jueves, 20 de noviembre de 2008

s.XII San Bernardo, el "doctor melifluo"


Al parlar de Sant Bernardo de Claraval em de tenir en compte que estem parlant d’un dels grans. De fet el que esta considerat com l’últim pare de l’església sobre la terra després de Sant Isidoro de Sevilla. Després ja no hi ha més pares perquè la criatura ja esta creada. El cristianisme ja camina sol.

Al segle XII el cristianisme ja camina molt sol però el que veu un jove Bernardo és que la ordre monàstica de Cluny, que predominava en aquell moment, s’està desviant massa de les premisses inicials de pobresa i humilitat per adorar a Déu. Bernardo, és fill de nobles d’alta albúrnia i entra amb tots els honors com a novici al monestir de Citeux, on acabava de néixer una nova ordre que es feia dir del Císter. Ell mateix ha escollit aquesta ordre i ha convençut a 30 amics i familiars a entrar al monestir amb ell. El Císter es caracteritza per el seu rigor en el vot de pobresa. L’austeritat, la pregaria i el treball com a única forma de salvació.

El jove Bernardo va guanyar prestigi ben aviat dins el món monacal doncs era un enorme orador i un estudiant molt preparat. Al 1113 l’envien a fundar un nou monestir que s’anomenarà Claraval o Clairvaux amb 12 companys més. Fundar un monestir amb 12 companys al segle XII no devia ser cosa fàcil i efectivament els inicis son molt complicats amb Bernardo a punt de morir de debilitat, però la constància i el treball fan que el monestir prosperi i la creixent fama de Bernardo atrau a molt nous novicis.

Aquí comença la verdadera historia d’aquest home, que amb la seva presencia marca el devenir del segle. Mai acceptarà els nombrosos càrrecs que se li ofereixen, mai voldrà ser cardenal o papa, només serà Abad de Claraval, però ben aviat deixarà de ser un simple monjo per convertir-se en un home total, tant interessat en la política i el devenir intel•lectual de l’Europa del seu segle com de resar i vetllar per la correcta adoració a Déu.

Bernardo no és un intel•lectual pur ni un home merament d’església, és un home d’estat però sense estat. Com Richelieu o Olivares, vetlla i intervé en tot el que afecta al seu regne, però el seu estat no té fronteres físiques sinó que és la fe cristiana i l’església. La fama que adquirirà ben aviat en vida l’acompanyarà arreu on vagi, donant sermons multitudinaris o aconseguint audiència amb reis i papes. Ell solet és capaç d’organitzar tota la 2a creuada (que fracassarà) organitzar el concili de Soissons i condemnar l’intel•lectual més notable de l’època –Pedro Abelardo- com a possible heretge, provocar la penitència de diversos Reis, pujar al púlpit papal a un deixeble seu, desprestigiar l’hegemònica ordre de Cluny i fer créixer com mai l’ordre del Císter. I a pesar de tot això Sant Bernardo no és tan important per tot el que fa sinó per com influeix al que passa al seu voltant.

El que pretén St. Bernardo és la reforma definitiva de l’església. Visualitza una església que és modèlica en austeritat i modalitat, i en aquest sentit ho aconsegueix als monestirs del Císter. Però San Bernardo no es conforma i demostra una gran agressivitat amb els seus enemics ideològics. San Bernardo és un místic, no entén les noves maneres de pensar, la dialèctica i la discussió de tota veritat. Per ell la religió és sentir, es viure des de la humilitat per estar més a prop de déu, i ho defensa fins les últimes conseqüències. Creu que al monestir res pot distreure al monjo de la seva unió amb déu i per tant critica el luxe de Cluny i les meravelles que Suger està fent a Saint Denis amb els vitralls gòtics. Els monestirs cistercencs no tenen ni portal doncs la religió és viu cap a dins i no cap a fora.

Predicador infatigable, en un segle turbulent d’heretgies i cismes, no pot quedar-se al claustre de Claraval a llaurar la terra, salta a l’escena pública i es converteix en el paladí d’una església més necessitada que mai.

El primer que fa és atacar l’ordre de Cluny, amb gran habilitat contraposa els vicis dels monjos negres (Cluny) contra els nous monjos blancs (Císter) i guanya el seu enfrontament amb Pedro el Venerable, Abad de Cluny.

Aquest conflicte li dona fama dins el món intel•lectual i ja al concili de Troyes al 1128 s’erigeix com a figura principal i fa que s’accepti un dels seus grans projectes. L’impuls a les ordres militars, la fusió de la figura del monjo amb la figura del guerrer, que es consolida amb la fundació de l’ordre del Temple. El mateix Sant Bernardo redactarà els estatuts templaris, a petició expressa d’ Hugo de Payens.

Al 1130 el cisma catòlic provoca que hi hagi dos papes alhora i una església dividida. La intervenció de St. Bernardo serà determinant, predica a favor d’Inocenci II i aconsegueix l’excomunió d’Anacleto.

Un cop aconsegueix purificar l’església internament es dedica a enfrontar-se amb els grans intel•lectuals de l’època que comencen a sortir de les universitats per, a través de la dialèctica, posar en dubte alguns dogmes cristians. El conflicte dels universals i la nova concepció de la lògica i de l’amor i la naturalesa posen en perill les idees de l’església així que St. Bernardo s’enfrontarà directament amb Pedro Abelardo l’intel•lectual més dotat de l’època. Abelardo proposa un debat organitzat entre els dos, però l’Abad de Claraval converteix el debat en un concili que jutja l’obra d’Abelardo i la troba herètica i digne de ser cremada. Així guanya el conflicte St. Bernardo però, la victòria és només temporal, ningú pot evitar permanentment la onada de lliurepensadors que surt de les noves universitats i del món urbà.

Al 1145 el Papa li demana que prediqui la 2a creuada contra l’ islam. St. Bernardo no sap res de l’ islam, però per a ell l’autoritat del papa és sagrada i aconsegueix que la creuada sigui un èxit de convocatòria entre els monarques Europeus. La creuada però fracassarà a Terra Santa i això desprestigiarà lleugerament al Cistercenc.

Si Sant Bernardo va ser influent en vida molt més ho va ser després de morir, les seves obres són referència constant per a eclesiàstics i intel•lectuals fins a finals de l’edat mitja, i ell impulsa definitivament a la figura de la Verge Maria en el culte catòlic. De fet molts veuen la devoció que tenia per la figura de Maria com un cavaller cap a la seva dama, i en això té molt a veure els seus orígens nobles cavallerescos.

En el segle del naixement de l’aristotelisme i la raó, la figura més important és un místic, que deprecia les minúcies de la filosofia lògica i que resol amb contundència i intuïció les més complicades disputes. Un monjo que pretén ser purament contemplatiu acaba tenint més influència que qualsevol Rei, Emperador o Papa. És una figura del passat enmig d’un segle XII que s’obre al futur, i a pesar d’això és un personatge de suficient magnitud com per reunir sota el seu control les regnes intel•lectuals i polítiques d’Europa.

1 comentario:

Elliot dijo...

Company, perdona que no escrigui en relació al teu escric sobre Sant Bernardo de Claraval, però m'agradaria conèixer, si no és massa demanar, la teva opinió sobre l'ocupació de la nostra facultat.

Gràcies.Per cert ja em vaig llegir l'article que em recomanaves sobre la "mort dels blogs". Molt interessant, espero poder-lo comentar al blog en breu, si els esdeveniments a l'Autonoma m'ho permeten.

eliot