Esquizofrènic país el nostre...

Esquizofrènic país el nostre, que surt al carrer en massa en una manifestació massiva per l’autogovern, que es tenyeix d’independentisme i que la nit següent pateix i s’emociona amb la selecció.
Una selecció amb majoria de catalans i del barça però que ens identifica a tots. Són sentiments contradictoris però crec que no excloents. Es pot animar a mort a la selecció perquè en el fons és la nostra, són els nostres jugadors, un grup humà fantàstic que predica amb l’exemple de la convivència i l’èxit. Gent molt diferent que conviu durant una dura concentració de més d’un més, lluny de casa i envoltats d’una pressió immensa. No és fàcil fer el que fan aquests nois, igual que no va ser fàcil ser campions del món de Bàsquet. No n’hi ha prou en tenir bons jugadors, cal tenir un grup unit i cohesionat que s’ajudi per superar les adversitats tots junts perquè qualsevol que hagi jugat en un esport d’equip sap que si apareixen escletxes en la convivència el conjunt s’enfonsa.

Ahir a la nit milers de catalans sortien al carrer per celebrar-ho. Només calia veure com estava la pantalla gegant de Pça.Espanya per veure que Catalunya viu amb tanta passió aquesta selecció com qualsevol altre part d’Espanya. I no em crec que siguem un país bicèfal, en què convivim un milió i mig de catalans que odien tot allò relacionat amb Espanya i uns altres tants odiïn tot allò relacionat amb Catalunya i es desvisquin per Espanya. Un país així no existeix. No som dos països en un mateix territori, tots formem part d’un mateix.




¿Per què ens és tan difícil admetre que a pesar de voler més autogovern per Catalunya, voler que ens reconeguin les nostres identitats nacionals, les nostres particularitats, la nostra llengua, a pesar de voler el millor per el nostre país més pròxim més sentimental, a pesar de tot això seguim volent també el millor per Espanya de la que formem part indefectiblement i amb la que hem compartit aventures i desventures al llarg de 1200 anys d’història?? No són compatibles el sentiment nacional català amb sentir-nos identificats amb la selecció? Si quelcom de bo ha tingut aquest mundial és que tant catalans com espanyols ens hem adonat de que s’ha guanyat amb 8 jugadors del barça, i 6 catalans. Que com en molts altres àmbits Catalunya forma una part importantíssima d’aquest tot que és Espanya, i que admetre el caràcter plurinacional d’Espanya ens enriqueix a tots.

La frase constitucional de que Espanya és una sola nació única i indivisible ens mata a tots i mata la convivència. Dóna ales als reaccionaris espanyols i als reaccionaris catalans i no deixa lloca per a la gran majoria de catalans i espanyols que entén que som gent molt diferent unida en un mateix país. Un estat plurinacional. Un país que no va especialment bé, que és lluny de ser perfecte i que viu lluites constants per trobar l’equilibri entre tots els seus integrants, però un país del que en moments molt determinats ens adonem que en podem estar orgullosos. I si la nostra historia (la d’Espanya, que és també la nostra) no ens ha donat gaires alegries per demostrar aquest amor fraternal entre pobles, aprofitem almenys els èxits esportius per demostrar-ho. Avui em sento més proper que mai a un Andalús o a un Madrileny i és gràcies a 22 jugadors que demostren cada partit que la convivència és possible. I que Puyol i Xavi treguin la senyera enmig de la celebració m’omple d’alegria i encara tinc més orgull, perquè sé que aquest mundial no és de la caverna mediàtica de Madrid, és de tota Espanya, Gallecs, bascos i catalans inclosos.

Si el futbol es va inventar per substituir a les guerres doncs acabem de guanyar una guerra mundial i ja se sap que no hi ha res que uneixi més un país que una guerra a l’estranger. Aprofitem-ho doncs per entendre tots plegats que no volem haver d’amollar-nos a Espanya ni separar-nos, volem ser nosaltres mateixos dins d’una Espanya que ens respecti i ens estimi tal com som. Volem una Espanya federal, no una Espanya monolítica, i si una manifestació com la de dissabte deriva en una manifestació sobiranista no és perquè odiem Espanya sinó perquè sentim que ens estan fent fora, que hi ha algú que no ens hi vol.

I molts diran, i tot això per un partit de futbol? Onze tios darrere una pilota? Desperteu, el futbol ha deixat fa temps de ser un esport, és part inalienable de la nostra societat, ens diverteix i ens evadeix a parts iguals i en el fons és una de les poques empreses comunes que ens queden en aquest món tan individualista. Un campionat com aquest pot marcar més el devenir d’un país que no moltes discussions inútils al congrés dels diputats. El problema però el tenim quan aquest enorme sentiment que ha generat tant el mundial com la manifestació l’ha de gestionar la classe política catalana i espanyola. Falten idees i visió a llarg plaç, estem governats per mediocres, falten homes d’estat, però ja se sap que aquest ha estat l’etern problema de la nostra Espanya.

Temo per la ressaca, la desil•lusió de constatar que després de tot això els polítics seguiran mostrant-se tan incapaços i imprudents com sempre. És el que Ortega i Gasset anomenava el tema de Espanya, i que Pérez-Reverte descriu tant i tant bé en els seus escrits. Una Espanya caïnita, que s’ha dessagnat durant segles en discussions internes, en guerres contra nosaltres mateixos, en traïcions nacionals i sobretot en mals dirigents. El poble d’Espanya (catalans inclosos) no té res a envejar a ningú, no patim una maledicció històrica que ens persegueix, sinó que tenim una classe política inherentment mediocre.

P.D. I al final ens adonem que tant catalans com espanyols tots som uns romàntics i ens emocionem amb el petó de Casillas a la Sara Carbonero jeje.

P.D. II. Avui més que mai és el dia de recordar el més gran al•legat a la igualtat que ha escrit la literatura universal:

If you prick us do we not bleed?
If you tickle us do we not laugh?
If you poison us do we not die?
And if you wrong us, shall we not revenge?
If we are like you in the rest, we will resemble you in that.

Escrit en calent després del segon Iniestazo potser demà canviaré d’opinió, espero que no.