Deixant el tema de Bolonya que em té atrapat irremediablement, he de fer algunes ressenyes de coses que he vist o llegit aquests dies i començarem amb aquest western que es va estrenar al mateix temps que el nou Bond i que ens arriba sota el nom de Appaloosa.
Com segurament ja sabreu es tracta d’una nova aproximació moderna al gènere per excel•lència del cinema, el Western. Dic una nova aproximació perquè ja no es pot considerar que el western sigui un gènere actual, doncs amb prou feines s’estrenen una o dues pel•lícules d’aquesta temàtica cada any. i és una pena perquè dona per molt, i sobretot té molta tradició.
Tot i així si que hem pogut gaudir aquest any de la magnífica "el tren de las 3 i 10" que a pesar d’arribar-nos aquí a Espanya amb un any de retràs respecte als EUA em vaig reprimir com vaig poder per no veure-la a la petita pantalla de l’ordenador doncs un western sense cinema no és el mateix. La pel•lícula de James Mangold ens oferia un duel interpretatiu d’altura (Bale vs Crowe) i una pel•lícula trepidant sense ínfules de gran clàssic però si aprofitant els mètodes actuals per fer un molt bon entreteniment no carent de contingut i diàlegs elegants.
Amb aquesta experiència recent em mirava amb molts bons ulls la pel•lícula que preparava des de feia temps Ed Harris, un excel•lent actor que des del seu paper al show de Truman sempre m’ha agradat. Ara Harris es posava darrere la càmera, fitxava a Viggo Mortensen (no el tinc molt ben valorat però compleix) i a Jeremy Irons per fer de dolent. Vaig pensar que tres actors d’aquest calat eren una bona elecció i els pòsters i el tràiler em van semblar molt subtils i molt bons.
Amb aquests precedents, arribats el passat 21 de novembre vaig decidir anar a veure Appaloosa abans que el nou Bond (que per cert encara no he vist). Mala decisió la meva.
Appaloosa narra la història de una parella de justiciers (Harris i Mortensen) que són contractats en un poble anomenat Appaloosa per fer de Sheriffs i lluitar contra el malvat Jeremy Irons que domina el poble com vol.
L’argument és típic de western i un bon inici entusiasma a l’espectador, però ràpidament es veuen les carències del film. En primer lloc l’elecció de Reneé Zellwegger com a dona que porta de cap als protagonistes no pot ser més desencertada. Que consti que en general ella m’agrada, m’agrada l’aspecte fràgil que ofereix a Chicago o la ingenuïtat de Yo yo mismo e Irene, però en una pel•lícula de l'oeste no quadra ni en pintura doncs aquí no estem parlant de la típica figurant de western que es dedica a posar cares boniques als protagonistes i a enamorar-ne a algun sinó que a la pel•lícula de Harris el personatge femení hi té un paper destacat. Es necessitava una actriu més ambigua que generés dubtes a l’espectador sobre les seves intencions i Zellwegger no ho aconsegueix en cap moment.
En molts aspectes el Harris director em recorda a un gos que tenia un amic meu, que de petit es passava el dia sol a casa i quan la família tornava al vespre es posava tant content que saltava movia la cua i es pixava a sobre. No n’era conscient, era una expressió d’alegria més. Amb la pel•lícula de Harris passa una mica el mateix. Harris aconsegueix la financiació que necessita per el seu projecte i esta tan content perquè és tan fan del western que no pot parar-se a pensar en què convé a la pel•lícula i en què no i ho posa tot, absolutament tot. Així tenim que en dues hores hi ha tot el que en 80 anys d’història del western hi ha hagut en milers de pel•lícules diferents. Tenim múltiples homenatges a films passats, dones arrebatadores, dos protagonistes una mica crepusculars, un dolent molt dolent i la seva banda, uns alcaldes del poble atemorits, un semi-duel al carrer central, indis, persecucions...
Són masses coses per fer coherent una historia molt simple que es podia haver resolt amb més humilitat.
No es tracta d’una pel•lícula molt molt dolenta, és simplement un western més dels que s'en podien estrenar 10 l’any 50, però avui en dia cada cop que surt alguna pel•lícula d’aquest gènere esperem alguna cosa més.
En els aspectes positius hi poso el personatge de Harris que em sembla molt original com és capaç d’enfrontar-se amb una vintena de bandits però que no sap com enfrontar-se amb una dama perquè no ho ha fet mai. La frase "hasta ahora solo me habia acostado con putas y indias" és significativa. La relació entre Harris i Mortensen és també bona, una amistat clàssica, però em falla Jeremy Irons, no sabem si és dolent o si fa una mica el que vol, i el gir que té al final és més aviat patètic. També algunes frases mereixen ser recordades com la resposta de Harris al comentari del seu company després d'un duel molt curt i ràpid. Harris respòn, "és que todos sabíamos disparar muy bien" com fent mofa dels llargs duels al sol d'algunes pel.licules.
La entrada dels Indis a tres quarts de pel•lícula per una sola escena també és lamentable, no sé si Harris no volia marxar sense posar-hi indis, o si necessitava alguna cosa per resoldre una trama absurdament embolicada però la qüestió es que els indis apareixen del no res, i sen van tan tranquils com han vingut. Inexplicable.
En fi, Appaloosa és una pel•lícula que no serà llargament recordada per res, no té escenes memorables ni diàlegs brillants ni un clímax digne, tot i així no està mal feta. Dignament filmada i amb bones ambientacions, les interpretacions també son dignes, no ho fan malament però no us espereu un Crowe o un Bale. Harris encaixa en el seu paper però la seva cara és marbre i no transmet tot el que podria. Tampoc espereu que en Viggo es mengi la càmera d’una mirada com fa Crowe, ell està en la seva línia com si això no anés amb ell.
En fi, sempre serà millor això que Disaster Movie, i qualsevol intent de revitalitzar el western és més que benvingut per part meva però em quedo un cop més amb la sensació que hem perdut una altre oportunitat (i van...) de salvar aquest nefast 2008.
Per últim una frase de la meva moleskin de frases cèlebres que curiosament no sé de qui és:
En este mundo hay dos tipos de personas, las que disfrutan de un buen western y los que no entienden de cine.
Com segurament ja sabreu es tracta d’una nova aproximació moderna al gènere per excel•lència del cinema, el Western. Dic una nova aproximació perquè ja no es pot considerar que el western sigui un gènere actual, doncs amb prou feines s’estrenen una o dues pel•lícules d’aquesta temàtica cada any. i és una pena perquè dona per molt, i sobretot té molta tradició.
Tot i així si que hem pogut gaudir aquest any de la magnífica "el tren de las 3 i 10" que a pesar d’arribar-nos aquí a Espanya amb un any de retràs respecte als EUA em vaig reprimir com vaig poder per no veure-la a la petita pantalla de l’ordenador doncs un western sense cinema no és el mateix. La pel•lícula de James Mangold ens oferia un duel interpretatiu d’altura (Bale vs Crowe) i una pel•lícula trepidant sense ínfules de gran clàssic però si aprofitant els mètodes actuals per fer un molt bon entreteniment no carent de contingut i diàlegs elegants.
Amb aquesta experiència recent em mirava amb molts bons ulls la pel•lícula que preparava des de feia temps Ed Harris, un excel•lent actor que des del seu paper al show de Truman sempre m’ha agradat. Ara Harris es posava darrere la càmera, fitxava a Viggo Mortensen (no el tinc molt ben valorat però compleix) i a Jeremy Irons per fer de dolent. Vaig pensar que tres actors d’aquest calat eren una bona elecció i els pòsters i el tràiler em van semblar molt subtils i molt bons.
Amb aquests precedents, arribats el passat 21 de novembre vaig decidir anar a veure Appaloosa abans que el nou Bond (que per cert encara no he vist). Mala decisió la meva.
Appaloosa narra la història de una parella de justiciers (Harris i Mortensen) que són contractats en un poble anomenat Appaloosa per fer de Sheriffs i lluitar contra el malvat Jeremy Irons que domina el poble com vol.
L’argument és típic de western i un bon inici entusiasma a l’espectador, però ràpidament es veuen les carències del film. En primer lloc l’elecció de Reneé Zellwegger com a dona que porta de cap als protagonistes no pot ser més desencertada. Que consti que en general ella m’agrada, m’agrada l’aspecte fràgil que ofereix a Chicago o la ingenuïtat de Yo yo mismo e Irene, però en una pel•lícula de l'oeste no quadra ni en pintura doncs aquí no estem parlant de la típica figurant de western que es dedica a posar cares boniques als protagonistes i a enamorar-ne a algun sinó que a la pel•lícula de Harris el personatge femení hi té un paper destacat. Es necessitava una actriu més ambigua que generés dubtes a l’espectador sobre les seves intencions i Zellwegger no ho aconsegueix en cap moment.
En molts aspectes el Harris director em recorda a un gos que tenia un amic meu, que de petit es passava el dia sol a casa i quan la família tornava al vespre es posava tant content que saltava movia la cua i es pixava a sobre. No n’era conscient, era una expressió d’alegria més. Amb la pel•lícula de Harris passa una mica el mateix. Harris aconsegueix la financiació que necessita per el seu projecte i esta tan content perquè és tan fan del western que no pot parar-se a pensar en què convé a la pel•lícula i en què no i ho posa tot, absolutament tot. Així tenim que en dues hores hi ha tot el que en 80 anys d’història del western hi ha hagut en milers de pel•lícules diferents. Tenim múltiples homenatges a films passats, dones arrebatadores, dos protagonistes una mica crepusculars, un dolent molt dolent i la seva banda, uns alcaldes del poble atemorits, un semi-duel al carrer central, indis, persecucions...
Són masses coses per fer coherent una historia molt simple que es podia haver resolt amb més humilitat.
No es tracta d’una pel•lícula molt molt dolenta, és simplement un western més dels que s'en podien estrenar 10 l’any 50, però avui en dia cada cop que surt alguna pel•lícula d’aquest gènere esperem alguna cosa més.
En els aspectes positius hi poso el personatge de Harris que em sembla molt original com és capaç d’enfrontar-se amb una vintena de bandits però que no sap com enfrontar-se amb una dama perquè no ho ha fet mai. La frase "hasta ahora solo me habia acostado con putas y indias" és significativa. La relació entre Harris i Mortensen és també bona, una amistat clàssica, però em falla Jeremy Irons, no sabem si és dolent o si fa una mica el que vol, i el gir que té al final és més aviat patètic. També algunes frases mereixen ser recordades com la resposta de Harris al comentari del seu company després d'un duel molt curt i ràpid. Harris respòn, "és que todos sabíamos disparar muy bien" com fent mofa dels llargs duels al sol d'algunes pel.licules.
La entrada dels Indis a tres quarts de pel•lícula per una sola escena també és lamentable, no sé si Harris no volia marxar sense posar-hi indis, o si necessitava alguna cosa per resoldre una trama absurdament embolicada però la qüestió es que els indis apareixen del no res, i sen van tan tranquils com han vingut. Inexplicable.
En fi, Appaloosa és una pel•lícula que no serà llargament recordada per res, no té escenes memorables ni diàlegs brillants ni un clímax digne, tot i així no està mal feta. Dignament filmada i amb bones ambientacions, les interpretacions també son dignes, no ho fan malament però no us espereu un Crowe o un Bale. Harris encaixa en el seu paper però la seva cara és marbre i no transmet tot el que podria. Tampoc espereu que en Viggo es mengi la càmera d’una mirada com fa Crowe, ell està en la seva línia com si això no anés amb ell.
En fi, sempre serà millor això que Disaster Movie, i qualsevol intent de revitalitzar el western és més que benvingut per part meva però em quedo un cop més amb la sensació que hem perdut una altre oportunitat (i van...) de salvar aquest nefast 2008.
Per últim una frase de la meva moleskin de frases cèlebres que curiosament no sé de qui és:
En este mundo hay dos tipos de personas, las que disfrutan de un buen western y los que no entienden de cine.
2 comentarios:
És curiós com són de diferents les nostres opinions en tot allò que els dos, com a espectadors, interpretem d'una mateixa cosa. Asseguda al teu costat no em va semblar tan deficient. I encara ho és més de curiós quan et llegeixo i veig que en tens de raó i amb aquests arguments em fas reflexionar i em portes al teu terreny. Deu ser que el meu esperit crític no està prou desenvolupat quan a aquest gènere cinematogràfic, el western, i en dubto fins i tot de les meves sensacions.Potser demà opinaré una altre cosa... Però d'una cosa sí que tant avuí com el dia que la vam veure és que no és pas una pel·lícula d'emmarcar. Pot agradar molt, força, poc, gens però no marca ni als incults que hi ha per sota meu. I és una pena perquè si com més incultura menys esperit crític i més conformitat, als més incults els hauria encantat però aquests ja no se'ls acudeix ni gastar-se una entrada per una pel·lícula més enllà de culs, pits i provocació estupida.
Tens tota la raó en això que dius de la incultura. el problema és que avui en dia el "target" (tipus de public a la que va destinada una pelicula) del western és malauradament un tipus de gent que espera alguna cosa més que una historieta per passar l'estona. En l'època daurada del western una pelicula així hagués tingut èxit perquè el target era un públic molt més ampli, molt més majoritari, avui en dia malauradament el western s'ha convertit en un gènere gairabé de culte i per tant és molt més dificil contentar al seu public.
merci pel comentari!
Publicar un comentario