lunes, 3 de octubre de 2011

L'auge de les sèries: alguns títols imprescindibles



No dic res de nou quan repeteixo que estem vivint el millor moment de les sèries de televisió. Gran part de el talent en forma de guionistes, actors i directors s’han transvasat des de Hollywood als platós de cadenes com HBO, CBS o Showtime. No es que hagin deixat el cinema sinó, que ara diversifiquen. El format de la sèrie televisiva dona noves energies a la narració americana, nous formats, idees revolucionaries, noves maneres de contar històries i sobretot més risc, més flexibilitat i la possibilitat d’escapar dels 90 – 140 minuts de narració i les convencions restrictives dels grans estudis de cinema.
Hem de distingir aqui entre dos tipus de series. La serie convencional, de 20 – 24 capítols la temporada, generalment procedimental amb capítols auto-conclusius als que es suma una lleu història de fons que es va arrossegant per la temporada fins a causar un cliffhanger espectacular en els últims capítols per tal de que seguim la sèrie a la següent temporada. El cliffhanger pot ser la mort d’un protagonista, una boda o un senzill petó entre dos investigadors que arrosseguen molta tensió sexual no resolta.
La base d’aquestes sèries ha existit sempre, no aporten res de nou excepte perfeccionar el model. Sèries com CSI, House, Anatomia de Grey o Bones segueixen l’estela calcada de Expediente X o més antigament Twin Peaks.
La novetat actualment resideix en que el mercat serièfil pren cada cop més importància als EUA. Sèries com Lost, Los Soprano o Hermanos de Sangre han demostrat que es pot fer sèries de qualitat, allunyant-se del clixé procedimental i explorar nous àmbits temàtics.  Han obert el camí perquè totes les cadenes es llencin a buscar i produir la seva pròpia Lost (la gallina dels ous d’or). Així s’ha donat entrada a directors de renom (Martin Scorsese amb Boardwalk Empire), productors procedents del món del cinema (Steven Spielberg amb Terra Nova), noves temàtiques (la fantasia amb Juego de Tronos)  o grans actors i actrius que troben aquí personatges molt millors plantejats i amb capacitat per evolucionar amb més de 10 o 20 hores de metratge per temporada (Steve Buscemi, Kate Winslet, William H. Macy…).
Tot això ens dona un panorama televisiu exquisit en que cada any s’estrenen més de 20 produccions noves i entre les quals s’estableix una selecció natural molt forta. Només les de més èxit sobreviuen i les que es queden enrere són cancel·lades. Aquest sistema provoca injustícies com les cancel·lacions prematures de grans sèries com Carnival, o Deadwood però també provoca que els guionistes i productors s’hagin de superar constantment per tal de buscar allò nou o allò que els permeti evitar la cancel·lació. Evidentment hi ha cadenes més respectuoses que altres, la HBO es caracteritza per una fidelitat a les seves produccions per sobre del share de pantalla, mentre que altres com la Fox no dubten en tallar d’arrel tot allò que no funciona.
El resultat és una oferta televisiva terriblement dinàmica i novedosa que s’actualitza cada any i que ha de lluitar constantment per estar a la última.
El principal problema de tot plegat és que si bé l’aparell comunicatiu dels EUA  ha creat una cultura de la sèrie per la qual reuneixen entre 30 i 40 milions d’espectadors cada nit a veure la molt diversa varietat de sèries que se'ls ofereix (amb el conseqüent respecte que això genera per part de les cadenes i els anunciants) aquí a Espanya hem de patir el desgavell de les cadenes generalistes, que programen i contraprogramen a un o dos dies vista i que són capaces de mesclar produccions nacionals d’ínfima qualitat amb altres sèries vingudes d’ultramar. Això per no mencionar que el que s’estrena una setmana pot acabar a altes hores de la matinada la setmana següent o simplement no acabar i acabar en el limbe.
No ens enganyem però, no tot es culpa de les cadenes, també diu molt de l’espectador mig espanyol que preferim un Sàlvame o DEC a una bona sèrie (i no em citeu l’èxit de CSI sis-plau que no entra en aquesta categoria). Tot plegat diu poc de la cultura serièfila i cinèfila d’aquest país en que ens dona igual un Aquí no hay quien viva que un Boardwalk Empire o Downton Abbey. I que l’únic que demanem a les nostres cadenes és carnaza de qualsevol tipus per poder desconnectar 2 hores cada nit.
Davant aquest panorama s’ha de recórrer a cadenes de pagament com Canal+ o directament a internet per veure  forma decent les últimes produccions.
Us deixo aquí 6 sèries que crec que tothom hauria d’haver vist o almenys donar-los una oportunitat, per no quedar-nos en l’analfabetisme audiovisual en el que sovint vivim. No hi són totes ni són necessàriament les millors però si que pertanyen totes a aquest club selecte que és la nova narrativa americana i la nova vanguarda a l’hora de fer televisió. En el fons la majoria són grans pel·lícules, molt extenses i dividides en petites píldores en forma de capítols.
 The west wing: Coneguda aquí com El ala oeste de la Casa Blanca. Es va poder veure durant un temps a altes hores de la matinada per TV2. Es tracta d’una magnifica sèrie entorn a l’equip que hi ha al darrere d’un president demòcrata dels EUA encarnat per Charlie Sheen. Va ser escrita per Aaron Sorkin (La red social) un dels millors guionistes de l’actualitat. Una sèrie de personatges, de diàlegs i de filosofia política que mostra extraordinàriament la complexitat de fer política i tots els entresijos del poder. És un fixe a tots els rànquings de sèries que s’han fet. 

 The wire: és una sèrie entorn de un cos policial de la policia de Baltimore que s’enfronta al tràfic de drogues de la ciutat. La sèrie ha estat un fenomen lent, que no va causar sensació al estranar-se al 2002 però que ha anat prenent força amb el boca orella i actualment és considerada una de les millors sèries de la història i tot un referent de culte. L’anàlisi que es fa de la delinqüència i de la corrupció dels diferents estaments del poder és terrible i tot plegat s’explica amb paciència, cuidant els personatges i amb gran minuciositat. El que es veu a The wire pot no sempre ser atraient, però de ben segur que és real. 

 Boardwalk Empire: va començar sent famosa perquè Scorsese en va dirigir el pilot. Però al acabar la primera temporada ja ningú recorda a Scorsese perquè estas tan al.lucinat amb el que acabes de veure que no pots ni recordar l’irregular capítol inicial. Una sèrie de la HBO que es cou a foc lent però que té uns 5 capítols finals que atrapen a l’espectador com jo no havia vist mai abans. Aparentment és una història de gàngsters en l’època de la llei seca però a darrera hi ha molt més que això. Ambicions, conspiració, alcohol, sexe i la lluita interna per el poder. A més, la inclusió de personatges reals en la trama com uns joves Al capone o Lucky Luciano expandeix molt més els límits narratius de la sèrie. 

 Juego de tronos: Una aposta valenta que diu molt del panorama de sèries actual. Atrevir-se a adaptar un llibre tant complex com el de R. R. Martin té mèrit però si a sobre es tracta de fantasia (un gènere usualment desastrós per a les sèries) el mèrit es multiplica. El resultat és una sèrie molt ben cuidada, amb gran pressupost, complexa i concentrada en 10 capítols intensíssims. El grau de violència descarnada i de sexualitat en pantalla també és un bon indicador de que el món de les sèries s’està fent adult. A pesar de la qualitat de la sèrie jo segueixo apostant per el llibre.

 Shameless: La mostra que no només HBO fa bones sèries i que no fa falta fer ni històries d’època ni gastar enormes pressupostos per triomfar en TV. Shameless és el remake americà de la sèrie homònima del Regne Unit. La història d’una família pobre de Chicago amb un pare alcohòlic i irresponsable que deixa els seus sis fills a càrrec de la germana gran. La sèrie és gamberra, molt divertida i en cap cas melancòlica. Un còctel d’irreverència tremendament atrevit per emetre's en una societat tan puritana com la dels EUA. La recomano moltíssim perquè esta genialment interpretada i els 12 capítols de la temporada inicial són 12 hores de divertimento de qualitat molt ben trobats. Això sí, esperits purs abstingueu-vos, el que es veu aquí és la vida viscuda al límit i sense complexes no trobareu censura, ni moral ni material, de cap tipus!

 Hermanos de Sangre: Finalment no podia faltar Hermanos de Sangre, el majestuós relat de les peripècies d’un grup de paracaigudistes durant la segona guerra mundial. Produït per Tom Hanks i Spielberg, la sèrie té una qualitat tècnica immensa i visualment és clavada a la pel·lícula Salvar al soldado Ryan. Però la diferència i el perquè està sempre en l’Olimp de les sèries és per el tractament dramàtic dels personatges. Una sèrie grupal on per primer cop veiem en pantalla això que els historiadors han anomenat sempre com a companyerisme de trinxera, les relacions humanes que s’estableixen entre individus diferents però tots sota unes circumstàncies terribles. És una joia del nostre temps absolutament imprescindible.

Bé això és tot per ara, seguiré informant del que vagi veient! Una última advertència, per favor eviteu l’streaming! Les plataformes com series yonkis estan molt bé per veure sitcoms com The Big Bang theory o How I met your mother però la qualitat d’imatge i audio és molt baixa per veure sèries de gran qualitat com aquestes. La solució és o comprar la sèrie (d’acord, és caríssim) o baixar-se-la en una qualitat adequada, no us n’arrepentireu!

6 comentarios:

Aleix dijo...

M'apunto les recomanacions! I com no podia ser d'altra manera, confirmo la excelencia de Band of Brothers i Game of Thrones! I afegeixo dues recomanacions: Breaking Bad i Falling Skies. El protagonista d'aquesta última es un Professor d'historia militar, aixi que potser t'agrada, o potser l'odies no ho se.

Bon post!

Oriol Marquet dijo...

Breaking bad la vaig començar a veure i la vaig abandonar massa d'hora. Li hauré de donar una altra oportunitat!
He llegit algo de Falling Skies, Spielberg com a productor no? doncs una més a la llista, tot i que no soc molt d'apocalipsis ni alienígenes!

Merci per comentar!

Víctor Juan Abelló dijo...

En efecte, l'edat d'or de les sèries. Gran qualitat i sobretot molta varietat. Suscric els teus elogis a Game of Thrones i Band of Brothers (per mi millor que The Pacific), i m'apunto la resta de series. Jo també em quedo amb Fringe, The Sopranos i John Adams, ben diferents totes tres però espectaculars!!

Oriol Marquet dijo...

Victor! Estic amb tu amb el tema Fringe, m'encanta. Però no crec que tingui el nivell tècnic de les altres. A més, en el final de la tercera temporada em va donar la sensació que no sabien cap a on anar...
De John Adams me n'han parlat molt bé també, a la llista!
I per acabar, he de reconeixer que no he vist encara The Sopranos! M'hi he de posar algún dia!

Anónimo dijo...

Bones Oriol,
abans de tot, molt bon blog.
Deixeu-me ara que citi 3 títols més: Wallander, Sherlock i Luther. Curiosament totes 3 de la BBC, són de pocs capítols però llarguets.
Segons tinc entès hi haurà segona temporada de Sherlock i tercera de Luther.

Oriol Marquet dijo...

Sergi! Gràcies per passar-te per aquí!
Sherlock em va gardar molt, bona actualització del mite! i Luther esta protagonitzada per un dels grans personatges de The Wire. Si té la qualitat de Sherlock valdrà la pena!

Subscric plenament el que dius sobre la BBC!