Un interessant article del suplement cultures de la Vanguardia del passat dia 18 de març apuntava un tema summament interessant: la tan temuda crisi provocarà una fi de l’arquitectura icònica i de l’urbanisme de museu i un retorn a la funcionalitat i la racionalitat en la planificació urbana.
Des de principis dels 90 hem estat immersos en una arquitectura mundial competitiva, en que els arquitectes estrella com Frank Gehry, Norman Foster, o Jean Nouvel i els seus immensos equips d’arquitectes competien i copaven tot els grans projectes urbans de les ciutats mundials. En un sistema de ciutats globals i en uns moments en que l’economia no tenia límits, tota ciutat desitjava entrar amb força al mapa de la innovació i l’espectacle arquitectònic. Qui no tenia una torre de vidre altíssima havia de tenir una ciutat de les arts o de les ciències o un pont de Calatrava. Durant molt de temps s’ha tingut la idea que si no s’apostava per aquest tipus de projectes la ciutat es quedava enrere i es deixava de jugar en la primera divisió mundial. La rellevància internacional avui en dia és molt més important per una ciutat que molts altres aspectes. La rellevancia internacional, la quantitat de vegades que es busca el nom d’una ciutat a Google, vol dir més ingressos per turisme, més botigues de moda als teus carrers i mes seus de grans multinacionals i això comporta més dinamisme econòmic. I ningú esta disposat a renunciar a aquest dinamisme. Les grans ciutats han de lluitar per mantenir-se a primera línia i les ciutats de províncies han de lluitar per entrar en aquesta primera divisió i així ha estat durant 20 anys.
L’arquitectura símbol o arquitectura icònica consistia i consisteix en dissenyar un projecte urbà complet, al voltant d’un edifici singular. Aquest projecte s’ha de publicitar degudament perquè un cop construït esdevingui l’estendard de la nova ciutat. Una ciutat moderna, cosmopolita i urbanita. No es vol transmetre una imatge de ciutat vetusta de pedra ennegrida o d’habitants de barri sinó una ciutat d’acer i cristall amb alts executius anant i venint i que rep l’admiració i els diners del turisme internacional. Aquesta moderna idea de ciutat que ens ha dominat durant tant de temps ha fet entrar a totes les capitals mundials en una competició quasi circense en que es busca el més difícil o extravagant. Qui no té res més que oferir que novetats arquitectoniques ha hagut de gastar molts més diners per mantenir l’ull de l’atenció mundial en els seus projectes (és el cas de Dubai) i qui ja té un llegat i un aura de gran ciutat ha pogut combinar tradició amb la inexcusable modernitat (es el cas de Berlín). Aquest procés s’ha donat simultàniament a tot arreu, des de la torre Agbar a Barcelona, al Guggenheim de Bilbao, la ciutat de la cultura a Santiago o la de les ciències a València, el pont de Calatrava a Londres, la cúpula del Reichsatg a Berlin, els projectes a Beijing amb l’excusa dels jocs, les illes flotants a Dubai o els nous gratacels a Chicago sense oblidar el gegantí projecte de la rehabilitada zona zero a Manhattan. I aquests grans projectes són només l’avantguarda d’una sèrie de projectes de reorganització urbanística més petits que venen darrere i que busquen revaloritzar zones de la ciutat seguint els mateixos patrons que el projecte estendard. El projecte del Fòrum a Barcelona n’és un bon exemple.
Ningú ha escapat a aquest procés que ha creat una nova classe d’arquitectes estrella i una imatge urbana única per a totes les ciutats. Un gratacels a Madrid és igual que un gratacels a Shangai i veient fotos de l’skyline de Tokio o Seul un ja els pot confondre fàcilment amb Nova York. Amb aquesta nova arquitectura hem perdut la singularitat edificatòria pròpia de cada regió. La globalització ha unificat valors estètics i ja no cal viatjar per admirar la singularitat o bellesa d’una arquitectura diferent perquè ja tots tenim la mateixa. Ara viatgem per veure “el més gran” “el més alt” o “el més car”. És l’arquitectura del “més”, és la lluita en la passarel•la global per ser la ciutat més atraient.
Aquesta lluita però té conseqüències immediates en l’espai urbà, és una lluita estètica orientada cap a un visitant que no ha de viure a la ciutat. Com que la idea de turisme genera més diners que el benestar ciutadà, s’ha prioritzat el vessant estètic de la ciutat per davant del funcional. Això va en detriment d’una ciutadania que veu com els grans projectes urbanístics no s’adeqüen a les necessitats reals i no son dissenyats per arquitectes sensibles i coneixedors de la realitat local sinó per grans estudis internacionals que no tenen en compte ni la sostenibilitat del projecte ni els seu impacte en l’entorn.
Com em dit, aquests projectes icònics només son la punta de l’iceberg del projecte de regeneració estètica que s’ha apoderat de les grans ciutats. S’ha d’aconseguir vendre un model de ciutat ideal al visitant, s’ha de rentar la cara als barris degradats per causar bona imatge. Una imatge de cadenes de cafès internacionals, restaurants temàtics, museus i espectacles culturals. Darrere del llenguatge de la rehabilitació urbanística a través de la cultura (penseu en la zona del Raval i el CCCB a Barcelona) s’introdueixen un seguit de canvis que maquillen el paisatge urbà i el converteixen en un espai de consum idíl•lic. L’objectiu és que el visitant estranger o el ciutadà que bé d’altres barris o poblacions properes atret per l’oferta cultural i els comerços es senti còmode, segur i es senti atret a consumir.
Aquest model ha tingut lloc simultàniament a tot arreu i ha demostrat que genera molt dinamisme econòmic, però un cop més és un dinamisme que és extern a la ciutat, la ciutat no ha resolt els problemes que hi havia en aquell barri (Raval, Born, zona del Fòrum...) simplement els ha desplaçat, ha colonitzat els espais cèntrics per a la nova imatge de la ciutat moderna i cosmopolita, la ciutat-passarel•la que competeix amb Paris Londres i Nova York, però no ha atacat les causes que havien generat aquella degradació de la zona.
Tots aquests processos son reals i han afectat a la ciutat on vivim, no es tracta tampoc de posicionar-se totalment en contra, el que s’ha de trobar és un equilibri entre les necessitats reals d’una població i la necessitat de projecció internacional que té la ciutat com a marca comercial. Si fins ara hem passat vint anys de balança desequilibrada embarcats per el furor econòmic i els grans projectes, les dificultats actuals i la crisi en que ens trobem immersos ens obligaran a tornar a l’ urbanisme social, a la planificació no per a vendre sinó per resoldre problemes reals, orientada a fer de la ciutat un lloc més accessible per als seus habitants. El nou urbanisme haurà de ser més econòmic, més sostenible. L’aparença es devalua i les necessitats augmenten i l’administració publica haurà de trobar un camí que sembla que passa per equipaments públics, vivenda social i sostenibilitat ecològica.
Des de principis dels 90 hem estat immersos en una arquitectura mundial competitiva, en que els arquitectes estrella com Frank Gehry, Norman Foster, o Jean Nouvel i els seus immensos equips d’arquitectes competien i copaven tot els grans projectes urbans de les ciutats mundials. En un sistema de ciutats globals i en uns moments en que l’economia no tenia límits, tota ciutat desitjava entrar amb força al mapa de la innovació i l’espectacle arquitectònic. Qui no tenia una torre de vidre altíssima havia de tenir una ciutat de les arts o de les ciències o un pont de Calatrava. Durant molt de temps s’ha tingut la idea que si no s’apostava per aquest tipus de projectes la ciutat es quedava enrere i es deixava de jugar en la primera divisió mundial. La rellevància internacional avui en dia és molt més important per una ciutat que molts altres aspectes. La rellevancia internacional, la quantitat de vegades que es busca el nom d’una ciutat a Google, vol dir més ingressos per turisme, més botigues de moda als teus carrers i mes seus de grans multinacionals i això comporta més dinamisme econòmic. I ningú esta disposat a renunciar a aquest dinamisme. Les grans ciutats han de lluitar per mantenir-se a primera línia i les ciutats de províncies han de lluitar per entrar en aquesta primera divisió i així ha estat durant 20 anys.
L’arquitectura símbol o arquitectura icònica consistia i consisteix en dissenyar un projecte urbà complet, al voltant d’un edifici singular. Aquest projecte s’ha de publicitar degudament perquè un cop construït esdevingui l’estendard de la nova ciutat. Una ciutat moderna, cosmopolita i urbanita. No es vol transmetre una imatge de ciutat vetusta de pedra ennegrida o d’habitants de barri sinó una ciutat d’acer i cristall amb alts executius anant i venint i que rep l’admiració i els diners del turisme internacional. Aquesta moderna idea de ciutat que ens ha dominat durant tant de temps ha fet entrar a totes les capitals mundials en una competició quasi circense en que es busca el més difícil o extravagant. Qui no té res més que oferir que novetats arquitectoniques ha hagut de gastar molts més diners per mantenir l’ull de l’atenció mundial en els seus projectes (és el cas de Dubai) i qui ja té un llegat i un aura de gran ciutat ha pogut combinar tradició amb la inexcusable modernitat (es el cas de Berlín). Aquest procés s’ha donat simultàniament a tot arreu, des de la torre Agbar a Barcelona, al Guggenheim de Bilbao, la ciutat de la cultura a Santiago o la de les ciències a València, el pont de Calatrava a Londres, la cúpula del Reichsatg a Berlin, els projectes a Beijing amb l’excusa dels jocs, les illes flotants a Dubai o els nous gratacels a Chicago sense oblidar el gegantí projecte de la rehabilitada zona zero a Manhattan. I aquests grans projectes són només l’avantguarda d’una sèrie de projectes de reorganització urbanística més petits que venen darrere i que busquen revaloritzar zones de la ciutat seguint els mateixos patrons que el projecte estendard. El projecte del Fòrum a Barcelona n’és un bon exemple.
Ningú ha escapat a aquest procés que ha creat una nova classe d’arquitectes estrella i una imatge urbana única per a totes les ciutats. Un gratacels a Madrid és igual que un gratacels a Shangai i veient fotos de l’skyline de Tokio o Seul un ja els pot confondre fàcilment amb Nova York. Amb aquesta nova arquitectura hem perdut la singularitat edificatòria pròpia de cada regió. La globalització ha unificat valors estètics i ja no cal viatjar per admirar la singularitat o bellesa d’una arquitectura diferent perquè ja tots tenim la mateixa. Ara viatgem per veure “el més gran” “el més alt” o “el més car”. És l’arquitectura del “més”, és la lluita en la passarel•la global per ser la ciutat més atraient.
Aquesta lluita però té conseqüències immediates en l’espai urbà, és una lluita estètica orientada cap a un visitant que no ha de viure a la ciutat. Com que la idea de turisme genera més diners que el benestar ciutadà, s’ha prioritzat el vessant estètic de la ciutat per davant del funcional. Això va en detriment d’una ciutadania que veu com els grans projectes urbanístics no s’adeqüen a les necessitats reals i no son dissenyats per arquitectes sensibles i coneixedors de la realitat local sinó per grans estudis internacionals que no tenen en compte ni la sostenibilitat del projecte ni els seu impacte en l’entorn.
Com em dit, aquests projectes icònics només son la punta de l’iceberg del projecte de regeneració estètica que s’ha apoderat de les grans ciutats. S’ha d’aconseguir vendre un model de ciutat ideal al visitant, s’ha de rentar la cara als barris degradats per causar bona imatge. Una imatge de cadenes de cafès internacionals, restaurants temàtics, museus i espectacles culturals. Darrere del llenguatge de la rehabilitació urbanística a través de la cultura (penseu en la zona del Raval i el CCCB a Barcelona) s’introdueixen un seguit de canvis que maquillen el paisatge urbà i el converteixen en un espai de consum idíl•lic. L’objectiu és que el visitant estranger o el ciutadà que bé d’altres barris o poblacions properes atret per l’oferta cultural i els comerços es senti còmode, segur i es senti atret a consumir.
Aquest model ha tingut lloc simultàniament a tot arreu i ha demostrat que genera molt dinamisme econòmic, però un cop més és un dinamisme que és extern a la ciutat, la ciutat no ha resolt els problemes que hi havia en aquell barri (Raval, Born, zona del Fòrum...) simplement els ha desplaçat, ha colonitzat els espais cèntrics per a la nova imatge de la ciutat moderna i cosmopolita, la ciutat-passarel•la que competeix amb Paris Londres i Nova York, però no ha atacat les causes que havien generat aquella degradació de la zona.
Tots aquests processos son reals i han afectat a la ciutat on vivim, no es tracta tampoc de posicionar-se totalment en contra, el que s’ha de trobar és un equilibri entre les necessitats reals d’una població i la necessitat de projecció internacional que té la ciutat com a marca comercial. Si fins ara hem passat vint anys de balança desequilibrada embarcats per el furor econòmic i els grans projectes, les dificultats actuals i la crisi en que ens trobem immersos ens obligaran a tornar a l’ urbanisme social, a la planificació no per a vendre sinó per resoldre problemes reals, orientada a fer de la ciutat un lloc més accessible per als seus habitants. El nou urbanisme haurà de ser més econòmic, més sostenible. L’aparença es devalua i les necessitats augmenten i l’administració publica haurà de trobar un camí que sembla que passa per equipaments públics, vivenda social i sostenibilitat ecològica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario