s. XII Historia del rey transparente

Disculpeu les meves imperdonables vacances, però em costa escriure quan no tinc universitat..

Vull parlar-vos d'un bon llibre que ja fa molt temps que és a les llibreries però que em va arribar a les mans fa poc. Es tracta de Historia del Rey Transparente, de Rosa Montero. Un llibre que té una tapa infame, molt poc encertada doncs sempre m'havia semblat més un llibre d’auto ajuda tipus el Caballero de la armadura oxidada que una novel•la històrica.

Anem a deixar una cosa clara d'inici, aquesta no és una bona novel•la històrica, el que busqui fidelitat que se n'oblidi, l'Autora ja ho deixa clar, ella agafa una etapa aproximada de 100 anys del segle XII (ah, el segle XII... la primavera de l'edat mitja..) agafa els seus personatges més importants, els fets i els processos que tenen lloc i els comprimeix en 25 anys. Tot per fer possible que la protagonista, una jove plebeia que es disfressa de cavaller per anar en busca del seu estimat que ha estat fet presoner en una batalla, pugui veure amb els seus ulls a les principals personalitats de l'època, i pugui passejar-se per la cort d’Aquitània o per l'Albí càtar.

El llibre desprèn una lleugeresa molt agraïda, quasi de conte infantil que ajuda a fer passar ràpid les pagines. En dos o tres dies està llegit i a aquesta sensació infantil ajuda la introducció d'un cert element màgic o místic que no sabem mai si és inventat per la protagonista o si és real. Al cap i a la fi això és un conte de fades maquillat amb tocs històrics. Una pagesa insignificant que troba a la seva fada madrina, al seu mentor i àngel protector que la guiarà per el recent descobert món cavalleresc i que farà d'ella un cavaller respectable que es codeja amb duquesses i reines. Un argument històricament totalment inversemblant donada la poca mobilitat social que imperava en aquella època.

La protagonista no té cap tipus d'interès en aquest llibre, almenys per mi, es veu a la primera que és la típica historia d'iniciació, de persona humil que coneix mentor que sap de tot i que a través dels seus ulls innocents sens trasllada una historia. La gràcia d'aquests models està sempre en el mentor, i en aquest cas es una tal Nynive que no sabem si és bruixa però ho sembla. És un personatge interessant perquè es misteriós, sap coses que cap dels contemporanis sap i no les explica, té els problemes típics amb Leola (el personatge principal) doncs la relació no és fàcil però bàsicament és la guia que sempre surt en moments de problemes.

L'altre personatge interessant és la duquessa Dhuoda, un personatge obscur que no sé fins a quin punt és real (va existir una duquessa amb aquest nom a la zona on passa el llibre però uns 200 anys abans que el llibre). Dhuoda és un personatge extrem, d'un passat sanguinolent, és producte de la noblesa cavalleresca més tradicional que l'ha creat. El seu contrapunt és Leonor d’Aquitània, que significa els nous ideals cavallerescos que estan naixent i que es caracteritzen per l'ajuda al necessitat i per l'amor cortès. Dhuoda és al principi un personatge ambigu però on guanya potència el llibre és quan esdevé el que el destí tenia reservat per ella. La dama blanca que ha intentat mantenir-se pura amb grans esforços, no pot seguir oposant-se al seu destí i al seu llinatge i acaba convertint-se en la dama negra, adalid de la mort i la destrucció en la creuada papal contra els càtars. Com diu l’autora: “Los hombres suelen llamar destino a aquello que les sucede cuando pierden las fuerzas para luchar”.

El llibre ens passeja per el segle XII contraposant l'esplendor de la cort Aquitana, que significa la modernitat de l'època, amb l'obscurantisme de les forces papals que reprimeixen durament l’heretgia càtar. El llibre il•lustra com diu l'autora el procés de canvi que es vivia en aquella època amb les veus modernes i dissidents respecte a la tradició en un món encara dominat per les forces tradicionals de l’església i la noblesa bel•ligerant.

Seguint aquest esquema se’ns presenta una historia que si bé sembla massa senzilla i innocent en les primeres pàgines guanya força a mesura que guanyen protagonisme els personatges secundaris fins que paradoxalment la proliferació de personatges secundaris fa que l’interès decaigui cap al final. El llibre podria ser unes 50 pàgines més curt i no passaria res però tampoc molesten excessivament, és simplement que un personatge com Leon és innecessari.

Un altre cosa bona és que el llibre permet varies lectures a nivells diferents, des del simple per a qui es prengui la historia com una simple novel•la a un més complex a nivell ètic i moral doncs tots els personatges i situacions tenen un rerefons ètic i simbòlic que es pot veure sense dificultat. Moltes de les reflexions que fa la protagonista calen fons doncs són ben escrites i diuen veritats com punys, potser la part final és més rica en aquest tipus de manifestacions i menys en ritme o acció de l’aventura però això també podria ser perquè a mesura que el personatge creix i envelleix també creix en maduresa i sobretot en lucidesa.

Un bon llibre en resum per llegir sense maldecaps fer una visita al nostre segle XII i passar una bona estona aquest Nadal. Jo trobo a faltar una miqueta més de protagonisme eclesiàstic doncs és una historia molt civil per a l’època però no es pot tenir tot. També us he de dir que el llibre el fruiran més les dones que els homes doncs es podran identificar més amb el protagonisme femení.

Per últim recordar-vos que com deia el mestre Eco, no llegim per fer-nos més cultes o per tenir més èxit sinó per viure més, llegir és seguir vivint i cadascú ho fa a la seva manera però de tant en tant va bé deixar les profunditats dels llibres d’història i entretenir-se amb una novel•la distreta i si està ben feta com aquesta doncs millor que millor!