Documental: Últimas sesiones con Marilyn

Dissabte passat la noche temática dedicava la nit a dos molt bons documentals sobre cinema. El primer sobre la vida turmentada de Marilyn Monroe i el segon sobre la caça de bruixes i la relació contradictòria entre el dramaturg Arthur Miller i el director de cinema Elia Kazan.

El que us deixo aquí és el primer tros del documental titulat Últimas sesiones con Marilyn que el podeu veure a través de Youtube o del portal de RTVE del que també us deixo el link. (recomano la versió de la noche temàtica, la veu és molt més evocadora).

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110226/noche-tematica-ultimas-sesiones-con-marilyn/1031262.shtml

Em sembla interessant perquè no és un documental al l’ús, no repassa la vida de Marilyn sense més sinó que es basa en les cintes que es van trobar després de la seva mort (recordem que es va suïcidar amb una sobredosi) i en els últims 30 mesos de la seva vida en que es va sotmetre a un profund psicoanàlisi de la mà del doctor Ralph Greenson. El documental es qüestiona què la va dur a suïcidar-se. Va ser la fama? Els seus desequilibris mentals? La incapacitat d’estimar? La confusió entre la Marilyn cinematogràfica i la Norma Jean de fora de la pantalla? O va ser la profundes i brutals sessions de psicoanàlisi que van remoure el passat i van fer aflorar totes les seves debilitats?

El documental està narrat amb mestria, sentim la verdadera veu de la Norma Jean, explicant les seves debilitats, una veu que és a vegades sensual però la majoria de cops és un fil de veu, insegura, desesperada, depressiva. Sabem a més que poques setmanes després de les gravacions prenia la decisió d’acabar amb la seva vida. Sentim al gran mite del cel·luloide parlar de la seva mare, de la mort, dels fracassos matrimonials amb Joe DiMaggio i Arthur Miller, del seu frenesí sexual i de que necessita més un pare que un amant. El documental ens provoca malestar perquè coneixem la cara visible d’aquesta actriu que confessa que no sap parlar i que per això li agrada tant que li facin fotos, perquè les fan en silenci. 

Tots coneixem la Marilyn de somriure perenne de grans pel·lícules com La tentacion vive arriba o Con faldas y a lo loco, però la veu que sentim a les cintes és la d’una Marilyn de porcellana, que necessita ser ajudada i que al seu voltant només troba homes que la desitgen sexualment, dones que l’envegen i una gran majoria que la menysté per ser una rossa tonta. Entremig hi trobem un psiquiatra que ho deixa tot per intentar treure a l’actriu del pou, deixa als seus clients i hi implica la seva pròpia família, però la desesperació de Marilyn és tan gran que comença a arrossegar al mateix doctor a la depressió. I en tot això una pàtina de tragèdia sempre present doncs sabem que la data límit d’aquest procés és un dia d’agost de 1962 en que tot acaba.

El documental és lent però és potent i té imatges que m’esgarrifen. El moment en que Marilyn està tant drogada i destrossada anímicament que no pot recordar la lletra del cumpleaños feliz en els assajos de l’aniversari de John Fitzerald Kennedy posa els pèls de punta . Les dures descripcions d’una Marilyn que és fins i tot arrestada per conducta sexual impròpia es succeeixen i veiem com al final es converteix en una addicta a les sessions de psicoanàlisi, que sovint s’allarguen durant més de cinc hores matí i tarda.

És doncs el relat molt ben construït d’una tragèdia. De la mort d’un icona mundial, però també de la mort d’una noia inadaptada, que va ser hissada al capdamunt sense estar preparada i a qui els focus i la premsa van destrossar. El mite de Marilyn va quedar en la historia però ningú es va fer culpable de la seva mort, ningú va prendre les conclusions que s’havien de prendre i la seva història acaba sent la història de molts altres fracassats a qui les llums i els brillants de la fama arriben massa aviat.