lunes, 9 de marzo de 2009

El Vasa, un naufragi anunciat


Aquell matí d’agost de 1628 Estocolm s’aixeca presa de l’excitació. Havia estat plovent tota la nit però a l’alba ha desaparegut tot rastre de núvols talment com si els déus no haguessin volgut espatllar un dia tan assenyalat. La ciutat és un frenesí i la gent circula amunt i avall. Els comerciants corren amb les carretes cap al port i els ciutadans s’apressen a agafar el millor lloc per presenciar l’aconteixament. La gent de províncies s’ha apropat a la capital per el mercat dominical i per veure l’espectacle. Avui, per fi, després d’un any de treballs constants el Vassa, el major vaixell de l’armada del Rei Gustau II de Suecia i l’orgull de la flota, farà el seu viatge inaugural.

Aquells dies, tota Europa bullia en la guerra i Suècia no era menys. Ni els mes vells recordaven els últims anys de pau. Les potencies catòliques eren uns adversaris formidables i la plata espanyola que les finançava semblava no acabar-se mai. Suècia havia passat a primer pla internacional en els últims temps, però s’havia trobat amb un digne adversari amb Polònia. A Estocolm encara es recordaven amb terror la batalla de Oliwa o la tempesta de la Bahia de Riga on s’havien perdut més de 12 vaixells.

Henrik Jakobsson s’ho mira tot des de l’alçada. Ha escollit el campanar de Santa Klara per presenciar l’esdeveniment. Sota seu, la ciutat crida, riu i s’omple d’esperança. Per Henk criden massa, riuen massa i s’esperen massa. Henk guarda una enorme incertesa d’aquest dia i per això ha preferit observar-ho des d’un lloc solitari. Des d’on s’està, veu amb claredat el casc del Vassa, els pals majestuosos a 50 metres d’alçada, les pintures lluents i els lleons rampants a la seva popa. El Vassa esta pensat per intimidar, es un vaixell reial i s’ha construït sota supervisió directa de Gustav II. L’amo del Bàltic ha de tenir una esquadra digne del seu poder, i el Vasa ho es sens dubte. Les dues cobertes amb 72 canons li donen una potencia de foc que sotmetrà d’una vegada per totes als persistents polonesos.

Aquests dies, Henk ha estat a contracor, l’estrella de la ciutat. Ha estat invitat a la cort, a balls selectes i a reunions de comerciants enriquits. Ell i no cap altre, un enginyer d’orígens holandesos fill adoptiu de la pàtria sueca, ha fet possible el somni impossible del Rei Gustav. En un any ha botat i fabricat un dels vaixells més majestuosos que surcaràn els mars en aquests temps convulsos. La construcció però no ha estat senzilla, el rei ha canviat els dissenys varies vegades sobre l’eslora del vaixell i la quantitat de canons que ha de portar. Això ha obligat a rectificar sobre la marxa. No s’han pogut repetir els càlculs previs i el Vasa no ha pogut passar les proves d’estabilitat. Tot i així, de portes enfora tot ha anat perfecte i el Vasa és a ulls de la opinió pública més fort que una roca. Ni Estocolm ni la cort ni molt menys el rei sap de les dificultats que ha tingut Henrik Jakobsson i el seu equip per complir amb els terminis i fer-ho amb garanties de flotabilitat.

Des del campanar Henk disfruta per moments de la seva solitud i veu almenys com el Vassa flota. Ja és alguna cosa, pensa.

Arribada l’hora convinguda sonen les trompetes. El Vasa obre les porteles dels canons. Damunt de cada canó hi ha esculpit en la fusta la cara rugent d’un lleó, el símbol del rei Gustav. 72 canons rugeixen alhora dos cops seguits complint així amb el ritual de les salves d’honor. Henk comprova amb orgull com les cordes aguanten i a les cobertes tot funciona amb normalitat. Tot seguit el vaixell es comença a moure. Un grup de barquetes el remunta fins al centre de la baïa passant per davant de Gamla Stan des d’on observa el rei. La ciutat sencera esguarda amb orgull com les barques alliberen finalment al Vasa, se senten crits d’eufòria des de les platjes. A les ordres del capità Söfrig Hansson la tripulació estén les veles, l’espectacle majestuós de l’enginy humà es clava en la retina de tots els assistents, cinquanta metres de potencial militar, lleons brillant amb el sol i veles que finalment s’inflen amb la primera brisa. El Vasa navega.

Per un instant, Henk Jakobsson creu que tot anirà bé, que els canvis d’última hora no es notaran, que a pesar de les presses no s’haurà comès cap error, que tots els pals estan ben anclats, que el llast és suficient i que a pesar de l’alçada de l’arboradura el vaixell és estable. Al cap i a la fi és un vaixell ben bonic –pensa. Si haguéssim completat totes les proves n’hagués sortit indemne i no hi ha motius per témer. Henk, només té temps d’entreveure en somnis els honors que li retrà l’aristocràcia, el prestigi internacional i les riqueses que li deparen el futur, abans d’adonar-se que el vaixell escora perillosament cap a la dreta.

La primera ràfega de vent lateral ha fet oscil•lar l’enorme Vasa i els pals i les veles s’apropen perillosament a l’aigua. La tripulació s’afanya a corregir la posició i el capità es desganyita. El silenci és tal a la baïa que els crits del contramestre arriben fins a la costa. Tothom aguanta la respiració i la tensió flota a l’aire. Les cares no es relaxen fins que el Vasa i els seus enormes màstils comencen a recuperar la verticalitat. El poble respira alleujat però Henk sap que això només és el principi. Només deu segons més tard una segon ràfega fa cruixir tot el casc de fusta. Els pals tornen a escorar perillosament prop de l’aigua, Henk constata amb horror com després de les salves d’honor no s’han tornat a segellar les tapes dels canons. Crida impotent amb totes les seves forçes però és inutil. Només ell s’adona de l’error fatal. La segona coberta de canons que ha estat necessari construir per encabir-hi les peces d’artilleria que exigia el rei està massa a prop de la línia de flotació, i quan el vaixell escora cap al costat l’aigua comença a entrar per les portelles omplint l’interior del casc. Altre cop el silenci és absolut i només es senten els crits de la tripulació i el cruixir del Vasa. Els segons es fan eterns des del campanar de Santa Klara. Henk emmudit i paralitzat, no arriba a veure els detalls però sap perfectament el què deu estar passant dins el vaixell. Tot i la fatal certesa l’esperança no abandona el vell holandès fins que veu com els mariners comencen a saltar del vaixell. S’ha trencat el silenci i ara la baïa brama d’horror. Des de tots els punts de la ciutat surten barquetes apressurades en busca dels mariners. Res es pot fer ja per el Vasa que s’enfonsa ràpidament a la baïa . L’orgull del rei i de la corona sueca, la peça amb la qual pensaven dominar el bàltic, s’enfonsa irremediablement en un dia plàcid i assoleiat d’estiu sense haver fet més que uns pocs metres de navegació.

Henrik Jakobsson nota una estranya picor al coll, la por el sobrepassa i encara triga uns quants segons a adonar-se que li pica allà on li col•locaran la soga quan el pengin. Perquè el penjaran, d’això n’està segur. Ningú més culpable que Henk del fracàs del Vassa. Després del desastre ningú escoltarà les seves justificacions i menys el rei. Sap que la forca i el deshonor son el seu únic futur i sense ser-ne gaire conscient els peus el porten cap al buit, la caiguda és llarga doncs el campanar és alt, però s’estalviarà l’escarni públic. Abans d’arribar a terra ja és mort. El rei haurà de buscar un altre cap de turc.



Versió dramatitzada del que va passar realment amb el Vasa. Actualment es pot visitar i conèixer la historia del vaixell al Vasa Museet a Estocolm, un dels millors museus que he visitat mai i que és de visita imprescindible si visiteu Estocolm. No us fareu a la idea de l'ho gran que podia ser un vaixell d’aquests fins que entreu al museu. Passar d’una entrada fosca a veure el vaixell en tota la seva immensitat, recuperat del fons del mar en perfecte estat i amb una il•luminació adequada és una experiència que probablement no oblidaré mai. El museu cuida fins l’últim detall i a la botiga vaig poder trobar fins i tot un peluix de una rata negra de bodega de barco. Ho vaig trobar tant original que no em vaig poder estar de comprar-la!

1 comentario:

ClaraMarquet dijo...

Hola zermà!
Moltes felicitats pel blog, molt ben escrit, directe, personal i senzill, i sobretot perquè dones molta "food for thought".. m'encanten aquestes històries petites enmig de la "gran" història.
Petons

Clara