Top 5 Sèries 2012

Avui en dia ja es fa millor tele que cinema. Aquest any m'ha fet ilusió publicar un rànquing de les sèries que he vist abans que no de les pel.lícules. No vol dir que totes s'hagin projectat aquest any, però sí que jo les he vistes dins d'aquests mesos. Som-hi!

5- The Newsroom Temporada 1

La nova proposta de Aaron Sorkin ha rebut moltes crítiques merescudes. És una sèrie que no reflexa el verdader món del periodisme, en què els personatges són pàmfils i excessivament histriònics, on els republicans sempre són els dolents i es pot distingir sempre el bé del mal. Tot això és cert però tot i així la sèrie genera bones sensacions, bon rotllo, optimisme, ganes de fer les coses bé. Aquests intangibles també han de formar part de la valoració de la sèrie i és per això que per mi The Newsroom aconsegueix bons resultats a pesar de fer les coses malament. Aconsegueix que al acabar el capítol apaguis la tele i te'n vagis a treballar amb la idea de "vaig a fer alguna cosa positiva amb la meva vida". 

4- The Hour Temporada 1

The Hour ha estat la meva sorpresa de l'any. Filmada per la BBC proposa una historia d'espies dins els estudis d'un programa de televisió de la BBC als anys 50. Consta només de 6 capítols però cada un d'ells està molt cuidat. El trio protagonista està en estat de gràcia, especialment Romola Garai fent de dona avançada al seu temps intentant produir un programa de noticies amb un presentador i un redactor que intenten conquistar-la. The Hour és un exemple de sèrie amb menys mitjans que les majors americanes però que ofereix grans resultats per a l'espectador. Ja s'ha estrenat la temporada 2 amb molt bones crítiques, però encara no l'he vista. 

3- Game of Thrones. Temporada 2.

Amb Game of thrones tinc el problema d'haver llegit els llibres. Gaudeixo amb la serie però res m'agafa desprevingut i ja sé el background de tots els personatges i per tant no sé valorar si el guió deixa prou clares les coses. En general he disfrutat molt d'aquesta temporada, la sèrie fa bé d'allunyar-se dels llibres en alguns punts i seguir ordres de trames propis. Aquesta temporada de Game of Thrones serà recordada però per el capítol 9, Blackwater, que probablement sigui el millor  capítol de l'any. La batalla que dona nom al capítol no només esta magníficament filmada sinó que l'alternança del furor de la lluita amb la calma tensa de l'interior del castell funciona de meravella. És en moments serièfils com aquests en què t'adones que estàs davant d'una obra mestra que no té res a envejar al gran cinema.  

2- Boardwalk Empire Temporada 3.

LA posició 2 i 1 d'aquesta lliga estan un esglaó per sobre de la resta. Juguen en un altre lliga i és qüestió de gustos situar una per damunt de l'altre. 

Boardwalk Empire és una sèrie perfecta. Una sèrie coral en l'Amèrica de la prohibició i dels gàngsters, que mescla histories reals amb d'altre fictícies, que té un seguit de personatges secundaris que roben constantment el protagonisme als principals i que cuida els ritmes i els diàlegs fins a l'extenuació. Res a Boardwalk Empire és gratuït, no trobem escenes ni diàlegs superflus, ni violència gratuïta. La sèrie funciona al mil·límetre construint la tensió cap a un final explosiu. Això pot fer que els primers capítols siguin considerats lents, però les peces s'estan movent per el tauler per posicionar-se per a l'atac final. Els 10 capítols de B.E. funcionen com un rellotge tant dins de la dinàmica del capítol de 50 minuts com dins de la temporada de 12 capítols. Menció apart mereixen els actors. Buscemi cada cop més còmode amb el personatge, i aquesta temporada amb un enemic d'alçada amb Gyp Rosetti. Per últim, és absolutament grandiós veure a personatges reals com uns joves Al Capone o Lucky Luciano representats de manera tan verosímil i participant activament de les trames.

Si amb l'anterior temporada B.E. ja apuntava molt alt, amb aquesta es consolida com una de les millors sèries mai filmades. 

1- Mad Men. Temporada 5.

Personalment, entenc Mad Men com una sèrie que és com una ceba. L'espectador ocasional es divertirà amb les trames amoroses i professionals, amb els vestits cars i l'ambientació de Madision Avenue dels anys 60. La sèrie funciona perfectament a aquest nivell, però també funciona en un nivell molt més complex. Mad Men és la sèrie on els silencis diuen més que les paraules, on les escenes estan pensades per transmetre a l'espectador el que senten els personatges sense que aquests ho hagin de verbalitzar. Aquesta subtilesa és pròpia de les grans series i del gran cinema. A Mad Men no veiem la història de Don Draper sinó la historia de la ambició en l'Amèrica de les oportunitats, del paper de la dona en un món masculí de la cara B del somni americà, que pot ser terrible a pesar de semblar impecable. Aquesta 5a temporada es fa més potent el simbolisme, amb l'entrada d'una nova parella per al protagonista, urbanita, moderna i treballadora, antítesi de Betty Draper, la perfecta ama de casa que havia marcat les 4 anteriors temporades.  En definitiva la sèrie no perd el nivell, manté els simbolismes com la capacitat del moment històric d'influir en la vida dels protagonistes, els tocs d'humor enmig del dramatisme, i continua estan magníficament interpretada. 

Un must see en tota regla.