La historia de l’església és una disciplina últimament molt oblidada per la comunitat universitària que crec que s’hauria de recuperar. Em fascina l’historia dels ordres monàstics del segle XI, XII, i XIII, la transició que es dona de l’esplendor de Cluny a la puresa del Císter i a la missió predicadora de les ordres mendicants en 300 anys. Cada ordre religiosa domina la cultura i la política d’un segle complet i aquests canvis permeten veure l’enorme debat que hi havia dins l’església en aquella època.
Sempre hem vist l’església medieval com la institució monolítica i obscurantista que ha estat en les seves pitjors èpoques, però ens oblidem que l’església i en particular les ordres monàstiques són responsables directes del saber en aquesta època. Són els que es dediquen a l’ensenyança, a copiar i conservar llibres, a buscar el saber més absolut que permet l’obsrvança de la fe.
Quan vaig entrar a la carrera d’història tenia un buit enorme en quant a l’edat mitjana. En poc temps i amb bons professors vaig descobrir el que hi havia darrere les llegendes i les tedioses explicacions de l’ordre feudal. Ruiz Domènech em va fer admirar l’islam i George Duby em va fer admirar la lògica del feudalisme, però el que ningú m’ha ensenyat mai i sempre he volgut saber és la filosofia medieval, l’escolàstica, la dialèctica, de què discutien els grans intel•lectuals en les llargues hores passades als claustres? Perquè a un grup de persones se’ls considera heretges i a un altre no quan tenien plantejaments similars? Aquest és un dels temes més complicats en historia i més oblidats avui en dia. En resum: què discuteixen Franciscans i Benedictins a el nom de la rosa?
En el meu intent de descobrir les bases del pensament medieval em quedo atrapat en un fragment de la historia que em fascina absolutament com a tants d’altres abans de mi. Es tracta de l’enorme segle XII que va viure Europa.
Poca gent entén que el verdader origen del renaixement no és el d’Itàlia que ens ensenyen de petits, sinó que es dóna a les profunditats de França al bell mig d’Europa, a la cort de Leonor d’Aquitania, als claustres Cistercencs, en la prèdica de San Bernardo, en les ensenyances d’Abelardo a la montanya de Santa Genoveva, en les vidrieres enormes que fa erigir l’Abad Suger a Saint-Denis, en els centres traductors de Palerm i Toledo, a l’escola de Chartres i a tants altres llocs tots relacionats amb l’església.
El segle XII es el moment en que Europa desperta del seu letargi, una generació incomparable d’intel•lectuals i grans homes, una de les millors que hagin trepitjat la terra en un mateix moment que col•locats als llocs d’influència des de trons europeus a monestirs fins al papat o a les ciutats fan canviar la mentalitat de la societat en només 100 anys possibilitant el progrés posterior.
El ple desenvolupament del feudalisme permet el renaixement de les ciutats, l’esplendor monàstica i la reforma Gregoriana. Dins d’aquest fervor cultural que es genera, les manifestacions són de tot tipus, es desenvolupen l’escriptura i el llatí medieval, la dialèctica com a motor del saber i les Universitats com a institucions per transmetre’l.
El pes creixent dels nuclis urbans i els canvis socials produeixen per primer cop les dicotomies que avui en dia ens son tan familiars: les diferencies entre el sagrat i el profà, aristocràtic i popular, urbà i rural, l’escrit i l’oral. Tot això es crea al segle XII. Es recuperen i tradueixen les obres d’autors clàssics com Ciceró, Sèneca o Boeci, també llibres de medicina àrab. I especialment es recupera l’obra d’Aristotil.
Les disciplines que més es tracten a totes les noves universitats i a tots els claustres d’Europa són la teologia i la dialèctica.
Precisament per això, per combinar, l’afany per sortir de la ignorància amb la recopilació de sabers clàssics sense renunciar a la fe i als misteris del catolicisme, s’entra amb freqüència durant el s.XII en problemes i discrepàncies alhora d’explicar dogmes com la santíssima trinitat o la encarnació.
La dialèctica es farà servir com a propedèutica, com a mètode per arribar a la veritat i al saber per mitjà de la raó, es pren a Aristòtil com a model i obre el temps de les grans discussions teològiques entre diferents concepcions de la religiositat, ja siguin directament herètiques o simplement reformistes. Sense dialèctica no tindríem els grans enfrontaments entre intel•lectuals de la època. El principi del dubte, que avui en dia fonamenta l’anàlisi científica neix amb Aristòtil i reneix al segle XII amb més força que mai, i precisament són els eclesiàstics els que en fan més ús.
És per això, per fer una cop d’ull a aquest magnífic segle que ha estat oblidat per la massa popular i que no surt a les pel•lícules, que m’he proposat fer una sèrie de posts que, sempre dins de l’àmbit cronològic del segle XII, aniran parlant sobre les grans personalitats de l’època com Suger, San Bernardo, Leonor d’Aquitania, Pedro el Venerable, Abelardo, Enrique Plantagenet, o Lluis VII de França. D’aquesta manera col•laborem a fer més accessible una època i unes idees que han estat molt estudiades però molt mal explicades.
Sempre hem vist l’església medieval com la institució monolítica i obscurantista que ha estat en les seves pitjors èpoques, però ens oblidem que l’església i en particular les ordres monàstiques són responsables directes del saber en aquesta època. Són els que es dediquen a l’ensenyança, a copiar i conservar llibres, a buscar el saber més absolut que permet l’obsrvança de la fe.
Quan vaig entrar a la carrera d’història tenia un buit enorme en quant a l’edat mitjana. En poc temps i amb bons professors vaig descobrir el que hi havia darrere les llegendes i les tedioses explicacions de l’ordre feudal. Ruiz Domènech em va fer admirar l’islam i George Duby em va fer admirar la lògica del feudalisme, però el que ningú m’ha ensenyat mai i sempre he volgut saber és la filosofia medieval, l’escolàstica, la dialèctica, de què discutien els grans intel•lectuals en les llargues hores passades als claustres? Perquè a un grup de persones se’ls considera heretges i a un altre no quan tenien plantejaments similars? Aquest és un dels temes més complicats en historia i més oblidats avui en dia. En resum: què discuteixen Franciscans i Benedictins a el nom de la rosa?
En el meu intent de descobrir les bases del pensament medieval em quedo atrapat en un fragment de la historia que em fascina absolutament com a tants d’altres abans de mi. Es tracta de l’enorme segle XII que va viure Europa.
Poca gent entén que el verdader origen del renaixement no és el d’Itàlia que ens ensenyen de petits, sinó que es dóna a les profunditats de França al bell mig d’Europa, a la cort de Leonor d’Aquitania, als claustres Cistercencs, en la prèdica de San Bernardo, en les ensenyances d’Abelardo a la montanya de Santa Genoveva, en les vidrieres enormes que fa erigir l’Abad Suger a Saint-Denis, en els centres traductors de Palerm i Toledo, a l’escola de Chartres i a tants altres llocs tots relacionats amb l’església.
El segle XII es el moment en que Europa desperta del seu letargi, una generació incomparable d’intel•lectuals i grans homes, una de les millors que hagin trepitjat la terra en un mateix moment que col•locats als llocs d’influència des de trons europeus a monestirs fins al papat o a les ciutats fan canviar la mentalitat de la societat en només 100 anys possibilitant el progrés posterior.
El ple desenvolupament del feudalisme permet el renaixement de les ciutats, l’esplendor monàstica i la reforma Gregoriana. Dins d’aquest fervor cultural que es genera, les manifestacions són de tot tipus, es desenvolupen l’escriptura i el llatí medieval, la dialèctica com a motor del saber i les Universitats com a institucions per transmetre’l.
El pes creixent dels nuclis urbans i els canvis socials produeixen per primer cop les dicotomies que avui en dia ens son tan familiars: les diferencies entre el sagrat i el profà, aristocràtic i popular, urbà i rural, l’escrit i l’oral. Tot això es crea al segle XII. Es recuperen i tradueixen les obres d’autors clàssics com Ciceró, Sèneca o Boeci, també llibres de medicina àrab. I especialment es recupera l’obra d’Aristotil.
Les disciplines que més es tracten a totes les noves universitats i a tots els claustres d’Europa són la teologia i la dialèctica.
Precisament per això, per combinar, l’afany per sortir de la ignorància amb la recopilació de sabers clàssics sense renunciar a la fe i als misteris del catolicisme, s’entra amb freqüència durant el s.XII en problemes i discrepàncies alhora d’explicar dogmes com la santíssima trinitat o la encarnació.
La dialèctica es farà servir com a propedèutica, com a mètode per arribar a la veritat i al saber per mitjà de la raó, es pren a Aristòtil com a model i obre el temps de les grans discussions teològiques entre diferents concepcions de la religiositat, ja siguin directament herètiques o simplement reformistes. Sense dialèctica no tindríem els grans enfrontaments entre intel•lectuals de la època. El principi del dubte, que avui en dia fonamenta l’anàlisi científica neix amb Aristòtil i reneix al segle XII amb més força que mai, i precisament són els eclesiàstics els que en fan més ús.
És per això, per fer una cop d’ull a aquest magnífic segle que ha estat oblidat per la massa popular i que no surt a les pel•lícules, que m’he proposat fer una sèrie de posts que, sempre dins de l’àmbit cronològic del segle XII, aniran parlant sobre les grans personalitats de l’època com Suger, San Bernardo, Leonor d’Aquitania, Pedro el Venerable, Abelardo, Enrique Plantagenet, o Lluis VII de França. D’aquesta manera col•laborem a fer més accessible una època i unes idees que han estat molt estudiades però molt mal explicades.
1 comentario:
Hola Oriol,
he saltat al teu blog, després del teu comentari al de "es la guerra" de'n Jesús Hernandez.
A primera vista, amb les 3 entrades que he llegit, m'ha semblat un blog molt treballat, i amb molt de nivell.
Me'l guardo a "favoritos" ja mateix, i a veure si això segueix així.
Salutacions.
Pd. 22 anys i aquest nivellàs?? Fas mitja por i tot...
Publicar un comentario