La reina salva a les dones de Déu

Quan la senyora Simpson va entrar al saló per servir les pastes i el te, es va trobar al seu marit i als seus dos convidats inconscients caiguts a terra. Alarmada, va córrer tirant pastes i te al terra i va intentar fer tornar en si al seu marit pensant en què havia pogut passar mentre ella havia estat fora. Quan vegué que el senyor Simpson no tenia res greu i començava a incorporar-se es dirigí cap a la taula i agafà el got del seu marit per veure què havia begut. Un crit del senyor Simpson li impedí apropar-se el got a la cara. Si no ho hagués evitat, la senyora Simpson també hagués caigut rodona al terra dormida com una soca tal i com els avia passat als tres convidats anteriorment.

El senyor James Young Simpson (Young perquè abans que ell hi havia agut un Old) acabava de demostrar als seus companys metges la utilitat d’aquella nova i estranya substància que hi havia dins del got. Era cloroform, i efectivament, el cloroform adormia a les persones.

Som al Londres victorià i és 1847. Els tres companys metges han tingut una sort extraordinària doncs han caigut adormits al moment just. Si haguessin inhalat una mica més serien morts i la senyora Simpson viuda i si haguessin inhalat una mica menys mai haguessin descobert les propietats del cloroform.

James Simpson, ginecòleg escocès, fa anys que treballa en una manera d’alleujar el dolor de les pacients en el part. Avui en dia, no tenim el mateix concepte de dolor que a l’antiguitat. Fins a mitjans del segle XIX en què es comença a treballar amb tècniques anestèsiques com l’òxid nitrós (el gas del riure) o l’èter (que acabava provocant addicció als metges) no s’utilitzaven altres mètodes que l’alcohol i la resistència física per resistir les intervencions mèdiques. La societat estava molt més acostumada al dolor com a quelcom habitual i tasques quotidianes com treure dents o el part de les dones es feien sense ni considerar el dolor.

De fet el doctor Simpson ja havia provat l’anestèsia amb Èter, una revolució per a la medicina que havia arribat un any abans d’Estats Units. El cloroform però era molt més eficaç, calia menys quantitat per adormir un pacient, era més barat d’aconseguir i de transportar, i deixava una sensació molt més plaent al pacient.

El realment revolucionari de la descoberta del cloroform va ser a més de la substància descoberta l’ús que en va promoure el doctor Simpson. Com a bon ginecòleg que era estava molt preocupat per el patiment de les seves pacients i el va promoure com a anestèsic per al part.

Això li va portar l’enemistat dels sectors més conservadors de la societat anglesa victoriana que parafrasejaven la Bíblia amb déu dient a Eva “entre dolors portaràs al món al teu fill”. Els sectors conservadors es negaven com sempre a alterar el curs de la naturalesa encara que això provoqués més dolors innecessaris.

La controvèrsia va ser forta i dura i durant un temps va existir la possibilitat que es repetís un cas Semmelweiss, un jove metge Hongarès que al 1846 havia demostrat que moltes morts es produïen perquè els metges no es rentaven les mans al operar. La comunitat científica el va rebutjar i ultratjar tant que Semmelweiss va ser internat en un asil per malalts mentals i va acabar morint tallant-se amb un bisturí contaminat per demostrar la seva teoria.

Simpson no va patir el mateix destí perquè en ple calor de la polèmica una dona singular va demanar públicament que volia tenir el seu novè fill tractant-se amb cloroform. Immediatament la polèmica va quedar tancada, cap més conservador religiós va atrevir-se a protestar i es va elevar a Simpson als altars de la historia mèdica tal i com es mereixia, doncs aquesta dona no era altre que la mateixa Reina Victoria que volia tenir al futur Princep Leopold sense haver de passar per els dolors del part un altre cop.

El fet de que el càrrec més poderós d’Anglaterra i el cap de l’església Anglicana fos una dona va permetre que per un cop els drets i el benestar de la dona pesessin per davant de consideracions morals o religioses.

L’obra de Simpson va significar un avenç tan gran per a tantes dones que al seu funeral hi van assistir 100.000 persones, Escòcia va fer festa nacional aquell dia, se li va oferir ser enterrat a la abadia de Westminster (cosa que la família va declinar) però si que van posar un bust entre els més grans de la historia anglesa a la mateixa abadia. Per últim, la cort escocesa el va nombrar cavaller i al seu escut d’armes hi figura la frase “victo dolores” (victòria sobre el dolor).