint treure-m 124 crèdits que a efectes acadèmics es converteixen en 136 per les assignatures idèntiques entre Geografia i Historia.
Han estat 762 hores de classe, dividides en 15 assignatures, 8 d’història i 7 de geografia, 6 assignatures anuals, 6 de semestrals i 3 de virtuals a les que no he anat a classe. He fet exactament 23 exàmens, 12 treballs de curs o semestrals, 90 pràctiques totes de geografia, i 8 llibres de lectura obligatòria als que he de sumar els molts que he llegit per compte pròpia. Un esforç que ha aportat 6 aprovats, 7 notables, 1 excel•lent i 1 matricula dels quals estic summament orgullós. Cert és que si hagués entregat més treballs o pràctiques molts aprovats s’haguessin convertits en notables però aquest any es prioritzava més la quantitat que la qualitat. Era un any d’assignatures tècniques no gaire gratificants sobretot en el cas d’història (tendències, mètodes, paleografia...) però s’havien de superar i ho hem aconseguit.
L’assignatura de l’any: sens dubte Geografia Urbana, ha estat el descobriment d’un nou món i potser una nova vocació, una assignatura fantàstica que toca des temes històrics a aspectes d’arquitectura i disseny. A més degut a les absències del profe i a les aturades forçades per Bolonya ha estat una assignatura totalment anàrquica, treballant a casa, anant a conferències, llegint llibres sobre el tema, amb una tutorització totalment personalitzada... fantàstic. En el futur explorarem més el tema i qui sap si en l’horitzó hi trobarem un màster en planificació territorial...
L’assignatura sorpresa: Literatura alemanya i cinema. Poca cosa esperava d’aquesta optativa de facultat però començar amb Thomas Mann per acabar amb Sin novedad en el frente, convinant teoria literària amb cinema i història germànica ha estat realment fantàstic. Només un problema, la metodologia bolonyesa (discutiu amb el vostre company el que heu llegit i feu presentacions orals que ocupen com 6 sessions de classe) ens ha restat temps d’explicació d’un professor (Bernd Springer) que en sap un pou. La classe dedicada a Wagner va ser estel•lar, i la dedicada al pròleg de 2001 una odissea del espacio més del mateix. Em quedo amb ganes de més i em cago amb Bolonya: no aprenc igual discutint amb el company que escoltant a un expert.
La decepció de l’any: La monarquia hispànica del Àustries. Un dels meus temes preferits i tot un semestre per dedicar-s’hi. Em quedo amb molt poc, una docència massa centrada en aspectes econòmics i demogràfics, amb temes irrellevants –el bandolerisme a Catalunya- i amb poca història política. El millor de tot, que ens fessin llegir El conde-duque de Olivares de J.H. Elliott, probablement el millor llibre d’història que hagi llegit mai a nivell de complexitat i profunditat.
Calç i arena: Geografia Rural. Sorpresa total respecte al temari, amb coses molt interessants, com legislació europea en polítiques agràries, transgènics i similars però les classes han estat insofribles. Una docència horrible, a càrrec d’una bona dona que simplement llegeix uns apunts que són inexplicablement enrevessats. S’havia de traduir constantment el que ella llegia en llenguatge terrícola per estudiar-ho després. Picant pedra: Sens dubte Paleografia i Tendències historiogràfiques actuals (que també es paleografia). Duríssim, un tema que no m’agrada gens i al que l’hi he hagut de dedicar hores i hores d’estudi i un treball d’arxiu que m’ha durat fins a aquest setembre. Si ho he de repetir em suïcido. Menció apart tenen els 6 exàmens i més de 60 pràctiques de Geografia Física...
Calaix de Sastre: Mètodes i tècniques historiogràfiques amb la Montserrat Jiménez Sureda, tot allò que no cap en cap altre assignatura ho trobaràs aquí. Eclecticisme brutal, història natural de la península i el mediterrani, tipus de contractes de conreu a l’edat moderna, història de la medicina... aquí hi cap tot i sempre combinat amb pel•lícules a quina més sorprenent. Això si, només 4 persones a classe i una professora que posa totes les facilitats del món. Un luxe.
Així finalitzem el curs ara em toca matricular-me al 09/10, que amb 102 crèdits més m’ha de portar a acabar totalment història i a fer part del 3er de Geografia. La pena és que amb l’eliminació de la 2a convocatòria no puc utilitzar l’estiu com a un període lectiu més i els esforços hauran de ser més concentrats. De tota manera espero amb ànsia la història de Xina al segle XX a càrrec del Just Cases, i la Geografia de l’àrea metropolitana de Barcelona, que pinten molt bé.
Espero que d’aquí un any estigui fent un Balanç igual de bo.
