1925, La cursa cap a Nome

Divendres, 22 de gener de 1925, mentre a Chicago, Sant Francisco, Seattle o Nova York la gent s’arregla per sortir a ballar twist o a escoltar la última moda en Jazz, a Nome, un petit poble al nord d’Alaska, un nen petit pateix tos i febres altes. Mentre a Miami, Washington, New Orleans i Philadelphia la gent viu els punts àlgids dels roaring twenties a Nome un poble aïllat de tot contacte amb la civilització per la neu i el gel, el metge Curtis Welch sua copiosament enviant un missatge d’urgència.

Declarada epidèmia de diftèria STOP necessitat urgent d’un milió de dosis d’antitoxina STOP 10000 potencials casos en perill.

Nome, la ciutat més gran de l’oest d’Alaska, situat a la vora del mar de Bering tocant al cercle polar àrtic, havia viscut els seus moments de gloria amb la febre de l’or de principis de segle. Al 1925, la desaparició de la febre de l’or havia fet disminuir el poble però l’aparició d’una nova febre –la diftèria- amenaçava fortament als habitants. En ple hivern, Nome era inaccessible per mar doncs el mar de Bering es glaçava, inaccessible per aire doncs els motors es congelaven amb el fred i quasi inaccessible per terra doncs les nevades esborraven els camins. Nome havia de proveir-se cada estiu de tot el necessari per passar l’hivern però a pesar d’això era una ciutat populosa i animada.

El 24 de gener mentre els ulls de la nació es fixen en el petit poble gracies a la premsa i a la ràdio, el comitè de salut pública acorda l’estratègia a seguir. Enmig d’una època de progrés i tècnica constants en que les maquines semblen envair-ho tot, s’haurà de recórrer al mètode tradicional: els trineus de gossos. Seguint la ruta que fa el correu, s’establirà un sistema de postes amb gossos i mushers de refresc que portarà una primera tanda de 300.000 dosis d’antitoxina a Nome des de Anchorage viatjant més de 1085 km. El mètode era el mateix que es feia servir a l’oest americà però aquest cop la urgència, les condicions climàtiques i la tensió són extremes.

Es va escollir els millors mushers de tot Alaska, la majoria d’ells d’ascendència nativa, i la que es va anomenar com la “Race of Mercy” va ser un dels primers fenòmens mediàtics de l’època. Es seguia dia a dia el viatge de la cura, en una lluita contra rellotge per salvar el poble incomunicat.

El primer relleu el va agafar "Wild Bill" Shannon a les 9 de la nit del 27 de gener i a pesar de les temperatures extremes (-47º) va decidir emprendre el viatge en aquell moment. Davant la impossibilitat d’anar per el camí normal, Shannon va ser capaç d’orientar-se i fer el camí per sobre el gelat riu Tanana. A la llera del riu la temperatura era inclús més baixa, -52º. Veient que es començava a congelar, el musher es va posar a córrer amb els gossos intentant mantenir la temperatura. Al arribar a la primera parada, tenia les extremitats congelades i severa hipotèrmia, va descansar durant 3 hores al voltant del foc, va abandonar 3 gossos massa cansats per seguir el ritme i va reempendre la marxa fins les 11 del matí següent. El trineu havia estat a punt d’enfonsar-se al riu en varies ocasions i Shannon tenia severes congelacions, mentre que el sèrum només havia recorregut 84km, en quedaven 1000 més.

Les postes es van anar succeint amb les mateixes dificultats però també amb la mateixa tenacitat per part de gossos i mushers. En una de les postes es va haver d’abocar aigua bullint a les mans del musher per poder separar-li les mans congelades del trineu.

Mentrestant, al país l’expectació creixia, i l’admiració per els intrèpids mushers era generalitzada. Una onada d’aire gèlid va assotar la nació i va fer més present que mai als americans la dificultat de la tasca empresa.

A Nome, el 30 de febrer ja s’havia registrat la sisena víctima mortal i els casos de malalts es multiplicaven a pesar de la severa quarantena.

Després de 18 relleus i quatre dies de viatge, la posta més difícil, la més llarga i tècnica estava reservada per Leonard Sappala, un musher resident a Nome les habilitats del qual eren quasi llegendàries a Alaska. Sappala va viatjar 190 km des de Nome cap a l’Est, en busca del sèrum que en aquell moment transportava Henry Ivanoff’s. Degut a les males comunicacions, Sappala creia que havia de viatjar 150 km més fins a trobar el sèrum, però canvis d’última hora feien que Ivanoff’s transportés més quilòmetres la cura.

Enmig d’una tempesta fortíssima i d’una boira encegadora, el trineu d’Ivanoff va xocar contra un ramat de rens. Malferit i preveient la seva congelació, Ivanoff va posar-se a cridar com un boig i la providència va voler que Seppala el sentís i s’aturés. Ivanoff va informar a Seppala de les ultimes notícies, l’epidèmia s’estenia i la seva filla també tenia diftèria.

La manera més ràpida d’arribar a Nome era travessar el Norton Sound, un tros de mar que es congelava precàriament als hiverns. Seppala i el seu gos guia Togo ja havien fet aquell camí altres cops però ara, amb una tempesta fent baixar les temperatures fins a -65º i amb la boira dificultant la visió s’enfrontaven a un camí gairebé impossible. Seppala va haver de travessar dos cops en un dia el Norton Sound: una per arribar al sèrum i l’altre per portar-lo direccio Nome. El viatge però va ser tot mèrit de Togo, el gos guia de Seppala, ja que el musher era incapaç de veure res davant del trineu. El trajecte va ser tota una temeritat i el mar gelat es va trencar totalment unes hores després del pas del trineu. Recorreguts més de 300km sota la tempesta, l’equip de Seppala encara va haver de pujar 1200 metres de desnivell per arribar a la ultima posta en un temps récord que mai ningú ha tornat a superar.

Les condicions climàtiques per a la última posta eren ja insostenibles, i l’equip de Kaasen va haver d’esperar dues hores perquè la tempesta amainés. Kaasen era un musher inexpert que tenia de guia a Balto, un gos de Leonard Sappala que tampoc tenia cap experiència en curses contra el rellotge sota el vent i de nit. Quan la última posta va sortir, les condicions a Nome ja eren d’epidèmia generalitzada.

Durant bona part del camí, Kaasen era incapaç de veure a Balto que anava davant del trineu. Seguint el consell de Seppala, va deixar la iniciativa i la orientació a Balto, que va ser capaç d’esquivar terrenys difícils, gel trencat i rius traïcioners per llançar al trineu i al sèrum a tota velocitat pel gel sense que el seu musher tingués ni idea d’ón eren. A punt d’arribar a Nome una última desgracia va ocórrer. Els vent fortíssims de la tempesta van fer volcar el trineu sota un allau de neu. Kaasen va haver de desenterrar els gossos i va constatar terroritzat que el paquet amb el sèrum havia caigut. Va haver de buscar-lo sota la neu enmig de la tempesta i quan finalment el va trobar es va tornar a posar a les mans de Balto per arribar a Nome.

Finalment, el trineu i el preuat sèrum entraven a Nome a les 5 del matí de l’1 de febrer 1085km en quatre dies. Es va haver de descongelar i amb prou feines n’hi va haver prou per a tots els infectats, però una segona remesa de sèrum estava ja en camí i el poble es va salvar davant l’alegria a les cases americanes que seguien la cursa per la ràdio. Togo es va emportar tota la fama, però Seppala i Kaasen van reivindicar sempre que l’autèntica heroïcitat l’havia fet Balto.