Finalment hem pogut donar per finalitzat aquest curs etern! Realment hi ha hagut moments en que em pensava que no ho aconseguiria però em segueixo sorprenent a mi mateix. Sempre a última hora, sempre estressat, però de moment complint amb la agenda i amb tot lo planificat!
Aquest any he fet menys crèdits que l’any passat però tinc la sensació que ha estat més dur. Segurament perquè la necessitat d’acabar historia m’ha fet fer assignatures que no m’interessaven massa però que quadraven en el meu horari sempre complicat.
Els números d’aquest llarguíssim any han estat els següents: 114 crèdits superats dividits en 16 assignatures. 3 d’elles anuals i 13 de semestrals. De totes aquestes, 4 assignatures han estat virtuals, és a dir sense anar a classe i fetes des de casa. Aquest any l’equilibri ha estat perfecte, amb 8 assignatures d’història i 8 de geografia i els resultats han anat en la línia de l’any passat, intentant pujar més la nota de Geografia i deixant una mica de banda la Historia. Al final han estat 5 aprovats, 8 notables, 1 excel•lent i dues Matricules. Em quedo amb el mal gust de boca de liarla a l’examen de Geografia de la Regió Metropolitana i tenir un aprovat de la meva assignatura preferida però a canvi he tingut una matrícula inesperada com la d’Història de les dones a l’edat mitjana.
Avui fa 65 anys del llançament de la segona bomba atòmica sobre el Japó, a la ciutat de Nagasaki.
Quan pensem en la segona guerra mundial, la guerra al pacífic acostuma a quedar en segon terme. Es veritat que va tenir ben poc a veure amb la guerra europea, però la intensitat de la guerra contra el Japó va ser tant o més gran que els pitjors moments viscuts al front oriental d’Europa. La nostra desconeixença per els japonesos i per la seva historia és quasi tan gran com la que tenien els soldats americans de Pearl Harbor quan el 7 de desembre de 1941 es van trobar amb el bombardeig nipó i es pensaven que eren avions americans fent maniobres.
Al 1939, quan es declara la guerra mundial a Europa, els japonesos ja fa anys que estan en guerra. Estan creant el seu propi imperi a imatge dels grans imperis colonials anglesos i francesos. A diferencia de les potencies europees, el Japó no ha viscut els horrors de la primera guerra mundial i no entenen l’afany de pau i acords que hi ha a Europa. Des de 1905 el japó acumula colònies a l’Àsia oriental, sotmet Corea al 1910 i posteriorment ocupa Manxúria. Al 1937 es llancen a conquerir tota Xina amb una ferocitat inusitada. El japó és un imperi tecnològicament molt avançat, amb un exèrcit nombrós i molt disciplinat que s’articula en obediència cega al emperador Hirohito.
En aquests primers trenta anys de segle XX però l’exèrcit imperial es transforma. Si al principi destacaven per el bon tracte que es donava als presoners de guerra, en la guerra contra Xina es revelen com una màquina de matar terrible. Les atrocitats comeses en els quinze anys de guerra a l’Àsia, es conten entre les més grans comeses per la humanitat. Si bé és veritat que no hi ha un programa sistemàtic d’extermini com en la Shoa jueva, ben aviat l’exèrcit japonès entrarà en una dinàmica perversa de conquerir, destruir, matar i violar. No es tindrà cap respecte cap a uns xinesos als qui consideraven éssers inferiors i enrederits. Es practicaran viviseccions amb presumptes finalitats mèdiques, s’enterrarà vius a pobles sencers i els soldats no trobaran cap límit per a les violacions de dones i nenes. El punt culminant de la barbàrie, malauradament molt poc conegut a occident, serà la matança de Nanking de 1937.
Esquizofrènic país el nostre, que surt al carrer en massa en una manifestació massiva per l’autogovern, que es tenyeix d’independentisme i que la nit següent pateix i s’emociona amb la selecció.
Una selecció amb majoria de catalans i del barça però que ens identifica a tots. Són sentiments contradictoris però crec que no excloents. Es pot animar a mort a la selecció perquè en el fons és la nostra, són els nostres jugadors, un grup humà fantàstic que predica amb l’exemple de la convivència i l’èxit. Gent molt diferent que conviu durant una dura concentració de més d’un més, lluny de casa i envoltats d’una pressió immensa. No és fàcil fer el que fan aquests nois, igual que no va ser fàcil ser campions del món de Bàsquet. No n’hi ha prou en tenir bons jugadors, cal tenir un grup unit i cohesionat que s’ajudi per superar les adversitats tots junts perquè qualsevol que hagi jugat en un esport d’equip sap que si apareixen escletxes en la convivència el conjunt s’enfonsa.
Ahir a la nit milers de catalans sortien al carrer per celebrar-ho. Només calia veure com estava la pantalla gegant de Pça.Espanya per veure que Catalunya viu amb tanta passió aquesta selecció com qualsevol altre part d’Espanya. I no em crec que siguem un país bicèfal, en què convivim un milió i mig de catalans que odien tot allò relacionat amb Espanya i uns altres tants odiïn tot allò relacionat amb Catalunya i es desvisquin per Espanya. Un país així no existeix. No som dos països en un mateix territori, tots formem part d’un mateix.
Llegeixo a Imagenes que el cine yankee està replantejan-se l’estratègia de llançament de pel•lícules. Aquest estiu està sent i serà el pitjor de la historia del cine en quan a recaptació i en qualitat (mireu el que tenim per endavant d’estrenes. Algu interessant? Eclipse? Shrek 4?? Es un desert total…) només la última de Nolan (Inception) pot salvar el tema perquè sembla que l’altra gran esperança que era The Last Airbender del Shyamalan és un bodrio com un piano (quina llàstima amb les ganes que li tenia jo a aquesta peli…) altres com el Equipo A o Noche y Dia estan naufragant als EUA i no sembla que canvií al mercat internacional. En fi, la cosa és que els estudis estan pensant, per fi, que més val deixar de fer secueles i precueles i revisions de series dels 80 perquè això acaba per no importar a ningú i s’estan arruïnant a major velocitat que de costum. Es planteja un retorn a les histories originals. Els guionistes es freguen les mans perquè els grans estudis busquen coses noves, histories originals que no provinguin ni de sèries ni siguin adaptacions lideraries. Això si, aquests canvis no arribaran a nosaltres fins a l’estiu el 2011 o 2012 o sigui que ens queda Shrek 4 per rato...
Davant el panorama desolador que tenim aquest any, fins i tot trobo a faltar les pelis del Michael Bay o Roland Emmerich. Típiques produccions palomiteres però ideals per l’estiu. No només de clàssics es pot viure! De tant en tant es necessiten distraccions amb moltes explosions personatges plans paro amb la testosterona pels núvols i sobretot amb l’aire acondicionat ben alt. I mirant avui a Blog de cine veig que no sóc l’únic que ho troba a faltar!
Aquests dies m’ha tocat revisar les cartes d’Abelardo i Heloïsa per determinar si les cartes d’ella són reals o són una falsificació. Difícil tema que ha fet escriure moltes i moltes línies al llarg del s.XX. La d’Abelardo y Heloïsa és la típica historia de la que has sentit a parlar sempre i no te l’han acabat d’explicar mai. A més jo sempre havia admirat a Abelardo, figura clau de la intel•lectualitat del XII juntament amb Suger, Sant Bernat o Pedro el Venerable, però havia deixat de banda l’altre membre de la parella. La sorpresa que m’he emportat al veure que aquí la crack és Heloïsa! Però anem a pams, primer la breu historia i després perquè dic això.
Pedro Abelardo com ja hauríem de saber va ser un magíster, un intel•lectual, teòleg i filòsof que va encarnar tota la modernitat del s.XII. Crea un nom mètode de debat dialèctic anomenat sic et non i s’estableix una escola al mont de Santa Genoveva a la riba esquerra de París, apartant-se així de les escoles monacals. Està alliberant el saber de les parets del monestir, fent un primer pas cap a les universitats del s.XIII. A més les seves ensenyances s’allunyen del deu maniqueista venjatiu del romànic, s’obre a la caritat i la bondat del nou déu que caracteritzarà el gòtic.
Abelardo és un geni, un avançat a la època i el centre de totes les mirades a principis del XII. Entre els seus alumnes hi ha un papa, 19 cardenals i més de 50 abats. La seva historia calamitatum comença quan el canonge de la Catedral de París li demana un favor personal: instruir i adoptar com a alumne a la seva neboda. Abelardo accepta i el dia en que es coneixen Heloïsa té 17 anys i Abelardo 39. A pesar de la diferencia d’edat i d’estatus les classes es converteixen poc a poc en converses amoroses. Com diu el propi Abelardo:
«...Los libros permanecían abiertos, pero el amor más que la lectura era el tema de nuestros diálogos, intercambiábamos más besos que ideas sabias. Mis manos se dirigían con más frecuencia a sus senos que a los libros[…]»
La bellíssima historia d’amor però es trenca quan es fa evident que Heloïsa està embarassada. El canonge, monta en colera i contracta a dos sicaris que es presenten a casa d’Abelardo i agafant-lo per la força el castren abans de fugir ràpidament.
Acabo de veure això i no em puc resistir de penjar-ho. Sembla que encara hi ha polítics dignes i que toquen de peus a terra. Encara que sigui Francès i dels verds: Ole tus huevos!
La historia de l’Art de l’Ernst H.Gombrich és comunament citat com el millor llibre que hom es pot llegir per endinsar-se un mica en el fascinant món del la historia de l’art. La veritat és que era un tema que tenia una mica abandonat, crec que des de batxillerat no havia llegit res més sobre el tema i deu ser per això que m’ha agradat tant. Ha estat com redescobrir quelcom que has disfrutat molt abans i que havies oblidat.
L’excusa ideal per agafar-lo de la biblioteca ha estat el viatge d’aquest pròxim estiu per Italia amb la Natalia. Els que em coneixeu us preguntareu perquè carai vaig a Itàlia un altre cop quan ja hi he estat dos cops. La resposta senzilla seria: un mai se’n cansa de veure meravelles. La resposta més elaborada potser seria que realment ara sé moltes més coses de les que sabia l’últim cop. Crec que els meus ulls estan molt millor entrenats ara i veuré coses que en els dos viatges anteriors crec que se’m van escapar. Per si d’acàs i per arribar en plena forma al viatge m’he fet un pla estricte de lectures que inclou llibres com la Historia de Roma de l’Indro Montanelli, El renacimiento de Fernando Checa, i un llibre sobre barroc que encara he d’escollir.
El fet és que aquesta historia del art és senzilla i concisa, apenes 500 pàgines per a 40 segles d’art. A més l’edició que vaig agafar està profusament il·lustrada amb la qual cosa hi ha encara menys espai per al text. La gràcia del llibre recau en que realment Gombrich no aspira a una historia exhaustiva sinó a donar breus conceptes sobre cada època, tots relacionats amb la funció de l’art en cada moment, el paper de l’artista dins de cada societat i una ràpida passada per els artistes imprescindibles de cada moviment. És doncs una col·lecció de mínims, tot allò que s’ha de saber per començar a entendre una mica com ha anat canviant l’art amb els anys.
La redacció de Gombrich sempre ha estat molt àgil, ja ho podíem veure al seu “Breu historia del món” però en aquest llibre es nota que tracta la matèria en que ell és experti això encara augmenta més el ritme. No dedica més d’una pàgina a cada artista o obra, i il·lustra les idees més abstractes amb símils contemporanis: ens trasllada una problemàtica o un fenomen a la nostra societat actual per que entenguem millor el que significava en aquell moment. El fet que estigui il·lustrat ajuda molt al lector doncs constantment pot referendar el que diu l’autor en la obra d’art que té copiada al costat del text.
El que busqui en aquest llibre una relació de grans pintors i les seves vides i obres no ho trobarà. El fort d’aquest llibre no és l’apartat de vides d’autors sinó l’explicar com sorgeixen i es desenvolupen els canvis en la percepció artística. Gombrich es centra molt (sense deixar els altres aspectes de banda) en fer-nos entendre què és el que canvia en els artistes per fer-los abandonar les constants preestablertes de l’estil en que s’han educat per innovar i crear estils nous.
En aquest sentit he trobat molt significativa la demostració que fa de com l’artista de l’alta edat mitja no ha perdut, com es creu comunament , la capacitat de representar la realitat de manera fidedigna. L’artista del primer romànic segueix sent capaç de pintar de manera “realista”. El que ens diu Gombrich és que el canvi no està en la capacitat de l’artista sinó en la funció de l’art. Quan a l’alta edat mitjana l’art serveixi exclusivament com a il·lustració de la bíblia per a aquells que no saben llegir, representar la realitat no tindrà cap sentit. El que buscaran els artistes medievals és representar uns valors, una moralina, una ensenyança. I per transmetre valors i normes no necessites pintar tots els músculs al detall com feien Grecs i Romans, només cal que s’identifiqui al personatge seguint unes convencions: la iconografia. Tampoc caldrà que es respectin les normes de la disposició del cos o dels objectes en la escena i fins i tot es podrà prescindir de dibuixar quelcom al fons. Aquí lo important és l’escena que es vol relatar i per tant si posem un fons llis de color or és per no distreure la atenció de l’espectador.
Revelacions com aquestes es van succeint al llarg de la narració que està dividida en capítols en ordre estrictament cronològic i per àrees geogràfiques artísticament afins. L’Europa mediterrània catòlica es tracta en capítols diferents a la Europa protestant perquè els valors artístics no són els mateixos sobretot a partir de la reforma.
És en resum una lectura molt interessant i enriquidora. Et dona aquell punt de saber necessari per entendre mínimament el que veus quan vas a un museu. És difícil trobar en un llibre de qualsevol temàtica el punt mig entre la erudició excessiva i la lleugeresa anecdòtica però certament en aquest cas Gombrich ho aconsegueix.
Recomanat per a: Tot aquell que tingui una setmaneta per entrenar els seus ulls a veure art.
Contraindicat per a: Tots aquells que senten urticària a menys de 50m d’un museu.
1a certesa de la setmana: El saló del còmic és un pou de freaks irredemptes com una casa, però crec que és un dels millors salons que es fan a Barcelona. Té un nosequè que m’encanta, una barreja de nostàlgia, de clàssics en paper, de col·leccionisme i bibliofília que m’atrapa. Deu ser un dels móns temàtics en els que menys en sé però millor em sento. I a sobre aquest any he involucrat a la Natalia i ja ha estat la canya.
2a certesa de la setmana: Kick-Ass és un còmic com la copa d’un pi! I no és una opinió personal! La mateixa Natalia em secunda! Para, para!! Com?? Una noia aficionada als còmics sanguinolents i salvatges i fins i tot aficionada a la fantasia èpica de Canción de Hielo y Fuego?? Yehaaa... That’s my girl!! XDD
El fet és que dissabte al saló buscava sense parar el Kick-Ass del Mark Millar. No és que sigui un gran expert en còmics i la veritat és que no havia sentit parlar mai dels autors. Simplement portava molt de temps sentint i llegint meravelles d’aquest breu però intens còmic i de la seva adaptació cinematogràfica que s’estrena el proper 4 de Juny.
Vaig preguntar a varis stands i a tot arreu estava esgotat (i això que encara era dissabte a la tarda...) ja casi havia abandonat la búsqueda quan al final el vaig trobar a un dels extrems més poc transitats del saló. La veritat és que és poqueta cosa, deuen ser unes 70 pàgines o així i val 20 euros, però són els millors 20 euros gastats en temps. L’enquadernació és bona, en tapa dura i en paper gruixut i molt setinat. El fons és d’un constant color negre com acostuma a ser en els còmics últimament i això fa que els colors saltin de la pàgina amb força. La veritat és que les il·lustracions són d’escàndol, val la pena tornar-lo a llegir per apreciar millor detalls que en una primera lectura has passat per alt.
I és que Kick-Ass no és un còmic a l’ús, és un còmic adult, MOLT adult. La contundència física i verbal és immensa. No té pietat de res ni de ningú, es vessen litres de sang, es veuen molts ossos trencats i els insults volen per les pàgines. Però no us enganyeu, si voleu un còmic només de violència compreu-vos un The Punisher, aquí la violència és vehicular, està al servei d’una historia. Una historia simple, senzilla però amb un ritme endimoniat que dóna i donarà molt de sí.
El protagonista és Dave Lizewski, un pringat en edat escolar que devora còmics, es mata a pallas i somia amb la pibon de la classe. Un de tants vamos... el que fa singular a Dave és que decideix que encara que no té cap poder sobrenatural, ell pot ser un superheroi. Comprarà el traje per ebay i sortirà a la nit de Nova York a fer justícia. Ben aviat descobrireu que les coses no són com ell pensa i es veurà arrossegat per un frenesí d’aconteixaments que involucra a la Màfia i a una nena diabòlica de només 10 anys que maneja la Katana com si fos Beatrix Kiddo amb una Katana de Hattori Hanzo (recordeu Kill Bill?)
No destripo més l’argument, només dir-vos que si esteu pensant que aquest argument ja us sona, millor penseu-ho un altre cop i compreu el còmic perquè val molt la pena. Realment es fa molt curt perquè les pàgines volen, especialment en les escenes d’acció. Com ja he dit el dibuix és fantàstic, té un estil que no es pot qualificar de realista, sacrifica realitat a favor de la contundència. És possible que un os no es trenqui així, o que una cara no quedi amb aquesta expressió quan li disparen una màgnum a dos centímetres de l’ull, però joder... realment estàs sentint el dolor...
Res més, només espero que la pel·lícula sigui la meitat de bona que el còmic i ja em donaré per satisfet. Realment el material és cinematogràfic 100% i dóna per fer una gran adaptació. A més a la pantalla s’hi podrà afegir un element que trobo a faltar a les pàgines: una banda sonora acorde amb el que s’està explicant.
Ara em queda el From Hell de l’Allan Moore, però això ja és un altra cosa... Alta cultura contra “divertimento”, dues obres molt diferents però obres mestres cadascuna en el seu àmbit, que no és poc...
Postscriptum: Us deixo un link al còmic en la seva versió anglesa per si voleu fer un cop d’ull, però si us agrada compreu-lo! Així col·laborem a una segona i tercera parts que pel que diuen ja estan en camí. http://www.megaupload.com/?d=1PT5UJRZ
Postscriptum2: Click a les imatges si voleu veure-les en tot el seu esplendor...
He trobar una petita meravella a la biblioteca sobre la simbologia dels colors i com la percepció humana sobre ells ha anat canviat al llarg de la historia i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres. Si tinc temps faré un petit resum de cada color seguint el llibre de Michel Pastoureau, Breve història de los colores.
Comencem amb el Blau, el color preferit de la majoria d’europeus des de ja fa molt de temps, el color que no molesta a ningú, el color de les banderes dels organismes internacionals i el més utilitzat per vestir. Per a la societat occidental el blau és el color de la convenció i la tranquil•litat. La ONU, UE, OTAN, UNESCO... totes porten el blau a la bandera. Però això no ha estat sempre així, antigament el blau no es considerava un color (només n’hi havia tres: blanc, negre i vermell) només els egipcis tenien algun objecte decoratiu de color blau. El pigment blau era difícil de fabricar i treballar i és per això que durant temps se’l va despreciar. L’antiga roma l’associava a les tribus bàrbares i el rebutjaven a favor del vermell i el blanc. Una dona amb els ulls blaus era una dona de mala vida i en un home era senyal de ridícul. És per això que el llatí no té una paraula clara per a blau. Quan el blau es va popularitzar més tard, les llengües romàniques van haver de buscar una nova paraula per definir-lo. La majoria va optar per l’arrel germànica blau (blue, bleu, blau...) però altres com per exemple el castellà van optar per l’arrel islàmica azraq (azul). La falta de referències al color blau en els textos clàssics va portar fins i tot a alguns estudiosos del s.XIX a pensar que els ulls dels antics no eren capaços de detectar-lo!
A la bíblia hi ha molt poques referències al color blau així com a la litúrgia dels primers cristians, que feien servir blanc, vermell, verd o negre. És al segle XII en que el blau apareix amb força i és precisament a través de la religió. El canvi conceptual del XII és importantíssim a tots els nivells i el fet de relacionar el poder diví amb la llum reivindica el color blau com a color expressió de la llum. A partir d’aquell moment els cels es començaran a pintar de color blau, anteriorment s’havien pintat de blanc o de gris. L’explosió del culte a la verge Maria contribueix a la difusió del blau doncs la verge es representa al cel i ben aviat el blau es converteix en el color associat a la verge. El segle XII també veu l’expansió de l’espectre de colors a Europa. La profusió de la classe nobiliària, la jerarquia, els teixits luxosos, els blasons i escuts d’armes... La cristiandat s’aboca al color com a element decoratiu i distintiu. Es passa de tres colors bàsics a una paleta de sis, afegint al blanc, vermell i negre tradicionals els nous verd, blau i groc. El blau es va estendre com a element principal de la decoració de les catedrals des de Saint-Denis a Chartres.
Però en un segle tant convuls com el XII res podia ser tant clar. Dins la mateixa església també hi havia controvèrsia sobre els colors. Els que defensaven que el color era llum i per tant una manifestació divina creien que les esglésies i les obres havien d’estar inundades de color. Exemple clar d’aquest pensament és l’Abad Suger de Saint-Denis. A l’altre banda ideològica hi havia evidentment San Bernardo de Claraval, que defensava des de l’austeritat dels monestirs cistercencs que el color no era res més que pigment i per tant matèria. La matèria era quelcom vil i abominable i per tant s’havia de protegir les esglésies i els monestirs dels colors. La moda aristocràtica però va poder més que les discussions teològiques i el blau va guanyar terreny fins a coronar-se com a símbol de la casa reial francesa amb Philip August i Sant Lluis. Carlemany no hauria portat mai blau al seu escut!
Segles després, durant la reforma protestant, els colors van ser objecte d’una nova discussió important. La pintura protestant té una paleta de colors molt limitada, amb tons uniformement blaus, blancs, grisos i negres. Les esglésies protestants evidentment no tindran ni rastre del color de les grans catedrals medievals però el poc color que tenen és sovint blau. La contrareforma també alabarà el blau com a color elegant per vestir i des de el segle XVIII el blau ja és el color preferit dels europeus. El romanticisme alemany el posarà encara més de moda entre els joves que volen emular a Goethe que vestia de blau i finalment al 1850 Levi-Strauss el converteix en símbol identitari d’uns nous pantalons pensats per als treballadors però que esdevindran simbòlics del s.XX: els texans. El fet que els texans siguin blaus es deu a que el tint és més senzill que amb altres colors però també a que els jeans eren una prenda pensada per al treball i la concepció protestant dicta que la roba ha de ser digna, sòbria i discreta. Strauss no hagués pensat mai en anar a treballar amb pantalons vermells!
Per encara més informació: Pastoureau, Michel. Diccionario de los colores. Paidós 2009
Hi ha dues persones en el panorama periodistic actual que em mereixen l’admiració i el respecte més absolut. Carlos Boyero crític de cine del País i Arturo Pérez Reverte, escriptor i ex-corresponsal de guerra.
El primer el podeu llegir a la pàgina web del país i cada dijous al migdia fa unes entrevistes digitals en què es poden fer preguntes i on sobretot es treuen recomanacions molt bones sobre llibres, pelis i whisky’s. És un cínic pur, de tornada de tot, gaudeix de la seva soledat i té una de les millors feines del món: crític de cinema. Les seves crítiques són totalment personals, no es plega a les opinions mainstream ni a cinemes alternatius. Simplement alaba tot allò que el fa sentir i critica tot allò que és pretenciós o banal. Té molts detractors i segurament en part s’ha creat un aura i un personatge que potser no és del tot real però m’agrada el seu estil i us el recomano.
A Arturo Pérez Reverte no li fan falta les presentacions. És un escriptor prolífic i un periodista que es va fer famós per les seves cròniques des de Sarajevo en plena Guerra dels Balcans. De la seva obra no em convençen les seves noveles contemporanies però en canvi Alatriste és una absoluta obra d’art. Només per l’ús de la llengua Alatriste ja mereix tota alabança i si sobretot entreté com ho fan les aventures d’aquest antic soldat de Flandes millor que millor.
Reverte però també és un opinador d’actualitat des del seu blog Patente de Corso. Les seves opinions acostumen a ser molt radicals, molt pròpies i molt dures, però m’agrada. Sempre toca la tecla adequada i a pesar que a vegades pot semblar un “facha” té massa personalitat per plegar-se a idologies barates,.Com, Boyero, Reverte té opinió propia, carrega contra tot allò que per ell ha pervertit la societat actual, tot lo políticament correcte i fa la sensació que anyora la marcialitatde societats antigues. Això si, sempre desde un discurs cultíssim i amb un “punch” que no es troba en el periodisme actual.
Tota aquesta parrafada per posar-vos aquest fragment de l’article de Reverte que parla sobre un tema que jo sostinc des de fa temps. Que si, segrestos, que si morts que si governs occidentals salvant a incautes a paísos perduts de la mà de deu… (compte que això no té res a veure amb Haití eh?!) en fi… llegiu i disfruteu…
“Mucho ha cambiado el paisaje. Ahora, cuando a un reportero, turista o voluntario de algo se le hunde la canoa, lo secuestran, le arreglan los papeles o se lo zampan los cocodrilos, enseguida salen la familia, los amigos y los colegas en el telediario, asegurando que Fulano o Mengana no iban a eso y pidiendo que intervengan las autoridades de aquí y de allá –de sirios y troyanos, oí decir el otro día–. Eso tiene su puntito, la verdad. Nadie viaja a sitios raros para que lo hagan filetes o lo pongan cara a la Meca, pero allí es más fácil que salga tu número. Ahora y siempre. Si vas, sabes a dónde vas. Salvo que seas idiota. Pero en los últimos tiempos se olvida esa regla básica. Hemos adquirido un hábito peligroso: creer que el mundo es lo que dicen los folletos de viajes; que uno puede moverse seguro por él, que tiene derecho a ello, y que Gobiernos e instituciones deben garantizárselo, o resolver la peripecia cuando el coronel Tapioca se rompe los cuernos. Que suele ocurrir.
Esa irreal percepción del viaje, las emociones y la aventura, alcanza extremos ridículos. Si un turista se ahoga en el golfo de Tonkín porque el junco que alquiló por cinco dólares tenía carcoma, a la familia le falta tiempo para pedir responsabilidades a las autoridades de allí –imagínense cómo se agobian éstas– y exigir, de paso, que el Gobierno español mande una fragata de la Armada a rescatar el cadáver. Todo eso, claro, mientras en el mismo sitio se hunde, cada quince días, un ferry con mil quinientos chinos a bordo. Que busquen a mi Paco en la Amazonia, dicen los deudos. O que nos indemnicen los watusi. Lo mismo pasa con voluntarios, cooperantes y turistas solidarios o sin solidarizar, que a menudo circulan alegremente, pisando todos los charcos, por lugares donde la gente se frota los derechos humanos en la punta del cimbel y una vida vale menos que un paquete de Marlboro. Donde llamas presunto asesino a alguien y tapas la cara de un menor en una foto, y la gente que mata adúlteras a pedradas o frecuenta a prostitutas de doce años se rula de risa. Donde quien maneja el machete no es el indígena simpático que sale en el National Geographic, ni el pobrecillo de la patera, ni te reciben con bonitas danzas tribales. Donde lo que hay es hambre, fusiles AK-47 oxidados pero que disparan, y televisión por satélite que cría una enorme mala leche al mostrar el escaparate inalcanzable del estúpido Occidente. Atizando el rencor, justificadísimo, de quienes antes eran más ingenuos y ahora tienen la certeza desesperada de saberse lejos de todo esto.
Y claro. Cuando el pavo de la cámara de vídeo y la sonrisa bobalicona se deja caer por allí, a veces lo destripan, lo secuestran o le rompen el ojete. Lo normal de toda la vida, pero ahora con teléfono móvil e Internet. Y aquí la gente, indignada, dice qué falta de consideración y qué salvajes. Encima que mi Vanessa iba a ayudar, a conocer su cultura y a dejar divisas. Y sin comprender nada, invocando allí nuestro código occidental de absurdos derechos a la propiedad privada, la libertad y la vida, exigimos responsabilidades a Bin Laden y gestiones diplomáticas a Moratinos. Olvidando que el mundo es un lugar peligroso, lleno de hijos de puta casuales o deliberados. Donde, además, las guerras matan, los aviones se caen, los barcos se hunden, los volcanes revientan, los leones comen carne, y cada Titanic, por barato e insumergible que lo venda la agencia de viajes, tiene su iceberg particular esperando en la proa.”
I acabo amb una cita del mateix reverte en el mateix to de l’any 2006 que ja em va cridar l’atenció en aquell moment.
“Cuando salí de mi casa con una mochila ya había traducido a Homero y a Virgilio y a Jenofonte y sabía lo que era Troya y quién fue Ulises y como eran los dioses a los que no se les puede pedir responsabilidades. Con ese bagaje, cuando empezé a formularme preguntas sobre las guerras de las que era testigo, cuando empezé a ser permeable, a contaminarme de la guerra en el sentido de que percibo que empieza a afectarme en lo personal, recurro a los clásicos y me digo: no te horrorices, macho, que esto es Troya, que todo esto ya pasó hace tres mil años. Mi formación no actuó como anestesia, sino que me ayudó a asumir la realidad. ¿Cómo asumirán la realidad del horror los jóvenes que no llevan Troyas en sus mochilas? Es una pregunta interesante... creo que la asumirán con u na desolación enorme. ¿Que les pasa a esos chicos cuando caen las torres gemelas, cuando Milosevic golpea, cuando un terremoto asola...? ¿Qué pasa por sus cabezas cuando ven que toda su familia, su juventud, toda su vida se van al carajo en un ¡pum!? ¿Con qué mecanismos de salvación van a protegerse del horror de la realidad, del campo de minas en el que vive el ser humano? Les estamos dejando desnudos, vulnerables frente a un mundo que es muy peligroso, muy hijo de puta, un territorio muy hostil, simplemente malvado. El universo no tiene sentimientos, mata sin pasión, que esa es otra. El ser humano mata por lujuria, por ambición. Pero el universo mata porque ese dia toca volcán, terremoto, tsunami.... y a tomar por saco, ¡pum!, y Pompeya se hunde en la miseria.”
Després de les vacances nadalenques em toca tornar-me a posar a treballar i afrontar els exàmens així que he recuperat la meva banda sonora d’estudi que faig servir de música de fons per no avorrir-me massa. La primera cançó que he escoltat m’ha recordat una historia que feia temps que volia publicar i que probablement ja molts coneixereu però que em serveix d’excusa per reanimar aquest bloc que ha estat ni més ni menys que tres mesos parat. La cançó en qüestió és In the beginning the Mike Oldfield en un dels seus millors àlbums: Songs of distant earth i us la poso en un vídeo en que l’he trobada enganxada a la segona cançó del disc, una també excel•lent let there be light.
Des de petit quan la posava el meu pare ja m’agradava aquesta veu recitant un passatge de la Bíblia però no m’imaginava que correspongués a un aconteixament històric.
La veu que es sent al principi de la cançó correspon a l’astronauta William Anders, tripulant juntament amb Jim Lovell i Frank Bormann de l’Apollo VIII. Els tres consten als llibres d’història com els primers astronautes en orbitar la lluna, l’any 1968, només 7 anys després del famós discurs de Kennnedy prometent que l’home trepitjaria la lluna abans de 1970.
Els viatges espacials en aquella època no eren el que són ara, actualment ningú es preocupa de quan surt el següent coet, ni de les missions ni de l’estació internacional, cap cadena retransmet ja els llançaments des de cap Canyaveral però al 1968 el programa Apol•lo era un assumpte de prioritat nacional. Tots els Estats Units estaven pendents de la missió lunar així com quasi tot el món occidental. La lluna era la meta d’una cursa propagandística entre els Estats Units i la URSS per mostrar-se al món com la potència capdavantera en tecnologia i progrés. L’interès i les inversions per part de l’administració americanes van ser tals que en tan sols 8 anys es va aconseguir engegar el programa apol•lo i enviar onze naus cadascuna amb una missió més ambiciosa que l’anterior fins a posar al 1969 a Neill Armstrong sobre la superfície lunar. Al 1968, un any marcat per el fracàs de l’ofensiva del Tet al Vietnam, les protestes civils i el moviments dels civil rights amb l’assassinat de Martin Luther King, la NASA pitjava l’accelerador per avançar-se a la unió soviètica que ja havia aconseguit fer una òrbita lunar però no tripulada.
La coincidència temporal feia que la tripulació de l’Apol•lo VIII fos també la primera en passar el Nadal a l’espai. Per celebrar-ho es van programar dues retransmissions des de la nau, retransmeses en directe per tot el país. La segona d’elles es faria mundialment famosa i és la que escoltem a la cançó de Mike Oldfield.
Els tres tripulants es tornen per llegir l’inici del gènesi de la Bíblia, desitjant un bon Nadal a una humanitat expectant davant el televisor i la ràdio i que reunida en família per celebrar el Nadal escoltava unes veus a milers de quilòmetres de distància. Es calcula que més de mil milions de persones van escoltar el missatge. Evidentment, per a alguns va ser un moment memorable i per altres, una utilització innecessària de la creença cristiana per un país oficialment ateu. Per a la majoria però va ser el colofó optimista a un any desastrós des de la perspectiva americana i un excel.lent missatge optimista per al futur. L’allau de cartes d’agraiment que van rebre els astronautes va ser enorme i el contingut a quasi tots ells constant: “you saved 1968”
El missatge el podeu escoltar aquí i us el transcric en anglès. L’Apol.lo VIII també va ser el primer en fotografiar tota la terra des de l’espai deixant-nos per la posteritat la famosa foto que obre aquesta entrada. Espero que hagueu passat un molt bon Nadal!
"We are now approaching lunar sunrise and, for all the people back on Earth, the crew of Apollo 8 has a message that we would like to send to you. In the beginning God created the heaven and the earth. And the earth was without form, and void; and darkness was upon the face of the deep. And the Spirit of God moved upon the face of the waters. And God said, Let there be light: and there was light. And God saw the light, that it was good: and God divided the light from the darkness...
Quan algú comença a capbussar-se en el món de la geografia, una de les coses que se li fan presents més aviat és que la geografia juga un paper força peculiar en la classificació tradicional de les ciències: considerada sovint com una de les ciències socials, en altres ocasions se la situa entre les ciències humanes tot i que a vegades manté estretes relacions amb les ciències anomenades “pures”. A més, al nostre país els departaments universitaris que imparteixen geografia a vegades s’anomenen, simplement, “de geografia”, però a vegades també “de geografia i història”, “de geografia i sociologia”, “de ciències de la terra”, “de geografia i ordenació del territori”, entre altres fórmules: és ben clar que aquesta diversa adscripció departamental sovint ho és per raons purament administratives però, en tot cas, és també exponent dels diversos lligams i aliances que es donen.
Mirant els continguts, certament el ventall de sabers que encabeix és també notable: un cop hagi obtingut el seu títol, un llicenciat o llicenciada en geografia haurà estudiat una mica d’història i una mica de matemàtiques, de sociologia i de geomorfologia, de ciències polítiques i de tècniques cartogràfiques… per esmentar només alguns dels àmbits habitualment inclosos en els plans d’estudi. Hi ha gent que afirma que el contingut de la nostra disciplina es comparteix amb altres ciències però que aquest contingut és tractat de manera ben distinta a com aquelles ho fan. En ocasions, en boca de molts estudiants, això comporta un retret que diu que des de la geografia sabem només “una mica de moltes coses” i que tot plegat dóna uns coneixements insuficients i incomplets i no prou “competitius”; habitualment el següent pas és comparar el (suposadament escàs) saber del geògraf amb el saber del geòleg, o el del sociòleg, o del botànic cosa que és, evidentment, un error notable ja que es tracta de sabers, de coneixements i de ciències diferents i, per tant, no comparables entre ells.
En tot cas, el que sí que és cert és que es poden observar certs solapaments en els interessos d’estudi de diverses ciències que, tanmateix, no són solapaments en els objectius d’estudi. Per posar un exemple: en ocasions la biologia s’interessa per la distribució espacial de les plantes i en ocasions la geografia s’interessa per les plantes que estan localitzats en un lloc determinat. De fet, molts dels aspectes (dels interessos d’estudi) de l’anomenada “biogeografia” serien comuns a la biologia i a la geografia però és ben clar que ambdues s’hi acostarien amb objectius ben distints: la biologia per tal d’elaborar una cartografia i una taxonomia de les plantes, la geografia per interpretar els usos i les implicacions que té la vegetació per als éssers humans o en tant que part d’un paisatge. Així, alguns dels solapaments entre ciències representen, de fet, branques sistemàtiques o d’especialització de la geografia. N’hi ha moltes: la geografia de la població és comú entre la geografia i la demografia, la climatologia ho és entre la geografia i la meteorologia, la geomorfologia entre la geografia i la geologia, la geografia econòmica entre la geografia i l’economia, etc., etc.
També és ben cert que es fa difícil delimitar un contingut exclusiu (i excloent) de la ciència geogràfica: si (simplificant-ho d’una manera barroera) la geologia estudia les roques, la botánica les plantes i la medicina el cos humà… la geografia estudia una cosa tan etèria i alhora tan concreta com… els llocs. Com a conseqüència, també és cert que hi ha una notable dissociació entre els estudis geogràfics i la professió de geògraf: (continuant amb la simplificacions) tots els advocats han estudiat dret i tots els metges tenen una llicenciatura en medicina, però per analitzar els llocs semblaria que no és imprescindible una llicenciatura en geografia ja que economistes o sociòlegs o historiadors (per esmentar alguns estudiosos) sovint també s’hi dediquen.
Així doncs, quina és l’especificitat de la geografia? Quins és el seu objectiu com a ciència? Quina és la seva raó de ser, la seva justificació professional i acadèmica? Hi ha algun aspecte que sigui específicament propi de la geografia i que no “se solapi” amb altres ciències? Dit d’una altra manera: un text geogràfic sobre una regió determinada, ¿podria ser elaborat com una suma de contribucions d’un geòleg explicant les roques, un botànic explicant les plantes, un meteoròleg parlant del clima, un demògraf escrivint sobre la població, un sociòleg informant sobre les classes i els grups humans, un economista presentant l’economia? Segurament una descripció així no aconseguiria reflectir, en conjunt, les interaccions existents entre els diversos fenòmens característics d’aquella regió: més que mai cal retreure l’aforisme de que “el conjunt és molt més que la suma de les parts”. Resulta fàcil veure que el clima i el tipus del sòl estan íntimament lligats amb la producció agrícola o que el desenvolupament industrial no es deu només a factors estrictament econòmics sinó als recursos naturals i a la quantitat i el nivell d’instrucció de la població, o que en el traçat de les fronteres hi ha implícita la història, la cultura, les relacions de poder… i també el medi físic. L’estudi de la interdependent interacció entre tots els fenòmens que actuen damunt l’espai és tasca de la geografia. I que només la geografia duu (i sap dur) a terme.
Dr. Abel Albet I Dra. Maria Dolors García Ramón “La Geografia, objectius i continguts cièntífics” Teoria i Mètodes en Geografia
