Top 5 Cinema 2012

Aquest any he anat menys del normal al cinema per això em quedo només amb 5 títols i no 10.

5- Argo

Una pel·lícula de manual. Història real, bon guió amb ritme i una excel·lent habilitat per construir la tensió. És d'aquelles històries que si no ens diuen que és un fet real no ens creuríem, però el mèrit no recau aquí ni en el guió, ni en els actors. El mèrit se l'endu Affleck per un treball rere la càmera magnífic. De les poques pel·lícules que m'han mantingut en tensió enganxat a la pantalla aquest any. Affleck continua demostrant ser un gran realitzador, després de The Town.

 4- Skyfall

Skyfall és el resultat d'entendre que un Bond també pot ser una gran pel·lícula. No és un film perfecte, però la serietat, amb la que Sam Mendes aborda el film ho compensa. El millor de Skyfall arriba a la segona part del metratge, aïllats en les highlands escoceses, amb una fotografia crepuscular i un Bond directament amenaçat. Bardem també ho borda en el paper de dolent excèntric. Per últim Craig segueix construint un Bond tan seductor i elegant com sempre però també vulnerable física i emocionalment. 

 3- Looper

Amb Looper em trobo en una dilema. Per una banda crec  que se li han fet excessius elogis, posant-la injustament a l'alçada de grans títols de la història de la ciència ficció. No crec que sigui per a tant, però d'altra banda reconec que és un film rellevant i notable dins del que sigut el conjunt de l'any. Les històries de salts en el temps sempre són difícils de vestir sense caure en contradiccions de guió, però en aquest cas s'aconsegueix plenament. La pel·lícula no deixa de ser una mica previsible si s'endevina la pistola de chejov que hi ha al principi però tot i això la història funciona. La segona part del metratge oblida els elements futuristes fent una aposta per la simplicitat. Una casa, quatre personatges i una sensació de que s'apropa la tragèdia. Una pel·lícula molt interessant i solvent. 

 2- Shame

Shame és la millor pel·lícula de l'any. Així de senzill. Es trobaria al primer lloc de la llista sinó fos per una predilecció personal per la primera. Però Shame és una historia terrible, impecablement filmada i amb dos actors en estat de gràcia. El tema no és gens senzill però el torrent emocional desplegat en pantalla deixa molt tocat a l'espectador. La clau però com en totes les grans pel·lícules està en allò que la cara dels actors transmet però no es verbalitza, l'empatia cap al personatge es crea a través del què veiem i deduïm, no del que ens expliquen els diàlegs. Un film doncs arriscat, molt adult i amb seqüències esfereïdores. Per acabar-ho d'arreglar la música és molt bona. Per últim, Fassbender es destapa aquí com un enorme actor per als propers anys. 

1- Les Miserables

La guanyadora d'aquest any és els miserables per una simple qüestió de gust personal. No defensaré que sigui la millor pel·lícula que s'hagi estrenat però si que és amb la que més he gaudit. L'adaptació cinematogràfica del musical és gairebé perfecte. El repartiment està magnífic amb excepció de Crowe que per mi no està a l'alçada vocal que exigeix el personatge de Javert. Això fa que el centre d'atenció es desvií del Valjean vs Javert cap a les històries de Fantine, i el trío amorós Cosette, Marius i Eponine. De fet vaig sortir molt gratament sorprès dels papers d'aquests tres últims que donen nivell global a la pel·lícula més enllà de l'estel·lar I dreamed a drem que borda Anne Hathaway i de la solvència de Hugh Jackman. L'únic defecte que li puc trobar és la forma de dirigir de Tom Hooper. L'excés de primers plans fa repetitives certes seqüències i el nivell visual de la primera escena no es torna a repetir en tot el film. Tot i així, els miserables és un espectacle de primer ordre, en el que si entrem des de bon començament en aquest estil de musical romántic disfrutarem moltíssim d'una aglomeració quasi barroca d'emocions a flor de pell. Tècnicament no és el millor film que he vist, però com que el cinema són emocions, s'emporta el primer lloc.