L'Holocaust asiàtic i la massacre de Nanking

Avui fa 65 anys del llançament de la segona bomba atòmica sobre el Japó, a la ciutat de Nagasaki.

Quan pensem en la segona guerra mundial, la guerra al pacífic acostuma a quedar en segon terme. Es veritat que va tenir ben poc a veure amb la guerra europea, però la intensitat de la guerra contra el Japó va ser tant o més gran que els pitjors moments viscuts al front oriental d’Europa. La nostra desconeixença per els japonesos i per la seva historia és quasi tan gran com la que tenien els soldats americans de Pearl Harbor quan el 7 de desembre de 1941 es van trobar amb el bombardeig nipó i es pensaven que eren avions americans fent maniobres.
Al 1939, quan es declara la guerra mundial a Europa, els japonesos ja fa anys que estan en guerra. Estan creant el seu propi imperi a imatge dels grans imperis colonials anglesos i francesos. A diferencia de les potencies europees, el Japó no ha viscut els horrors de la primera guerra mundial i no entenen l’afany de pau i acords que hi ha a Europa. Des de 1905 el japó acumula colònies a l’Àsia oriental, sotmet Corea al 1910 i posteriorment ocupa Manxúria. Al 1937 es llancen a conquerir tota Xina amb una ferocitat inusitada. El japó és un imperi tecnològicament molt avançat, amb un exèrcit nombrós i molt disciplinat que s’articula en obediència cega al emperador Hirohito.

En aquests primers trenta anys de segle XX però l’exèrcit imperial es transforma. Si al principi destacaven per el bon tracte que es donava als presoners de guerra, en la guerra contra Xina es revelen com una màquina de matar terrible. Les atrocitats comeses en els quinze anys de guerra a l’Àsia, es conten entre les més grans comeses per la humanitat. Si bé és veritat que no hi ha un programa sistemàtic d’extermini com en la Shoa jueva, ben aviat l’exèrcit japonès entrarà en una dinàmica perversa de conquerir, destruir, matar i violar. No es tindrà cap respecte cap a uns xinesos als qui consideraven éssers inferiors i enrederits. Es practicaran viviseccions amb presumptes finalitats mèdiques, s’enterrarà vius a pobles sencers i els soldats no trobaran cap límit per a les violacions de dones i nenes. El punt culminant de la barbàrie, malauradament molt poc conegut a occident, serà la matança de Nanking de 1937.



La guerra xina-japonesa comença al juliol de 1937 i des del primer moment s’alliçona al soldat japonès dient que esta lluitant contra inferiors i detestables xinesos. L’entrenament un cop a la Xina consisteix en practicar l’execució amb baionetes de presoners xinesos. Els soldats relaten que el primer cop tremolaven, però que ho feien per por a que els companys els titllessin de covards. Després de matar al xinès amb baioneta rebien una allau d’alabances que els reconfortava. Tots els supervivents coincideixen en declarar que el segon cop ja no tremolaven, i que es perdia la noció que el presoner era un ésser humà.

En el seu avanç cap a Nanking, que era la capital de Xina en aquell moment, el Japó havia d’ocupar la ciutat de Shanghai. La batalla es preveia ràpida –no més d’una setmana- però al arribar-hi l’exèrcit imperial es va trobar amb les tropes d’elit xineses, uns 80.000 soldats entrenats per l’alemanya nazi que van vendre molt cara la seva pell. La batalla es va convertir en una guerra urbana de desgast, molt similar al que posteriorment va ser Stalingrad. El japonesos van haver de recórrer a la guerra bacteriològica i a l’ús massiu del gas tòxic contra els resistents. Després de tres mesos de combats i 200.000 baixes xineses, el Japó es va fer amb la ciutat. El camí cap a Nanking va ser un rosari de destrucció i matances, un pròleg per el que esperava als habitants de la capital. Finalment, al 13 de desembre Nanking es rendia sense oposar resistència i les tropes imperials ocupaven la ciutat.
L’Horror va començar aquella mateixa nit i no es va aturar fins sis setmanes més tard. Les autoritats japoneses van entregar la ciutat als seus soldats, deixant que els més baixos instints de la tropa afloressin per tal de compensar-los per la dura batalla de Shanghai. Càlculs conservadors xifren en 200.000 i 300.000 les baixes civils aquelles setmanes.

Ja la primera nit els soldats van raptar 100 nenes del col•legi Ginling i se les van endur, s’executaren a tots els presoners de guerra i fins i tot es permetien competicions macabres com a veure qui era el primer en matar 100 xinesos amb l’espasa. Els diaris de supervivents i periodistes occidentals parlen de 1000 violacions per nit. Els soldats anaven casa per casa buscant víctimes a les que forçaven i després mutilaven o mataven. Els oficials japonesos en cap cas es van oposar a aquest procediment. La pel•lícula de Lu Chuan, Ciudad de vida y muerte relata aquells dies i és tot un museu dels horrors. Explica molt bé el que va passar però es fa realment molt difícil de veure. La crueltat és màxima en bona part del metratge i els pocs moments de reflexió que dóna no són suficients per a l’espectador occidental. És una d’aquelles pelis que realment et deixa molt mal cos després de veure-la.

Per trist que sembli però, a Nanking l’únic extraordinari va ser el numero i la escala. Les matances indiscriminades, les violacions en grup i les mutilacions eren el pa de cada dia de l’avanç japonès a la Xina.

Després de la primera setmana, les autoritats van voler frenar les violacions en massa. La solució serà la creació de prostíbuls oficials, subvencionats per l’exèrcit, els soldats no hauran de buscar el sexe en la població local. Al principi es buscaran prostitutes voluntàries però desprès s’obligarà i s’enganyarà i arribaran noies de tot l’imperi com a esclaves sexuals.

L’estremidor testimoni d’una supervivent recollit per Laurence Rees al seu magnífic llibre El Holocausto Asiático ens parla d’horaris de 7 del mati a 12 de la nit, fins a 70 serveis diaris., 15-20 minuts per servei. No tenint cap tipus de salari, nomes alguna propina casual.

Es calcula que entre 80.000 i 100.000 dones van ser “mujeres de asueto” obligades algun cop a la seva vida sota l’imperi japonès. Tota una activitat gestionada i controlada per el mateix exercit, en un esforç governamental per organitzar les violacions sense cap precedent a la historia.

La violació Colectiva era un acte de grup, -narren els soldats supervivents,- per un soldat novell ser inclòs en una violació col•lectiva era una acte d’iniciació, un símbol de que el grup l’acceptava com un igual per haver demostrat valor en la batalla. No es tracta doncs de fenòmens espontanis sinó que es va convertir en quelcom inherent a la vida de soldat japonès.
En totes aquestes atrocitats hi té molt a veure la instrucció bàsica que rebia el soldat japonès. Els soldats eren enquadrats en companyies segons el seu lloc d’origen. Vivien i lluitaven amb gent que provenia del mateix poble o regió i per a tots, el terror més gran era que una falta seva provoqués la deshonra de la família al poble. La violència era constant per part dels superiors però també des dels soldats veterans cap als joves. Els càstigs disciplinaris no s’aplicaven individualment sinó que es castigava a la companyia per entendre que l’exèrcit era comunitat i no individualitat.

L’odi japonès no responia estrictament a un odi racial com el nazi en la invasió de la URSS, l’odi japonès es cultivava per fer dels soldats màquines de matar i en l’odi tradicional envers als xinesos. La jerarquia militar japonesa incloïa la violència i la intimidació en la relació entre oficials i subordinats. Tota la violència i els maltractaments es transmetien per la cadena de comandament fins al soldat ras que no podia més que desfogar-se amb la població civil. És per això que en el cas japonès son tant freqüents les execucions disciplinaries, el fenomen dels kamikazes o el suïcidi com a forma d’evasió definitiva.

Tots aquests són els antecedents que es van trobar els marines americans quan entren en combat contra l’exèrcit nipó al 1941. Un exèrcit veterà, curtit en mil batalles, que a terroritzat i sotmès tot Àsia i que ara s’enfrontarà a la potència americana. La brutalitat japonesa i la resistència fins a l’últim sospir sorprendrà molt als americans, que s’esperaven una guerra com la europea. Això sumat a la climatologia tropical i a les difícils condicions del terreny conformen els perquès d’una guerra duríssima que s’haurà de guanyar illa a illa i metre a metre i que podem veure perfectament a pelis com Cartas desde Iwo Jima o la recent sèrie The Pacific. Al pacífic va ser on es va veure el millor dels americans, forçats a exprimir tot el potencial d’un país i a deixar generacions senceres per vèncer a l’imperi japonès. Les coses com siguin, els qui van vèncer a Hitler no van ser els americans, va ser Rússia, i qui va vèncer l’imperi d’Hirohito van ser única i exclusivament els marines americans.

Si prescindim de tots aquests antecedents no podem entendre perquè es va decidir acabar la guerra amb dues bombes atòmiques matant a tanta població civil. Els estats units no van voler envair un país que presumiblement no es rendiria fàcilment i causaria moltissimes baixes americanes. Si no tenim en compte tot això, ens pot semblar –tal com sembla als articles periodístics d’aquests dies- que el llançament de les bombes va ser un acte de crueltat americana injusta. Però en fi, el tema de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki dóna com a mínim per un post tant llarg com aquest.