5 de gener de 2009,, Cuba anuncia la seva intenció de plantar transgènics en massa per afrontar el dèficit alimentari que té el país. Les critiques plouen des d’Europa de tots els sectors ecologistes i mediambentalistes, fins i tot el Príncep Carles fa declaracions anti-trangènics. La resposta des de l’illa és clara i contundent: “No ens podem permetre no intentar-ho. Si fóssim el Princep Carles i poguéssim gastar 50 lliures en un tomàquet ecològic ho faríem, però som un país que importem el 80% del nostre aliment i no podem seguir al marge de les possibilitats que ens ofereixen els transgènics”.
I és que la pregunta és senzilla però les respostes molt variades: podem prescindir dels transgènics? Podem permetre’ns el luxe de entrar en discussions ètiques i consideracions sobre biodiversitat quan es moren milions de persones de fam al món? La següent pregunta de resposta tampoc clara seria: son suficients els transgènics com per acabar la fam al món? Però això ja seria un altre tema. De moment la resposta de Cuba és clara: ens arrisquem i tirem endavant, la resposta de l’ecologisme i de les societats benestants occidentals de moment és: ni se us acudi intentar-ho.
Les previsions ens donen una població mundial aproximada de 8300 milions de persones per al 2025. Els fets son que hem trigat 10.000 anys de desenvolupament tecnològic per arribar a la producció agrària anual actual, que és propera a les 5000 milions de tones. Per l’any 2025 en necessitarem el doble, no per el simple augment demogràfic, sinó perquè aquest augment es concentra en els països en desenvolupament, que no trigaran en entrar en el model alimentari occidental, molt més exigent en la demanda d’aliments.
Aquesta demanda creixent d’aliments és paral•lela a una reducció de la superfície cultivada, perquè les zones rurals competeixen amb l’àmbit urbà, i amb una terra cada cop menys fèrtil per la sobresaturació de cultius. Aquests processos semblen difícilment aturables i la atenció es centra en poder extreure més rendiments d’una superfície de terra més petita, és a dir, agricultura intensiva molt tecnificada.
Aquesta necessitat podria ser coberta per els aliments transgènics, o organismes genèticament modificats (OGM) és a dir, plantes amb una part d’ADN que prové d’una altre planta i que li atorga una propietat nova a la planta original. La planta transgènica no és un invent nou, de fet la pràctica es basa en el creuament d’ADN d’espècies que ha fet evolucionar la natura durant tota la historia del planeta. Cap organisme viu s’ha mantingut intacte al llarg dels anys. La diferència però és que aquest procés ja no es fa a la natura en centenars d’anys, sinó al laboratori universitari en mesos. Modificar una planta permet fer-la més resistent al fred, més gran, o que creixi més ràpidament. Tot això permet plantar-la a quasi tot arreu independentment del clima i augmentar el nombre de collites anuals. En el cas de la Soja per exemple es podia fer una collita cada 160 dies, i amb la soja transgènica se’n pot fer una cada 100 dies. L’aliment transgènic a més pot ser dissenyar per actuar internament contra els paràsits, com en el cas del Blat de Moro BT. Això fa que es pugui estalviar en pesticides i altres productes químics abocats a la planta i al medi ambient. Un OGM és doncs més resistent, produeix més i contamina menys. Inconvenients? La por al progrés i als homes que juguen a ser déus.
Crec fora de lloc tota argumentació de tipus ètic i moral en contra dels trangènics, doncs sempre hem de tenir en compte que a l’altre banda de la balança hi ha la vida de moltes persones que depenen o dependran de l’augment de producció alimentaria.
El problema per mi no són els transgènics, estem confonent les coses. Igual que en la lluita desigual contra la malària i el SIDA a l’Africà, el problema no son els medicaments sinó les multinacionals farmacèutiques que no cedeixen les patents dels fàrmacs perquè puguin ser utilitzats a preu raonable a l’Àfrica, amb els transgènics, el problema no és la modificació genètica en si, sinó que les grans empreses com Monsanto, Novartis o Cargill controlin totalment el sector i la investigació.
Per crear un transgènic, al igual que per crear un medicament, es necessita una inversió enorme en investigació. Per sufragar aquest gasto les empreses creadores patenten el seu producte i en fixen el preu del medicament o la llavor nova. Un cop patentada una llavor transgènica, tot productor agrari petit o gran, del país que sigui ha de comprar a aquestes empreses les llavors, a un preu basant elevat. Aquest monopoli provoca que només els pagesos rics puguin accedir-hi. Aquestes empreses son algunes de les més grans corporacions mundials, es dediquen a múltiples sectors econòmics i en el cas del sector alimentari, controlen tant el disseny de llavors, com la distribució del producte final en els mercats occidentals. En resum són les industries que subministren als grans supermercats els paquets de fruites verdures que comprem els ciutadans de peu. Com que una mateixa empresa controla tot el sector menys la producció mateixa que esta en mans de pagesos, els pagesos no poden fer més que acceptar els preus i les condicions que imposen les grans empreses perquè sinó es queden sense negoci. Això treu evidentment tota llibertat als pagesos i als països pobres, que han d’acceptar condicions econòmiques molt difícils. És bàsicament una explotació en tota regla.
El model perfecte seria l’abolició de les patents per productes transgènics, cosa que permetria a tot productor fos d’on fos accedir a tot tipus de llavors OGM o naturals. Això hauria d’anar acompanyat de la intervenció dels estats com a principals impulsors de la investigació, treien aquest paper a les empreses privades.
Però de moment i com de costum, els estats no estan disposats a afrontar aquesta inversió i es deixa un sector tan important com la alimentació mundial en mans de grans corporacions.
El resum per mi seria clar: Transgènics SI, grans empreses NO.
Com de costum però ens enfrontem amb la pèssima labor realitzada per els mitjans de comunicació, que ni intenten clarificar el debat i es limiten a alimentar la desconeixença de la població.
Els grups ecologistes occidentals identifiquen transgènics amb especulació, monopoli, aberracions genètiques i desastre mediambiental, quan hem de tenir molt clar que la possibilitat d’aprofundir en la investigació genètica no provoca això sinó que és el sistema que s’ha muntat al seu voltant el que ho provoca.
Per últim i ja finalitzant, davant la incertesa i els perills d’errors que la investigació genètica comporta, hem de dir que no s’ha de descuidar cap mesura de seguretat, s’ha d’avançar amb la més absoluta cautela però s’ha d’avançar. Encara que només sigui per un argument tan simple i populista com el que amb transgènics podrem ser més vivint en aquest món que sense transgènics.
I és que la pregunta és senzilla però les respostes molt variades: podem prescindir dels transgènics? Podem permetre’ns el luxe de entrar en discussions ètiques i consideracions sobre biodiversitat quan es moren milions de persones de fam al món? La següent pregunta de resposta tampoc clara seria: son suficients els transgènics com per acabar la fam al món? Però això ja seria un altre tema. De moment la resposta de Cuba és clara: ens arrisquem i tirem endavant, la resposta de l’ecologisme i de les societats benestants occidentals de moment és: ni se us acudi intentar-ho.
Les previsions ens donen una població mundial aproximada de 8300 milions de persones per al 2025. Els fets son que hem trigat 10.000 anys de desenvolupament tecnològic per arribar a la producció agrària anual actual, que és propera a les 5000 milions de tones. Per l’any 2025 en necessitarem el doble, no per el simple augment demogràfic, sinó perquè aquest augment es concentra en els països en desenvolupament, que no trigaran en entrar en el model alimentari occidental, molt més exigent en la demanda d’aliments.
Aquesta demanda creixent d’aliments és paral•lela a una reducció de la superfície cultivada, perquè les zones rurals competeixen amb l’àmbit urbà, i amb una terra cada cop menys fèrtil per la sobresaturació de cultius. Aquests processos semblen difícilment aturables i la atenció es centra en poder extreure més rendiments d’una superfície de terra més petita, és a dir, agricultura intensiva molt tecnificada.
Aquesta necessitat podria ser coberta per els aliments transgènics, o organismes genèticament modificats (OGM) és a dir, plantes amb una part d’ADN que prové d’una altre planta i que li atorga una propietat nova a la planta original. La planta transgènica no és un invent nou, de fet la pràctica es basa en el creuament d’ADN d’espècies que ha fet evolucionar la natura durant tota la historia del planeta. Cap organisme viu s’ha mantingut intacte al llarg dels anys. La diferència però és que aquest procés ja no es fa a la natura en centenars d’anys, sinó al laboratori universitari en mesos. Modificar una planta permet fer-la més resistent al fred, més gran, o que creixi més ràpidament. Tot això permet plantar-la a quasi tot arreu independentment del clima i augmentar el nombre de collites anuals. En el cas de la Soja per exemple es podia fer una collita cada 160 dies, i amb la soja transgènica se’n pot fer una cada 100 dies. L’aliment transgènic a més pot ser dissenyar per actuar internament contra els paràsits, com en el cas del Blat de Moro BT. Això fa que es pugui estalviar en pesticides i altres productes químics abocats a la planta i al medi ambient. Un OGM és doncs més resistent, produeix més i contamina menys. Inconvenients? La por al progrés i als homes que juguen a ser déus.
Crec fora de lloc tota argumentació de tipus ètic i moral en contra dels trangènics, doncs sempre hem de tenir en compte que a l’altre banda de la balança hi ha la vida de moltes persones que depenen o dependran de l’augment de producció alimentaria.
El problema per mi no són els transgènics, estem confonent les coses. Igual que en la lluita desigual contra la malària i el SIDA a l’Africà, el problema no son els medicaments sinó les multinacionals farmacèutiques que no cedeixen les patents dels fàrmacs perquè puguin ser utilitzats a preu raonable a l’Àfrica, amb els transgènics, el problema no és la modificació genètica en si, sinó que les grans empreses com Monsanto, Novartis o Cargill controlin totalment el sector i la investigació.
Per crear un transgènic, al igual que per crear un medicament, es necessita una inversió enorme en investigació. Per sufragar aquest gasto les empreses creadores patenten el seu producte i en fixen el preu del medicament o la llavor nova. Un cop patentada una llavor transgènica, tot productor agrari petit o gran, del país que sigui ha de comprar a aquestes empreses les llavors, a un preu basant elevat. Aquest monopoli provoca que només els pagesos rics puguin accedir-hi. Aquestes empreses son algunes de les més grans corporacions mundials, es dediquen a múltiples sectors econòmics i en el cas del sector alimentari, controlen tant el disseny de llavors, com la distribució del producte final en els mercats occidentals. En resum són les industries que subministren als grans supermercats els paquets de fruites verdures que comprem els ciutadans de peu. Com que una mateixa empresa controla tot el sector menys la producció mateixa que esta en mans de pagesos, els pagesos no poden fer més que acceptar els preus i les condicions que imposen les grans empreses perquè sinó es queden sense negoci. Això treu evidentment tota llibertat als pagesos i als països pobres, que han d’acceptar condicions econòmiques molt difícils. És bàsicament una explotació en tota regla.
El model perfecte seria l’abolició de les patents per productes transgènics, cosa que permetria a tot productor fos d’on fos accedir a tot tipus de llavors OGM o naturals. Això hauria d’anar acompanyat de la intervenció dels estats com a principals impulsors de la investigació, treien aquest paper a les empreses privades.
Però de moment i com de costum, els estats no estan disposats a afrontar aquesta inversió i es deixa un sector tan important com la alimentació mundial en mans de grans corporacions.
El resum per mi seria clar: Transgènics SI, grans empreses NO.
Com de costum però ens enfrontem amb la pèssima labor realitzada per els mitjans de comunicació, que ni intenten clarificar el debat i es limiten a alimentar la desconeixença de la població.
Els grups ecologistes occidentals identifiquen transgènics amb especulació, monopoli, aberracions genètiques i desastre mediambiental, quan hem de tenir molt clar que la possibilitat d’aprofundir en la investigació genètica no provoca això sinó que és el sistema que s’ha muntat al seu voltant el que ho provoca.
Per últim i ja finalitzant, davant la incertesa i els perills d’errors que la investigació genètica comporta, hem de dir que no s’ha de descuidar cap mesura de seguretat, s’ha d’avançar amb la més absoluta cautela però s’ha d’avançar. Encara que només sigui per un argument tan simple i populista com el que amb transgènics podrem ser més vivint en aquest món que sense transgènics.
Per saber-ne més:
Julio Pedauyé Ruiz. Alimentos trangénicos: la nueva revolución verde
Vaclav Smil. Alimentar al mundo. Un reto del siglo XXI
3 comentarios:
Uri!!
Soc la LLuna! q acabo de descobrir aqest mon dels blogs!
caram! veig q ets molt + interessant del q pensava! ( q no es poc! ja ho saps!) Si t'he de ser sincer ano m'he llegit pas tots els textos, xo si fragments de titols q m'han semblat interessant! m'agrada com afrontes els temes i si et sembla bé m'anire passant x aqi + sovint, xq me maninguis informada de totes aqestes coses tan interessants q vols explicar!
un petó wapo!
ooooh! un tema bio! jaja!! dons la veritat es que tens prou raó, l'expoli de les multinacionals es bastant contundent, ja que apart de totes les millores que introdueixen a les plantes, també les fan estèrils, i així els pagesos han de passar per caixa cada any, i be moltes altres coses, com que han arribat a denunciar a pagesos en els quals havien tirat llavors patentades per tal de tenir un motiu per a denunciar-los, trist, si. Enfi, també trobo a faltar que a la nostra carrera, ens inunden de coneixements tècnics, però a vegades es troba a faltar alguna assignatura sobre ètica o semblants. apa apa que vagi be!! aviam si reactivo un poc el meu!!
Bones Uri!
El tema és molt interessant però no estic massa d'acord amb alguns punts del teu anàlisi. Quan estigui menys liat amb els exàmens en podem parlar i et donaré la meva opinió de malvat economista.
jeje.. no en va se l'anomena "the dismal science"...
Pau
(Sóc economista però també tinc sentiments)
Publicar un comentario