L.A. Confidential, de James Ellroy

Ja fa massa temps que aquest blog no versa sobre literatura i em proposo esmenar-ho.

Avui però no us parlaré d’una obra d’alta literatura, sinó més aviat d’un entreteniment, un d’aquests llibres que acostumem a comprar en edició butxaca per llegir al tren o en un viatge d’estiu en que no podem portar massa pes. L’escollit és L.A. Confidential de James Ellroy. Molts direu, “Ap, ja he vist la pel·lícula homònima i és molt bona, no cal que llegeixi el llibre perquè serà el mateix.” Cras error. I és que amb aquest pensament estareu cometent un sacrilegi com és fixar-se abans en el títol del llibre que en l’autor. Aquí l’important no és com es diu el llibre, perquè podríem haver agafat qualsevol altre (La dàlia negra, Jazz blanco, Seis de los grandes...), aquí l’important és que es tracta d’un llibre de JAMES ELLROY, així, en majúscules.

El primer que heu de saber és que Ellroy és un ànima turmentada. Perseguit per el record de l’assassinat i l’esquarterament de la seva mare quan ell era petit, va fracassar en tot el que va intentar per guanyar-se la vida, fins que va decidir aprofundir en els seus malsons i escriure novel·la negra. Agafant com a referència els arxius d’antics casos de la policia de Los Angeles, Ellroy monta les seves novel·les, amb uns quants elements constants.

Dos o tres personatges principals, que permetin fragmentar la narració, cadascun amb els seus defectes i virtuts però mai idealistes, sempre simples persones que intenten sobreviure. El departament de policia de Los Angeles, amb els tinents, capitans corresponents i la mar d’agents de la llei que en la gran majoria de casos són corruptes. Una ambientació molt cuidada en el Los Angeles de la dècada dels 50’, els clubs, la premsa, les estrelles de hollywood... i finalment els baixos fons d’aquest Los Angeles, els negres drogoaddictes, la prostitució, la màfia i els negocis encoberts.

Tots aquests elements són sempre presents en les seves novel·les, que acostumen a presentar una densa trama d’accions creuades amb múltiples personatges i múltiples argumentacions sovint de forma tan complexa que el lector necessita apuntar noms o fer esquemes per seguir-ho tot al peu de la lletra. Si no ho fa però pot estar tranquil perquè al final tot queda sempre ben clar. El que caracteritza més els llibres d’Ellroy és però la sang, la violència, el racisme i la ràbia que traspuen. Un company escrivia que al acabar un llibre d’Ellroy necessites aixecar-te de la butaca i dutxar-te per desempallegar-te de tota la sang, l’odi, la corrupció i la putrefacció dels seus personatges. Només us diré que jo vaig somiar en el llibre la nit després d’acabar-lo, i no va ser un somni agradable.

L’acumulació d’assassinats, crueltats, i policies corruptes marca al lector, però no fa que abandonem la lectura. Es tracta d’una literatura extremadament dinàmica, vitalista, Ellroy no utilitza frases innecessàries, de fet quan no en necessita no utilitza ni articles. Té un estil de frases telegràfiques per descriure una escena. Si hi ha una baralla multitudinària en un bar no s’atura a descriure-la minuciosament sinó que dóna un parell de frases visuals molt potents perquè el lector s’imagini la resta per exemple: “puños salpicando sangre y un negro tosiendo cristal”.

Però no us penseu que Ellroy és només un autor polèmic. Estem parlant del que reconegudament és el millor escriptor de novel·la negra de tots els temps –amb el permís de Raymond Chandler-. Trames denses complicades que sovint es divideixen en subtrames o línies d’investigació que no acaben en res, entremig conflictes laborals per l’ambició dels personatges o per l’odi que es professen, Femmes fatals i dones innocents assassinades, innocents executats o politics i periodistes corruptes... tot és utilitzat perquè el lector estigui immers en una voràgine de dades per reconstruir un crim aparentment irresoluble. D’acord, Ellroy no té un personatge emblemàtic com Phillip Marlow més aviat a la inversa, els seus protagonistes son en la majoria de casos detestables éssers sense ètica ni moral, però al final de llibre acabem apreciant-los potser perquè hem vist amb horror que el que els rodeja és encara molt pitjor.

En fi, us recomano fervorosament llegir algun dels seus llibres que no us portarà més que un cap de setmana però que de ben segur us impactarà. Estimeu-lo o odieu-lo, però sapigueu que no quedareu indiferents.

P.D. En quan a la pel·lícula: és un molt bon film, els personatges son els mateixos que al llibre però la historia no. La història és infinitament més complexa al llibre i l’assassinat del Night Owl de la pel·lícula sembla un joc de nens un cop llegit el llibre.