Viatge al Turkmenistan: una visió geohistòrica

Demà farà un més del inici del meu viatge al Turkmenistan i crec que és el moment, un cop reposades les idees, d’escriure quelcom sobre aquest misteriós país.

El primer que hem de dir és que actualment el Turkmenistan pot ser un dels països més desconeguts del món per a un occidental mig.  Això s’explica per la nostra desídia alhora de conèixer altres realitats més enllà de l’interès purament informatiu de la notícia d’última hora. Però també hi col·labora el fet de trobar-se en plena Àsia Central, probablement una de les zones més remotes del món i de ser un landlocked state, un estat sense litoral que depèn de d’altres països per accedir a les rutes marítimes de comerç internacional. També és un factor important en l’aïllament un règim autoritari que manté el país tancat a les relacions amb l’estranger, cosa que el fa quasi invisible en l’àmbit internacional.

Fa uns anys en la primera època post 11S i la cerca de Bin Laden, es va fer famosa una vinyeta de diari on apareixien tots els països de l’Àsia Central amb els noms convenientment canviats a Aquinostan, aquitampocostan o ondestan. Sembla que quan ens diuen Afghanistan, Kazakhstan o Uzbekistan ho associem tot a el mateix i som incapaços de diferenciar. Per desfer equivocacions, la terminació –STAN vol dir terra. I per tant quan estem parlant de Kazakhstan estem parlant de la terra on viuen els Kazakhs, i així amb la terra dels Turkmens, els Uzbeks o els Afgans. És el mateix que quan diem Ireland, Iceland o Greenland en anglès.

El Turkmenistan va ser una de les repúbliques integrades dins la URSS des de 1924. Abans d’això el país, poc habitat i principalment desèrtic, era habitat per tribus de Turkmens que es dedicaven al comerç, principalment d’esclaus. La cultura és d’origen Turc però amb gran influència de l’Iran Persa i evidentment modificada per 67 anys de cultura soviètica.

Però el Turkenistan no sempre ha estat tan aïllat com actualment. Antigament havia estat pas de la ruta de la seda, que provenint de la Xina passava per Samarcanda i Bujara (Uzbekistan) i arribava a Merv, (actualment Mary) al Turkmenistan. Des d’allà podia rodejar el mar Caspi per el nord però generalment ho feia per el sud a través d’Iran per arribar a les costes del Mediterrani on s’estenia fins a Europa. La ruta de la seda va ser un nexe importantíssim entre orient i occident, una xarxa de camins, comerciants i aventurers que van alimentar occident d’espècies i seda però també de tecnologia i idees revolucionàries provinents del mític orient. A canvi, l’imperi central de la Xina rebia enormes quantitats d’or i noves idees, principalment religioses (l’Islam i el Budisme es van estendre fins la xina des de la península aràbiga i el subcontinent indi a través de la ruta de la seda). Fruit d’aquest intens intercanvi cultural les ciutats com les mencionades Bujara i Samarcanda es van convertir en riquíssimes ciutats de pas, amb un art original que mesclava influències orientals i occidentals. És per aquest passat esplendorós que tota l’Àsia central és un paradís per als arqueòlegs que no ha estat encara del tot explotat. 

Nisa, ciutat dels Parts, s.I d.C.

Amb l’obertura de les rutes marítimes cap a orient, la ruta de la seda va anar esllanguint-se fins a convertir-se en la poc més que reclam turístic que és actualment. Però el Turkmenistan i el conjunt de l’Àsia Central van tornar a ser el centre del món uns quants segles després, concretament al segle XIX. L’expansió de l’imperi Rus a través de l’Àsia Central inquietava enormement als britànics que ho veien com una amenaça per a la joia de la corona imperial, la India. La perspectiva que els russos poguessin avançar fins a Afganistan (fronterera amb Pakistan, llavors integrat dins de la India) era molt preocupant per Londres. Per altra banda, la Rússia tsarista recelava de les intencions expansionistes de l’imperi britànic que els podria portar a la frontera sud de Rússia.

El joc d’espionatge, diplomàcia, viatges exploratoris i aventurers provinents dels dos països va allargar-se durant tot el s.XIX, va provocar les dues guerres afganes i va deixar algunes de les més grans gestes mai realitzades per exploradors individuals. La tasca de cartografia que es va fer en un territori d’escala superlativa i que conta amb els deserts més secs i les muntanyes més altes de la terra es conta entre els punts àlgids de la història de la geografia. Rudyard Kipling va batejar en la seva novel·la Kim al 1900 aquesta competència entre els dos països com “el Gran Joc” i els analistes russos ho coneixien com “el torneig d’ombres”. El gran joc es va acabar amb l’aliança de Rússia i Gran Bretanya en les preparacions per a la Gran Guerra de 1914 i va deixar el Turkmenistan com a frontera sud de la influència russa i l’Afganistan com a frontera natural entre Rússia i la India britànica.

A partir del 1924 com hem dit, el Turkmenistan s’integra oficialment a la URSS, que converteix Ashgabat, fins llavors un oasi, en la capital provincial. La política de nacionalitats de la URSS implicava enormes desplaçaments de població per trencar amb el sentiments nacionalistes i ètnics. Així, actualment el Turkmenistan és una magnífica barreja de races i ètnies de tots els orígens que conviuen sense grans diferències. La URSS també va exportar la modernitat i la tecnologia fins a l’última província de l’imperi i això va modernitzar enormement Turkmenistan i Ashgabat. El terrible terratrèmol de 1942 va arrasar la ciutat però es va reconstruir ràpidament i així l’Ashgabat actual és d’arquitectura clarament soviètica.

La ciutat es troba situada al sud del desert de Karakum als peus de les muntanyes que fan de frontera amb l’Iran, és un bon indret però allà on acaba la ciutat comença el desert. Només el nord i l’oest del país escapen del desert del Karakum, amb el riu Amu Daria (riu mític d’aquesta zona juntament amb el Syr Daria i la zona de Turkmenbashi a la rivera del Caspi. 

L'antic Ashgabad, pisos baixos, vegetació i nens jugant al carrer.

Al caure la URSS, moltes de les classes benestants i els professionals del país van emigrar, amb la qual cosa el país va patir una pèrdua de capital humà de la qual encara ara es recupera. El Turkmenistan actual esta presidit autoritàriament per Gurbanguly Berdymukhamedov que va succeir al 2006 a Saparmurat Niyazov, antic líder del partit comunista a la zona. El país no és oficialment comunista però el sector públic suposa un 95% de l’economia del país.

A pesar de les enormes possibilitats que té en el context internacional el fet de ser el 4t productor mundial de gas, la corrupció i la mala política llastren enormement el país. El Turkmenistan ha optat per una política agressiva de construcció que duen a terme empreses turques i franceses. Això dona a Ashgabat un aspecte de sultanat petrolier tipus Dubai però ben aviat es fa evident que es tracta de només façana. La construcció és un decorat per fer veure a la població i als pocs visitants que el país té diners i està embarcat en la modernitat. El problema és que la construcció no porta més benestar econòmic als ciutadans ni cap altre benefici al país. Els nous edificis són un símbol de poder per al president i la gent de a peu no hi té accés. Els nous pisos estan reservats per els treballadors dels diferents ministeris i provoquen un auge de preus que paga tota la resta de la societat.

La voluntat de mostrar-se com un país capdavanter i a la última també els ha portat a construir grans carreteres, i autopistes que en la seva gran majoria estan buides. Tot és enorme a Ashgabad i tot està pensat per impressionar però la nova ciutat no és funcional. En un país amb una amplitud tèrmica de vora 40 graus, es fa impossible caminar a ple sol durant bona part de l’any, i mentre la ciutat antiga –la soviètica- es troba entremig d’arbres i ombres, la nova ciutat no és res més que enormes monòlits de marbre blanc i daurat separats per metres d’aceres i de no-res. Una ciutat que obliga a l’ús del cotxe privat (la majoria cotxes coreans, el mateix país que construeix les carreteres). 

L’especulació i el creixement desmesurat s’està menjant l’antic Ashgabad i està construint una ciutat estàndard, sense personalitat ni atractiu i molt més incòmoda per als habitants.

A pesar del mal govern els Turkmens són hospitalaris i amigables i intenten tirar endavant a la seva manera. La gran majoria parla rus encara tot i que el Turkmè també se sent força. L’herència comunista fa que es prenguin la religió a la lleugera, res de fonamentalisme tot i que l’Aràbia Saudita els hi ha pagat unes enormes mesquites. La URSS també va deixar una afició desmesurada per el Vodka amb els conseqüents problemes d’alcoholisme que evidentment no són visibles però que de ben segur que existeixen.

D’altra banda, el fet de que sigui una dictadura, fa que els carrers siguin extremadament segurs, i l’únic perill és la violència oficial, la polícia o l’exèrcit que n’hi ha molt. Tampoc es veu pobresa al carrer tot i que segur que existeix de forma amagada. El que si que es veuen són molts edificis en força mal estat de conservació.

En conjunt, i a falta de passar-hi més temps i conèixer-ho millor algun dia, sembla un país força desaprofitat que necessita un canvi de règim per apostar per el poc talent que queda i invertir els enormes recursos del gas en sectors productius i no tirar-los en forma de maons (Espanya ja va demostrar sobradament que la construcció és la via del desastre i de los nuevos ricos que no entenen de què va realment la pel·lícula). 

Ho deixo aquí, en una segona part d'aquest post intentaré parlar del context geopolític en que es mou el Turkmenistan i l'Àsia Central i que s'ha vingut coneixent com "el nou gran joc". 

Construcció desmesurada.

Ruski Bazaar. Mercat rus.

Dones Turkmenes celebrant un casament. Molt hospitalàries.