viernes, 28 de noviembre de 2008

Bolonya, una visió des de dins.


L'Elliot em demana algun comentari sobre els fets que estem vivint aquests dies al voltant de les protestes per l’aplicació de l’anomena’t pla Bolonya. Abans que l'Eliott però ja m’ho demanava la consciència, és un deure suposo però temo fer-me llarg i pesat doncs és un tema que em toca de molt a prop i un tema extens i complicat, amb molts matisos.

Primer de tot la meva situació personal, em trobo entremig de vàries aigües doncs per una banda estic cursant la carrera d'història a la UAB ("la mejor universidad del estado" Ruiz Domenech dixit) que es resisteix a entrar en el nou model de docència, per altre també curso la carrera de geografia, que esta ja plenament integrada en el nou model per això em sembla que puc valorar les diferències que em trobo en un model o un altre. Per últim i per acabar de complicar la cosa, sóc fill orgullós d'un dels dirigents de l'autonòma que contribueix a implantar el nou model.

Amb aquesta experiència personal i veient les coses des de dins, puc dir que la reforma és necessària, té alguns errors de base i sobretot està molt mal publicitada.

Sobre la reforma en si, trobo necessari que la universitat es modernitzi, que els plans docents s'actualitzin i que puguem unificar-nos amb l'espai europeu. Això crec que és indiscutible, Però aquí hi ha un problema que només ara s'està començant a plantejar i que requereix que ens ho mirem amb compte.

Al plantejar la reforma s'està agafant totes les carreres des d'un mateix punt de vista i això és quelcom perillós. Com diu el nostre estimat rector en la seva carta oberta, no es pot tractar igual la docència d'un metge cirurgià que d'un historiador o un filòleg. Classes pràctiques, discussions i lectures a casa si, però tonteries les mínimes. És a dir, en una classe d'enginyeria suposo que allò important és donar les instruccions per construir un pont i fer èmfasi en la pràctica dels càlculs i la problemàtica dels materials perquè el pont no es caigui. Però en historia i les carreres d'humanitats és a la inversa, prima més el nivell teòric que el pràctic. Necessites una proporció mínima de unes 2-3 classes teòriques per afrontar una classe de discussió pràctica. I en el nou model s'aposta desmesuradament per la pràctica desenfrenada que no serveix per a res si no hi ha quelcom a darrere.

Per altre banda el crèdit ECTS provoca molts maldecaps, estic totalment en contra de la idea que tenen els dirigents de fer un estudiant "a temps complet", de fer tanta avaluació continuada, de treure exàmens de 2a convocatòria i de colgar a l'estudiant amb feines a casa.

Crec que la avaluació continuada hauria de ser el funcionament normal d'una assignatura però en cap cas l'única forma d’avaluació. Sempre s'ha de deixar l'opció d'exàmen final perquè el que no vulgui o no hagi pogut assistir a classe pugui demostrar que té el nivell necessari per passar l’assignatura. Aquesta idea de tenir els estudiants controlats, d’avaluar l’assistència a classe no afavoreix la docència. En primer lloc perquè tindràs a gent descontenta a classe que molestarà als altres i en segon perquè més d'un cop m’ha passat tenir un professor nefast i no anar a classe, agafar un manual reconegut i amb dues o tres lectures paral•leles disfrutar més de l’assignatura que no estan lligat a la taula amb el professor.
Aquesta imposició va en la línia de tantes altres que ens intenten controlar innecessariament (80km/h als accessos a Barcelona) i que son producte de l'esquerra malentesa.

A més qui forma als professors en el nou model d'ensenyament quan tota la seva vida han fet quelcom diferent? L'experiència de Geografia és nefasta, els professors reben la directriu que han d’alternar les classe teòriques amb la feina a casa i tothom es llença a posar treballs. Cartografia: 9 crèdits-40 pràctiques obligatòries i 5 exàmens, Geografia Física: 12 crèdits-60 pràctiques obligatòries i també 5 exàmens!! Estem bojos??!! Si això ho fas amb totes les assignatures et trobes amb la impossibilitat de compaginar més de 5 assignatures!! I la carrera segueixen sent 300 crèdits. Per això defenso a ultrança que l’avaluació continua ha de estar ben feta i sempre, sempre amb caràcter voluntari.

En quant al sistema de graus+màster em sembla malèvol perquè es perd contingut.
Si jo en el meu 4t any de carrera ja em trobo amb algunes llacunes enormes de temes que no hem pogut tocar per falta de temps, com es trobarà un estudiant d’història que ha dedicat el seu primer any d’universitat a fer una prolongació del batxillerat amb nocions bàsiques d’altres disciplines humanístiques i que per tant només li resten tres anys per fer historia? A més el nou mètode docent pot ser millor però tothom convé que és més lent i laboriós. Si en una assignatura d’història medieval d'un any amb l’antic model feies 8 temes dels 12 planejats per falta de temps quants faràs amb el nou model? Probablement menys, tindràs menys assignatures per cursar i assignatures més modestes en contingut. Això és el que volem dir quan diem que es perden continguts. Que una persona podrà saber molt bé la revolució francesa perquè haurà llegit i debatut a classe sobre el tema però no sabrà res sobre la revolució americana ni la revolució russa per falta de temps.

Els de dalt diuen que per saber més tindrem els màsters però les persones que fan els màsters no seran la majoria. Si ara la majoria són els simples llicenciats a partir d’ara ho seran els simples graduats i tant per tant i indiscutiblement, un graduat amb 3 anys d'historia sempre sabrà menys que un llicenciat amb 4 anys d'historia. El problema és que aquest graduat és el que futurament serà mestre d’escola i de batxillerat i haurà de transmetre els coneixements als nostres fills. Resultat probable, que el professor d’història del futur tindrà poquíssima idea d’història però això si tindrà molts recursos per buscar a biblioteques, arxius i Internet perquè per aprendre tonteries d’aquestes si que tenim temps per perdre.

Jo ho deia en un dels meus primers posts, estem en una societat eminentment pràctica on no es valora el saber per el saber sinó només el saber aplicat a alguna cosa doncs sinó es veu com una pèrdua de temps. Es valora que sàpigues molt bé un tema molt petit. Sigues el millor en una cosa que només tu treballes i et guanyaràs la vida. agafa un nínxol de saber i fes-lo més profund perquè veure les coses amb perspectiva ja no serveix de res segons la societat.

En quant a les protestes estudiantils em sembla que estan mal enfocades els crits de sempre de "no a la privatització" no serveixen de res. Bolonya arribarà vulguin o no vulguin i per tant en contes de rebutjar-lo de ple tindríem molt més èxit exigint les reformes necessàries que si que podem aconseguir. Polaritzant-nos en contra d’aquesta manera només aconseguim que no s'ens tingui en compte a l’hora d’aplicar Bolonya i no s'ens escolti perquè s'ens titlla de radicals.

Sembla que a la UAB però finalment tothom està entrant en raons, les assemblees han deixat de banda la violència i estan protestant a la manera tradicional, com s’ha fet sempre, parant classes, vagues, pancartes i manifestacions, et pot agradar més o menys però ja no són els brots violents del març de l’any passat on la facultat semblava un camp de batalla ja abans de l’entrada dels mossos. Per part del rectorat sembla que també s’avenen a escoltar una mica, i estan intentant saltar la barrera ideològica de les assemblees per arribar als estudiants de peu i saber la seva verdadera opinió. Per això ens han convocat a reunions de cicle dilluns i ja veurem què passa.

En fi, una petita pinzellada sobre Bolonya, em deixo moltes coses al tinter però tampoc és plan aquí de fer un treball complet sobre el tema.

3 comentarios:

San Pedro dijo...

Per fi escolto algú que es mira Bolonya -aquella dita solució que esdevé problema quan ningú parla clar i quan l'aplicació és com és- des d'una òptica d'estudiant interessat en el saber. Recolzo la major part de les teves opinions; realment expliques el mateix que jo penso d'aquest pla d'estudis i ho fas fent balanç del que ens aporta aquest nou esquema. Dit això, m'agradaria afegir un parell de coses: el model que pretén revolcionar la manera de transmetre el saber (més pràctiques, debats...) i que se suposa que aporta una òptica més moderna, en realitat, comporta forces problemes de base i de contingut. Per mi, es dóna una contradicció essencial: com pretens formar una societat més crítica que entri a debatre en una classe i, per tant, acabi d'alguna manera amb l'autoritat clàssica del professor/a si aquesta persona no disposa d'eines intel·lectuals (coneixements) per formar una pròpia opinió? En segon lloc, però no en últim, mirem l'educació secundària inclòs el batxillerat, i afrontem que és un rotund fracàs, on hi intervenen molts factors evidentment, però cal veure que ni l'avaluació contínua ni el sistema de control de l'estudiant han funcionat, i això que estem parlant d'unes edats on sí que sembla lògic aquest sistema.
L'ocupació de la facultat de filosofia i lletres m'ha tornat a decebre: actuacions que no porten enlloc i que de nou acaben sent el mateix de sempre: eines antigues per situacions noves. Res més a dir. T'animo a continuar manifestant els teus enriquidors punts de vista!

Oriol Marquet dijo...

Gràcies pel comentari San Pedro, lu de l'ocupació a lletres ja és un escàndol i no crec que acabi gaire bé... un s'ha de saber retirar a temps, una retirada oportuna és una victoria i enrocant-se no aconseguiran més que posar-se a tots els estudiants en contra.

crec que l'educació secundaria té un problema gran que és la manca d'exigència per a l'alumne. entenc que a la primaria els nens encara estan massa en formació com per provocar traumes en forma de gran exigència, però la secundaria s'hauria de dedicar per complet a formar una certa cultura de l'esforç que realment no s'inculca.

Anónimo dijo...

Abans caldria unificar els criteris universitaris interestatals.
D'altra banda la opinió tot i ser valida flaqueja en alguna aspectes: no hi ha presupostos per fer tal canvi que podria ser interesant (no dic bo ni dolent). Això suposa una cuota de poder encara major de institucions privades. El canvi no es el que preocupa sino la forma en que s'haura de posar en marxa. Te un cost social massa gran que alguns paisos europeus ja veuen com desorbitat!