11S, deu anys.

Recordo perfectament que una de les coses que més em va emocionar del viatge a Nova York al 2007 va ser entrar a l’església pròxima  a la zona zero  i veure tots els missatges de suport enviats d’arreu del món als novayorkesos en aquell moment del qual avui es compleixen 10 anys. Ho reconec, sóc un mitòman i aquestes coses em toquen la fibra però dins d’aquell temple es podia palpar i respirar el que va significar per la ciutadania l’atac de l’11S.

Aquests dies ens afartarem de veure les mateixes imatges i de parlar dels herois d’aquell dia infaust, però crec que s’hi hauria de fer un pensament que vagi una mica més enllà. L’11S és d’aquells dies singulars que canvien la història. Aquells dies on amb un acte, un fet, una acció, es canvia el sentit de la història dels següents anys o segles. No n’hi ha molts de tant significatius com aquest. Se m’acut la dieta de Worms el 18 d’abril de 1521 quan Luter es va negar a retractar-se davant Carles V i això va desembocar en la posterior partició d’Europa entre Catòlics i Protestants. L’altre referent seria l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran el 14 de juny de 1914 que va desembocar en la Gran Guerra, o el mític Pearl Harbor al 1941.  Són moments únics, branching points històrics que defineixen el rumb de la política mundial en els següents anys.

En el cas de l’11S va significar la fi d’una etapa geopolítica i l’inici d’una nova. L’atac al World Trade Center és la fi de deu anys, des de 1991 de pax americana al món. L’anterior canvi de cicle s’havia donat precisament deu anys abans (deu i no dotze. Per molt que ens costi als europeus el canvi de cicle no va ser la caiguda del mur de Berlín al 1989 sinó l’esfondrament de la URSS al 1991). Al 25 de desembre de 1991 s’acabaven 44 anys de Guerra freda, caracteritzades per un enfrontament velat entre dos sistemes econòmics i polítics antitètics que s’havien aliat conjunturalment en la Segona Guerra Mundial per acabar amb un tercer sistema oposat als altres dos: el feixisme. Acabada la guerra mundial però es va produir el gran canvi geopolític, les dues grans vencedores van ser potències extraeuropees i per primer cop en molts i molts segles, el vell continent perdia protagonisme en la política mundial. El conflicte entre americans i soviètics es va velar darrere d’espionatge, curses tecnològiques, conspiracions i crisis cícliques on es creia que s’arribaria definitivament al conflicte obert, però l’amenaça nuclear mútua va mantenir el centre lliure de conflictes armats i les tensions es van alliberar en conflictes a través de tercers països: Corea, Vietnam, o la invasió soviètica d’Afganistan.

L’escala de la política mundial va canviar, enmig de la guerra freda. Amb Europa dividida per el teló d’acer, la resta del món va començar a guanyar en importància. Després dels missatges de llibertat utilitzats per guanyar la Guerra contra el feixisme i l’imperialisme japonès era impossible seguir amb la política colonial que havia caracteritzat el món des del s XIX a meitats del XX. A partir dels anys 1960 doncs van anar apareixent nous països independents que calia atraure cap a una o altra òrbita. Aquest interès per nous territoris polítics va portar a el canvi geopolític i a la mundialització definitiva de la política.

Al 1991 però la URSS que havia protagonitzat moments brillantíssims com la victòria sobre el nazisme o la cursa espacial, va caure per la seva base tal i com corresponia a un gegant amb peus de fang. El sistema era insostenible per si mateix, la corrupció massa gran i la cursa financera i tecnològica amb els EUA massa exigent. La implosió de la URSS va deixar un panorama mundial inesperat on els EUA havien guanyat per retirada del rival i on el sistema mundial capitalista semblava destinat a la hegemonia. Va ser el moment indicat perquè Fukuyama escrivís una sobirana tonteria titulada El fi de la historia segons la qual la victòria del capitalisme havia deixat el món sense alternativa i per tant el motor de la història que era el conflicte entre models econòmics s’havia parat definitivament. Molts el van creure i efectivament els anys 90 van ser els del desplegament del capitalisme més descarnat que va créixer sobre les bases ideològiques del neoliberalisme i de les polítiques privatizadores de Tatcher i Reagan dels 80.

Al 2001 però es va demostrar que la historia és polièdrica i que si ens els anteriors 90 anys tot s’havia mogut al voltant de sistemes econòmics, en endavant no tenia perquè continuar així. 

L’atac a les torres bessones va ser un atac al cor de l’imperi, un terrabastall incomprensible per molts perquè no es fonamentava en una disputa política o econòmica sinó en un odi profund, un odi al comportament arrogant i imperialista de la política americana en els anys 90, que havia campat lliurement per el món un cop eliminat l’enemic de la URSS. No era un atac  de sistema a sistema, ni un atac de país a país. No era un atac per convicció positiva, sinó negativa. Els homes d’Al Qaeda  no es van immolar per una convicció política sinó per un odi a una política determinada i per una convicció religiosa. No s’havien vist guerres religioses a occident des del segle XVIII i el conflicte amb l’Islam semblava enterrat des de feia encara més temps. Desconcertada i guiada per el que serà recordat com un dels pitjors presidents de la història dels EUA, la potència va arremetre contra Afganistan i posteriorment Iraq, en una envestida cega i de conseqüències funestes. 

Són els elements novedosos d’aquest atac, que va ser més simbòlic que efectiu, els que fan canviar les estructures geopolítiques. La operació es beneficia enormement de la globalització informativa, de la TV en directe, de la força impactant de les imatges. En totes les cases del món es va veure cremar el símbol. Una operació mediàticament perfecte orquestada des de la obscuritat per un enemic que no es coneixia anteriorment.

I és que si a la URSS l’hagués succeït una nova potència amb model propi no hagués canviat més que l’enemic. Però l’atac de les torres va significar un model totalment nou. Una nova guerra contra un enemic invisible que no atacava objectius militars sinó civils i que a més esgrimia arguments anacrònics. De repent, Goliat havia de lluitar contra un David invisible i que no acceptava les normes habituals.

10 anys i trilions de dòlars ha invertit els EUA en dues guerres contra països simpatitzants amb el terrorisme, 10 anys de males noticies, pèrdues militars, pèrdua de prestigi mundial i de males pràctiques. 10 anys per buscar, caçar i executar el cap pensant de l’enemic, el símbol de l’afronta, Bin Laden. L’11S va consistir en fer esfondrar els dos símbols de la potència financera americana, en atacar el cor de la seva ciutat emblema, en portar el pànic a les cases d’uns americans que sempre havien lliurat les guerres en el exterior. I al mateix temps va crear un símbol en negatiu, un arxienemic: Bin Laden. Tota la política americana en els últims deu anys s’ha centrat en localitzar i eliminar el símbol. Els missatges i la supervivència de Bin Laden eren un recordatori constant a la seva feblesa i vulnerabilitat i una guerra que havia començat amb un atac simbòlic només podia acabar amb la mort del contra símbol.  Finalment sembla que ho han aconseguit l’hagin matat els americans o no el que sembla cert és que és mort. Significa això que tornem a entrar en un nou ordre? O serà Al Qaeda una hidra de diversos caps del qual només han cercenat el més important?

Ho podrem analitzar d’aquí a 10 anys, on potser ja trobarem consolidades les economies emergents del BRIC (Brasil, Rússia, India, China), el que és indubtable és que el món no tornarà als anys 90. L’estil Al Qaeda ha calat i el món on vivim ara és fluctuant, líquid. Sembla que la hegemonia americana en política i economia comença a estar en dubte i per tant és d’esperar més inestabilitat en els propers anys a mesura que nous països s’atreveixin a desafiar la superioritat dels EUA en els diferents àmbits.

A més seguim sense trobar una alternativa al sistema capitalista que s’ha desenvolupat paral·lelament a la guerra contra el terror i que ara ens ha portat a una crisi econòmica que serà estudiada d’aquí molts anys.

Acabo. Crec que avui és dia de pensar en allò que va passar fa 10 anys, no crec que sigui dolent recordar. Segur que hi ha massa rebombori mediàtic però jo intentaré pensar en petit, en què va significar per els habitants de a peu de Nova York, en el que posava en les pancartes de l’església de la zona zero i recordaré un altre cop què estava fent jo fa 10 anys, quan veia la tele amb uns llunyans 14 anys però ja amb el cor desbocat perquè era plenament conscient que estava veient un moment històric i irrepetible.

P.D. On éreu vosaltres i què estàveu fent ara fa 10 anys?