El Vasa, un naufragi anunciat

Aquell matí d’agost de 1628 Estocolm s’aixeca presa de l’excitació. Havia estat plovent tota la nit però a l’alba ha desaparegut tot rastre de núvols talment com si els déus no haguessin volgut espatllar un dia tan assenyalat. La ciutat és un frenesí i la gent circula amunt i avall. Els comerciants corren amb les carretes cap al port i els ciutadans s’apressen a agafar el millor lloc per presenciar l’aconteixament. La gent de províncies s’ha apropat a la capital per el mercat dominical i per veure l’espectacle. Avui, per fi, després d’un any de treballs constants el Vassa, el major vaixell de l’armada del Rei Gustau II de Suecia i l’orgull de la flota, farà el seu viatge inaugural.

Aquells dies, tota Europa bullia en la guerra i Suècia no era menys. Ni els mes vells recordaven els últims anys de pau. Les potencies catòliques eren uns adversaris formidables i la plata espanyola que les finançava semblava no acabar-se mai. Suècia havia passat a primer pla internacional en els últims temps, però s’havia trobat amb un digne adversari amb Polònia. A Estocolm encara es recordaven amb terror la batalla de Oliwa o la tempesta de la Bahia de Riga on s’havien perdut més de 12 vaixells.

Henrik Jakobsson s’ho mira tot des de l’alçada. Ha escollit el campanar de Santa Klara per presenciar l’esdeveniment. Sota seu, la ciutat crida, riu i s’omple d’esperança. Per Henk criden massa, riuen massa i s’esperen massa. Henk guarda una enorme incertesa d’aquest dia i per això ha preferit observar-ho des d’un lloc solitari. Des d’on s’està, veu amb claredat el casc del Vassa, els pals majestuosos a 50 metres d’alçada, les pintures lluents i els lleons rampants a la seva popa. El Vassa esta pensat per intimidar, es un vaixell reial i s’ha construït sota supervisió directa de Gustav II. L’amo del Bàltic ha de tenir una esquadra digne del seu poder, i el Vasa ho es sens dubte. Les dues cobertes amb 72 canons li donen una potencia de foc que sotmetrà d’una vegada per totes als persistents polonesos.

Aquests dies, Henk ha estat a contracor, l’estrella de la ciutat. Ha estat invitat a la cort, a balls selectes i a reunions de comerciants enriquits. Ell i no cap altre, un enginyer d’orígens holandesos fill adoptiu de la pàtria sueca, ha fet possible el somni impossible del Rei Gustav. En un any ha botat i fabricat un dels vaixells més majestuosos que surcaràn els mars en aquests temps convulsos. La construcció però no ha estat senzilla, el rei ha canviat els dissenys varies vegades sobre l’eslora del vaixell i la quantitat de canons que ha de portar. Això ha obligat a rectificar sobre la marxa. No s’han pogut repetir els càlculs previs i el Vasa no ha pogut passar les proves d’estabilitat. Tot i així, de portes enfora tot ha anat perfecte i el Vasa és a ulls de la opinió pública més fort que una roca. Ni Estocolm ni la cort ni molt menys el rei sap de les dificultats que ha tingut Henrik Jakobsson i el seu equip per complir amb els terminis i fer-ho amb garanties de flotabilitat.

Des del campanar Henk disfruta per moments de la seva solitud i veu almenys com el Vassa flota. Ja és alguna cosa, pensa.

Arribada l’hora convinguda sonen les trompetes. El Vasa obre les porteles dels canons. Damunt de cada canó hi ha esculpit en la fusta la cara rugent d’un lleó, el símbol del rei Gustav. 72 canons rugeixen alhora dos cops seguits complint així amb el ritual de les salves d’honor. Henk comprova amb orgull com les cordes aguanten i a les cobertes tot funciona amb normalitat. Tot seguit el vaixell es comença a moure. Un grup de barquetes el remunta fins al centre de la baïa passant per davant de Gamla Stan des d’on observa el rei. La ciutat sencera esguarda amb orgull com les barques alliberen finalment al Vasa, se senten crits d’eufòria des de les platjes. A les ordres del capità Söfrig Hansson la tripulació estén les veles, l’espectacle majestuós de l’enginy humà es clava en la retina de tots els assistents, cinquanta metres de potencial militar, lleons brillant amb el sol i veles que finalment s’inflen amb la primera brisa. El Vasa navega.

Per un instant, Henk Jakobsson creu que tot anirà bé, que els canvis d’última hora no es notaran, que a pesar de les presses no s’haurà comès cap error, que tots els pals estan ben anclats, que el llast és suficient i que a pesar de l’alçada de l’arboradura el vaixell és estable. Al cap i a la fi és un vaixell ben bonic –pensa. Si haguéssim completat totes les proves n’hagués sortit indemne i no hi ha motius per témer. Henk, només té temps d’entreveure en somnis els honors que li retrà l’aristocràcia, el prestigi internacional i les riqueses que li deparen el futur, abans d’adonar-se que el vaixell escora perillosament cap a la dreta.

La primera ràfega de vent lateral ha fet oscil•lar l’enorme Vasa i els pals i les veles s’apropen perillosament a l’aigua. La tripulació s’afanya a corregir la posició i el capità es desganyita. El silenci és tal a la baïa que els crits del contramestre arriben fins a la costa. Tothom aguanta la respiració i la tensió flota a l’aire. Les cares no es relaxen fins que el Vasa i els seus enormes màstils comencen a recuperar la verticalitat. El poble respira alleujat però Henk sap que això només és el principi. Només deu segons més tard una segon ràfega fa cruixir tot el casc de fusta. Els pals tornen a escorar perillosament prop de l’aigua, Henk constata amb horror com després de les salves d’honor no s’han tornat a segellar les tapes dels canons. Crida impotent amb totes les seves forçes però és inutil. Només ell s’adona de l’error fatal. La segona coberta de canons que ha estat necessari construir per encabir-hi les peces d’artilleria que exigia el rei està massa a prop de la línia de flotació, i quan el vaixell escora cap al costat l’aigua comença a entrar per les portelles omplint l’interior del casc. Altre cop el silenci és absolut i només es senten els crits de la tripulació i el cruixir del Vasa. Els segons es fan eterns des del campanar de Santa Klara. Henk emmudit i paralitzat, no arriba a veure els detalls però sap perfectament el què deu estar passant dins el vaixell. Tot i la fatal certesa l’esperança no abandona el vell holandès fins que veu com els mariners comencen a saltar del vaixell. S’ha trencat el silenci i ara la baïa brama d’horror. Des de tots els punts de la ciutat surten barquetes apressurades en busca dels mariners. Res es pot fer ja per el Vasa que s’enfonsa ràpidament a la baïa . L’orgull del rei i de la corona sueca, la peça amb la qual pensaven dominar el bàltic, s’enfonsa irremediablement en un dia plàcid i assoleiat d’estiu sense haver fet més que uns pocs metres de navegació.

Henrik Jakobsson nota una estranya picor al coll, la por el sobrepassa i encara triga uns quants segons a adonar-se que li pica allà on li col•locaran la soga quan el pengin. Perquè el penjaran, d’això n’està segur. Ningú més culpable que Henk del fracàs del Vassa. Després del desastre ningú escoltarà les seves justificacions i menys el rei. Sap que la forca i el deshonor son el seu únic futur i sense ser-ne gaire conscient els peus el porten cap al buit, la caiguda és llarga doncs el campanar és alt, però s’estalviarà l’escarni públic. Abans d’arribar a terra ja és mort. El rei haurà de buscar un altre cap de turc.



Versió dramatitzada del que va passar realment amb el Vasa. Actualment es pot visitar i conèixer la historia del vaixell al Vasa Museet a Estocolm, un dels millors museus que he visitat mai i que és de visita imprescindible si visiteu Estocolm. No us fareu a la idea de l'ho gran que podia ser un vaixell d’aquests fins que entreu al museu. Passar d’una entrada fosca a veure el vaixell en tota la seva immensitat, recuperat del fons del mar en perfecte estat i amb una il•luminació adequada és una experiència que probablement no oblidaré mai. El museu cuida fins l’últim detall i a la botiga vaig poder trobar fins i tot un peluix de una rata negra de bodega de barco. Ho vaig trobar tant original que no em vaig poder estar de comprar-la!

Transgènics

5 de gener de 2009,, Cuba anuncia la seva intenció de plantar transgènics en massa per afrontar el dèficit alimentari que té el país. Les critiques plouen des d’Europa de tots els sectors ecologistes i mediambentalistes, fins i tot el Príncep Carles fa declaracions anti-trangènics. La resposta des de l’illa és clara i contundent: “No ens podem permetre no intentar-ho. Si fóssim el Princep Carles i poguéssim gastar 50 lliures en un tomàquet ecològic ho faríem, però som un país que importem el 80% del nostre aliment i no podem seguir al marge de les possibilitats que ens ofereixen els transgènics”.

I és que la pregunta és senzilla però les respostes molt variades: podem prescindir dels transgènics? Podem permetre’ns el luxe de entrar en discussions ètiques i consideracions sobre biodiversitat quan es moren milions de persones de fam al món? La següent pregunta de resposta tampoc clara seria: son suficients els transgènics com per acabar la fam al món? Però això ja seria un altre tema. De moment la resposta de Cuba és clara: ens arrisquem i tirem endavant, la resposta de l’ecologisme i de les societats benestants occidentals de moment és: ni se us acudi intentar-ho.

Les previsions ens donen una població mundial aproximada de 8300 milions de persones per al 2025. Els fets son que hem trigat 10.000 anys de desenvolupament tecnològic per arribar a la producció agrària anual actual, que és propera a les 5000 milions de tones. Per l’any 2025 en necessitarem el doble, no per el simple augment demogràfic, sinó perquè aquest augment es concentra en els països en desenvolupament, que no trigaran en entrar en el model alimentari occidental, molt més exigent en la demanda d’aliments.

Aquesta demanda creixent d’aliments és paral•lela a una reducció de la superfície cultivada, perquè les zones rurals competeixen amb l’àmbit urbà, i amb una terra cada cop menys fèrtil per la sobresaturació de cultius. Aquests processos semblen difícilment aturables i la atenció es centra en poder extreure més rendiments d’una superfície de terra més petita, és a dir, agricultura intensiva molt tecnificada.

Aquesta necessitat podria ser coberta per els aliments transgènics, o organismes genèticament modificats (OGM) és a dir, plantes amb una part d’ADN que prové d’una altre planta i que li atorga una propietat nova a la planta original. La planta transgènica no és un invent nou, de fet la pràctica es basa en el creuament d’ADN d’espècies que ha fet evolucionar la natura durant tota la historia del planeta. Cap organisme viu s’ha mantingut intacte al llarg dels anys. La diferència però és que aquest procés ja no es fa a la natura en centenars d’anys, sinó al laboratori universitari en mesos. Modificar una planta permet fer-la més resistent al fred, més gran, o que creixi més ràpidament. Tot això permet plantar-la a quasi tot arreu independentment del clima i augmentar el nombre de collites anuals. En el cas de la Soja per exemple es podia fer una collita cada 160 dies, i amb la soja transgènica se’n pot fer una cada 100 dies. L’aliment transgènic a més pot ser dissenyar per actuar internament contra els paràsits, com en el cas del Blat de Moro BT. Això fa que es pugui estalviar en pesticides i altres productes químics abocats a la planta i al medi ambient. Un OGM és doncs més resistent, produeix més i contamina menys. Inconvenients? La por al progrés i als homes que juguen a ser déus.

Crec fora de lloc tota argumentació de tipus ètic i moral en contra dels trangènics, doncs sempre hem de tenir en compte que a l’altre banda de la balança hi ha la vida de moltes persones que depenen o dependran de l’augment de producció alimentaria.

El problema per mi no són els transgènics, estem confonent les coses. Igual que en la lluita desigual contra la malària i el SIDA a l’Africà, el problema no son els medicaments sinó les multinacionals farmacèutiques que no cedeixen les patents dels fàrmacs perquè puguin ser utilitzats a preu raonable a l’Àfrica, amb els transgènics, el problema no és la modificació genètica en si, sinó que les grans empreses com Monsanto, Novartis o Cargill controlin totalment el sector i la investigació.

Per crear un transgènic, al igual que per crear un medicament, es necessita una inversió enorme en investigació. Per sufragar aquest gasto les empreses creadores patenten el seu producte i en fixen el preu del medicament o la llavor nova. Un cop patentada una llavor transgènica, tot productor agrari petit o gran, del país que sigui ha de comprar a aquestes empreses les llavors, a un preu basant elevat. Aquest monopoli provoca que només els pagesos rics puguin accedir-hi. Aquestes empreses son algunes de les més grans corporacions mundials, es dediquen a múltiples sectors econòmics i en el cas del sector alimentari, controlen tant el disseny de llavors, com la distribució del producte final en els mercats occidentals. En resum són les industries que subministren als grans supermercats els paquets de fruites verdures que comprem els ciutadans de peu. Com que una mateixa empresa controla tot el sector menys la producció mateixa que esta en mans de pagesos, els pagesos no poden fer més que acceptar els preus i les condicions que imposen les grans empreses perquè sinó es queden sense negoci. Això treu evidentment tota llibertat als pagesos i als països pobres, que han d’acceptar condicions econòmiques molt difícils. És bàsicament una explotació en tota regla.

El model perfecte seria l’abolició de les patents per productes transgènics, cosa que permetria a tot productor fos d’on fos accedir a tot tipus de llavors OGM o naturals. Això hauria d’anar acompanyat de la intervenció dels estats com a principals impulsors de la investigació, treien aquest paper a les empreses privades.

Però de moment i com de costum, els estats no estan disposats a afrontar aquesta inversió i es deixa un sector tan important com la alimentació mundial en mans de grans corporacions.
El resum per mi seria clar: Transgènics SI, grans empreses NO.

Com de costum però ens enfrontem amb la pèssima labor realitzada per els mitjans de comunicació, que ni intenten clarificar el debat i es limiten a alimentar la desconeixença de la població.

Els grups ecologistes occidentals identifiquen transgènics amb especulació, monopoli, aberracions genètiques i desastre mediambiental, quan hem de tenir molt clar que la possibilitat d’aprofundir en la investigació genètica no provoca això sinó que és el sistema que s’ha muntat al seu voltant el que ho provoca.

Per últim i ja finalitzant, davant la incertesa i els perills d’errors que la investigació genètica comporta, hem de dir que no s’ha de descuidar cap mesura de seguretat, s’ha d’avançar amb la més absoluta cautela però s’ha d’avançar. Encara que només sigui per un argument tan simple i populista com el que amb transgènics podrem ser més vivint en aquest món que sense transgènics.

Per saber-ne més:
Julio Pedauyé Ruiz. Alimentos trangénicos: la nueva revolución verde
Vaclav Smil. Alimentar al mundo. Un reto del siglo XXI

IT IS BOSS TIME!!!

Ladies and gentleman for the next 12 minutes we are gonna bring the righteous and mighty power of the E-Street Band into your beautiful home!! I want you to step back from your guacamole dippets, I want you to put the chicken fingers down!! And turn you television ALL the way up!! And what I want to know is, IS THERE ANYBODY ALIVE OUT THERE!?
IS THERE ANYBODY ALIVE OUT THERE!!??
ONE, TWO THREE…


Així començava ahir el gran Bruce Springsteen el tradicional miniconcert que té lloc al descans de la Superbowl, la final de la lliga nacional de futbol americà. 12 minuts del millor espectacle adrenalític que només ell és capaç de crear, amb focs artificials al darrere, una coreografia estudiada i un estadi ple a vessar que es queia als seus peus.

Va començar amb un discurs poderós per als televidents avisant que no seria el típic concert pausat sinó dotze minuts de bogeria sense pausa. Primer, 10th Avenue Freeze Out seguit d’una versió escurçada del Born to Run però amb George Clemmens en plena forma (vestit de negre, estava increïble). Després es va fer acompanyar d’un grup de gospel per cantar el seu nou working in a dream que va molt a to amb els nous aires d’esperança que es viuen aquests dies als EUA (recordem que el Boss és un fervent admirador d’Obama) i finalment va acabar amb un apoteòsic Glory Days, que comença parlant d’un jugador de futbol americà i que per tant estava perfectament escollida per a l’ocasió.

El final ens va deixar un altre diàleg entre el Boss i Steve van Zandt sobre si era o no era l’hora de marxar, un àrbitre va apareixer en escena per llançar el mocador groc de penalització que es fa servir per senyalar les faltes al futbol americà, en aquest cas per assenyalar que estaven fora de temps i el concert va acabar amb el Boss preguntant WHAT TIME IS IT!!?? Van Zandt cridant IT IS BOSS TIME!!! I l’estadi de Tampa caient rendit als seus peus.


I és que van Zandt té raó, quan és hora d’espectacle ningú millor que en Bruce. Després del l’actuació, el partit ja em sabia poc i és que un Arizona-Pittsburg no pot competir de cap manera amb el de Nova Jersey.

Abans d’acabar aquesta breu entrada, una menció especial a Jennifer Hudson, una de les meves artistes preferides, que va cantar l’himne abans de l’inici. És un dels honors més grans que es poden fer a una artista però també una de les actuacions més dificils, doncs s’ha de cantar a capela davant tot el pais, i donar un toc personal a l’himne. Hudson reapareixia ahir després de l’assasinat de la seva mare, el seu germà i el seu nebot, a finals de l’any passat. Era doncs un retorn esperat i la cantant i actriu va complir amb nota. Tot i així no va arribar al nivell de Withney Houston al 1991 en la que diuen va ser la millor versió de l’himne vista mai en un estadi.

Jennifer Hudson 2009


Withney Houston 1991

OR, eternes llàgrimes del sol

Interessantíssim article a l’últim National Geographic, sobre com el comerç de l’or torna a estar entre els més productius i prolífics del mon.

El negoci de l’or s’ha mantingut sempre alt doncs el luxe és quelcom al que l’home no ha renunciat mai. Des de 2001 però, el seu valor s’ha disparat, ha pujat un 235% i no té pinta d’aturar-se. En moments d’incertesa l’or és un valor segur, la demanda puja i els preus també perquè simplement n’hi ha molt poc. És el que alguns han anomenat la cursa de l’or del segle XXI.

De febres de àureas n’hi ha hagut sempre, especialment al segle passat amb episodis tan cèlebres com la cursa cap a califòrnia que es relata deliciosament aquí o la explotació de les zones del Yukon o Alaska. Sempre m’ha fascinat la capacitat de la gent en aquella època per deixar-ho tot i córrer en busca de del preuat metall sense cap garantia de res.

L’ànsia d’or ha estat una constant al llarg de la historia. A pesar de no tenir cap utilitat pràctica, sempre ha causat admiració i respecte. La seva mal•leabilitat i la brillantor eterna el fan ser garant de prestigi i posició social. Els Inques l’anomenaven la suor del sol i en general totes les societats l’han reverenciat i buscat; des dels antics faraons, passant per els romans o la monarquia hispànica amb les explotacions americanes (tot i que principalment es van dedicar a la plata) el problema però és que d’or n’hi ha molt poc, i cada cop en proporcions més petites en els llocs més perduts del planeta. Cap material costa tant d’extreure per quantitat com l’or. Un anell de casament pot contenir uns 30 grams d’or, i per obtenir-lo s’hauran perforat i extret 250 tones de roca i altres minerals. Es calcula que en tota la historia de la humanitat amb prou feines se n'han extret 161000 tones, amb les quals podríem omplir només unes 2 piscines olímpiques. A més la seva extracció és altament contaminant perquè per separar-lo de la roca, s’utilitza mercuri, que després és evaporat a l’atmosfera. De tota la quantitat de mercuri que els humans expulsem a l’atmosfera, dues terceres parts provenen de la mineria de l’or.

A pesar de tot això la demanda del preuat metall continua disparada com dèiem i al 2007 els 30 grams d’or ( una onça) van arribar als 1023 dòlars. La demanda supera l’extracció en un 59% i les grans companyies multinacionals foraden en els racons més inhòspits del planeta en una busca frenètica que no entén de normes ambientals ni laborals. Aquestes enormes companyies utilitzen les ultimes tecnologies i foraden en mines obertes tan grans que es poden veure des de l’espai. S’aprofiten com sempre de les legislacions permissives dels països en desenvolupament per obtenir mà d’obra barata i per no haver de rendir comptes sobre els mètodes utilitzats. Però aquestes grans companyies només extreuen el 70% de l’or, el 30% restant el treuen treballadors individuals que com si d’una herència centenària es tractés, continuen foradant arreu per conta pròpia en busca de l’etern cop de sort que els farà rics. Es calcula que entre 10 i 15 milions de persones es dediquen avui en dia a buscar or per els seus propis mètodes, i uns 100 milions de persones depenen econòmicament d’aquesta molt incerta activitat.

Igual que el negoci dels diamants, l’or també provoca guerres i fam, però els beneficis són tan grans per a la societat occidental que ningú farà mai res per aturar-ho.

I és que l’or és probablement el material que més migracions ha provocat mai, ha creat estats, ha aplanat muntanyes i ha enfrontat imperis.

L’autèntica bogeria va començar al 1846 amb el descobriment de James Wilson Marshall a Califòrnia i des de llavors no s’ha aturat.

Al 1846 Califòrnia tenia uns 15.000 habitants, el món no coneixia res d’aquells territoris i ben pocs sabien com arribar-hi, però el rumor de que als rius es trobava or es va estendre més ràpid que la pólvora. 300.000 persones van sortir disparades cap als territoris de l’oest a fer fortuna. Americans, Europeus i Asiàtics, tots buscaven la fortuna ràpida. Evidentment d’or no n’hi havia per a tants i només alguns van fer fortuna, l’arribada massiva de població però va provocar el creixement urbanístic més ràpid fins aleshores, fent de la ciutat de Sant Francisco una ciutat enorme del dia a la nit. La necessitat de legislació per controlar a la massiva població principalment masculina va fer néixer del no-res l’estat de Califòrnia tal com el coneixem avui en dia. La competència era altíssima i la criminalitat constant, els atacs racistes es repetien i Califòrnia va passar a formar part de l’american dream al centre del mite ideològic dels Estats Units. Els que no van trobar or van diversificar l’activitat econòmica, els recent arribats van portar a les famílies i van seguir amb l’actitud emprenedora que els havia portat fins allí creant nous negocis.

Al 1896, quan a Califòrnia ja s’havien calmat les coses, les notícies d’or van tornar a aparèixer aquest cop però a la zona del Yukon i a Alaska. No és el mateix buscar or a la solejada califòrnia que al Yukon, que a Alaska evidentment, però tot i això milers i milers es van tornar a llençar a les carreteres en busca d’aquells territoris dels que amb prou feines havien sentit a parlar mai. Per arribar a les zones mineres havien de passar per Canadà, que obligava a portar subministres suficients per sobreviure un any en les inhòspites muntanyes. Això elevava a quasi una tona de material el que havien de transportar els miners. La duresa del viatge i les novel•les de Jack London que va ser miner ell mateix, han fet icònic el Chilcoot Pass, el coll que donava pas a la vall del Yukon, i lloc de pas obligatori pels miners. Es tractava d’una pujada de 1000 metres amb un desnivell enorme, que els miners havien de pujar repetidament per transportar tot el material. Com es veu a la fotografia, hi havia una escala excavada al gel i els miners pujaven en fila. Un cop al Yukon però els miners tampoc van quedar satisfets, i 10 anys després ja no hi quedava quasi ningú que resistís el clima subàrtic de la zona.

Balanç cinematogràfic de l'any

Realment fa mal fer el balanç cinematogràfic d’aquest 2008. He estat contant i he anat uns 35 cops al cinema aquest any, a una mitja de un cop cada 10 dies. M’he gastat uns 245 euros només en entrades (sumant crispetes i refresc això puja fins quasi els 500...) i al final ben poques pel•lícules m’han deixat amb un bon regust de boca. De fet estic aprenent a esperar el pitjor de cada pel•lícula que veig perquè cada cop que albergo alguna esperança surto més decepcionat/indignat de la sala. Tal com ja vaig declarar en un post de fa temps, crec realment que la creativitat de Hollywood està per els terres i que estem assistint a un dels pitjors moments qualitatius de la industria en molt de temps. La qualitat actual està per sota fins i tot dels pitjors anys 80, la que diuen va ser la pitjor dècada del cinema.

Sempre hi ha hagut pel•lícules dolentes, que no complien els mínims però crec que s’hauria de respectar una mica més a l’espectador, es poden fer pel•lícules sense més ambició que divertir i distreure, que és un propòsit molt lloable, no cal fer cinema d’autor ni art en estat pur perquè en essència el cinema és entreteniment i espectacle. El problema bé quan la mitjana de les estrenes d’aquest any no arriba a el que proposen els seus creadors. Et poden fallar algunes pel•lícules però tantes?? No ho sé, pot ser que jo ja estigui molt cremat, cansat de que no es sàpiga relatar histories senzilles, cansat de càmeres que sembla que tinguin parkinson o de personatges amb encefalograma plano, no sé si he de culpar als guionistes, als directors o als productors però està clar que alguna cosa no falla, i quan mires una mica enrere on es feien obres d’art amb molts menys recursos i amb molta més simplicitat la comparació es fa sagnant.

El meu top 10 del 2008 (films estrenats el 2008 a espanya) seria aquest:

10- La Niebla de Stephen King Terror quasi de sèrie B, bon anàlisi dels canvis anímics d’un grup de gent tancats en un Supermercat i un dels millors finals que recordo, súbit, inesperat i colpidor, et deixa destrossat a la butaca.

9- Quemar despúes de leer Esperpèntica comèdia dels Coen amb un grup de personatges a quin més estúpid. Hilarant a estones, té ritme i genera simpatia, tampoc té res de l’altre món però aconsegueix el seu objectiu: fer riure, i això avui en dia ja es molt!

8- Tropic Thunder Personalment, la comèdia de l’any. Humor de traç gros, escatològic i vulgar, però molt efectiu. Critica ferotge a Hollywood i els films bèl•lics, amb un Downey Jr insuperable fent d’actor negre. La escena final amb Tom Cruise en modo autoparòdia marcant-se un rap és memorable. La mostra de que de l’humor escatològic també se’n poden fer bones pel•lícules.

7- La Noche es Nuestra Negríssima cinta de policies, Joaquim Phoenix demostra que cada dia és millor actor (i ara anuncia que es retira!!). Té alts i baixos, perquè implica molt a l’espectador, pot rosar el melodrama en ocasions però els dilemes morals són de primer nivell, i la fotografia? Ufff, negra, negra com la nit, asfixiant... una de les sorpreses més agradables de l’any.

6- Antes que el diablo sepa que has muerto Dolor i ràbia es combinen per fer una pel•lícula excel•lent, que no vaig disfrutar del tot en el seu moment però que cada cop que hi penso em sembla millor. Interpretacions increïbles (Seymour Hoffman és un actoràs). Angoixa i soledat, profunditat de guió i maestria rera la càmera, ho té tot menys una historia atractiva per l’espectador que està massa horroritzat com per disfrutar del tot.

5- El Tren de las 3:10 En aquest cas confesso que em perd la meva predilecció pel Western. Tot i així el film de Mangold no es pot considerar de cap altre manera que de bona pel•lícula. Excel•lent factura i probablement el millor duel interpretatiu que es pugui veure avui en dia. Crowe es menja la càmera en una sola mirada, i Bale és una bona rèplica. Només em falla una mica el final però crec que és el millor western des de Sin Perdón al 1991.

4- There will be Blood Pèssimament traduïda com a “pozos de ambición”. Això és cinema en majúscules. Una epopeia enorme, un home contra la naturalesa i contra tot el que li impedeix fer-se ric, un estudi de la personalitat profund amb una fotografia esplèndida, que et fa entendre d’on prové l’individualisme Americà. Els esclats de violència són molt ocasionals però donen molta força al film i la banda sonora és sublim.

3- Wall-E Una joia absoluta, 45 primers minuts d’obra mestra atemporal i 50 minuts següents de bona pel•lícula d’animació. Com ens pot atrapar de tal manera una historia d’amor entre dos robots que no parlen? No ho sé però és simplement magistral. La pel•lícula per mi baixa quan apareixen els humans però evidentment s’havia de teixir alguna historia i la veritat és que en cap moment ens avorrim o perdem interès en el que està passant. Increïble com, amb una sola paraula i una mirada metàl•lica, es pot tenir tota la platea a la butxaca

2- El Caballero Oscuro La mostra definitiva de que quan el gran Hollywood posa a funcionar la maquinaria amb ganes, aconsegueix arribar a nivells on cap altre pot arribar. Historia obscura, ambiciosa, guió complicat i enrevessat, actors implicats i un Ledger que immortalitza el Joker per sempre més. La banda sonora posa els pels de punta i el caos es percep a la pantalla, la línia entre bons i dolents no havia estat mai tan fina i el final pessimista del film és fantàstic. Veient el Caballero Oscuro em fa pena pensar en les grans pel•lícules que ens estem perdent per no fer bé les coses o per primar massa l’efectisme i els diners...

1- El intercambio Un melodrama al capdavant de la meva llista? Doncs si! I tant! Eastwood es supera un cop més i aconsegueix fer-me vibrar amb una historia que no hagués dit mai que m’agradaria. L’espectador només és conscient de que està a Los Angeles de principis de segle als 5 primers minuts de la pel•lícula, d’això se’n diu una bona ambientació! És tan bona, que no es nota, simplement ets a dins. El drama personal de la Jolie no és un simple mar de llàgrimes, és molt més, és una crítica ferotge a la societat i al sistema, i el “turning point” que ja comença a caracteritzar les pel•lícules d’Eastwood fa que a meitat del metratge la pel•lícula et canviï totalment. Realment et porta per on vol, no estalvia escenes de violència extrema però si la historia ho requereix la violència s’accepta. Disfrutem mentre puguem doncs Eastwood és el millor director del moment i els anys no passen en va per ell...

Aquesta és la meva llista personal, quina seria la vostra? Creieu que en falta alguna? Vull saber la vostra opinió!

Douglas MacArthur, el geni que no es sabia comportar en temps de pau.

Douglas MacArthur és l’oficial més condecorat de la historia dels Estats Units. Un dels 5 únics generals a la historia que han afegit una 5a estrella al seu uniforme. Una barreja incomparable de vanitat i valor el van convertir en llegenda americana. Participant en tres grans guerres americanes del segle XX, hagués estat el més gran si el seu orgull no l’hagués traït en temps de pau, la seva extraordinaria capacitat de dirigir en temps de guerra no entenia de les subtileses de la pau, i això el va portar a un mal final i a ser recordat amb glories matisades.

Nascut al 1880 i fill de general de l’armada condecorat a la guerra civil i de mare molt estricte, va créixer sabent-se predestinat a comandar exèrcits i va estudiar a West Point obtenint la 3a millor nota de la historia de l’acadèmia. En aquella època la seva arrogància era només comparable a la seva capacitat en combat. L’anhelada oportunitat d’entrar en acció li va arribar amb la Primera Guerra Mundial. Comandant la 42 divisió d’infanteria es va fer una reputació de combatent temerari, que saltava amb les tropes a l’atac des de la trinxera i que no es posava la màscara antigàs fins que tots els seus homes la tenien. Això li va reportar un immens prestigi entre els combatents, poc acostumats a aquest tipus de gestes, i finalitzada la guerra ja era el militar en actiu més condecorat de l’exèrcit dels USA. També li va reportar però nombroses ferides de guerra i problemes respiratoris que li van durar tota la vida.

Després de la guerra MacArthur va ser enviat a filipines per tenir un affair amorós amb una ex del general encarregat de decidir les destinacions. Tot i això els anys a filipines van significar molt per MacArthur que es començà a familiaritzar amb una zona de món que marcaria irremediablement la seva vida.

A la seva tornada a Washington al 1930, s’haurà d’enfrontar amb una etapa fosca,enfrontat amb els buròcrates de la pau marcats per la gran depressió americana, no aconseguirà modernitzar l’armada americana que estava profundament endarrerida (era només la dissetena millor del món). La seva imatge pública patirà un sever revés quan sufoca amb violència desmesurada un seguit de manifestacions d’antics veterans de guerra que demanaven cobrar les indemnitzacions que se’ls devia.

No és fins al 1941, ja començada la guerra mundial (recordem que els EUA hi van entrar al 1941) que torna a ser destinat a Filipines encarregat aquest cop d’intentar defensar unes illes que eren indefensables. Els territoris filipins eren massa lluny per poder respondre a un atac japonès (2000 milles des de Pearl Harbor). Però quan al 8 de desembre li arriba la noticia que els japonesos han destruït tota la flota americana a Hawai, MacArthur dubta fatalment, ordena que l’atac de càstig sobre Formosa s’aplaci una mica més, i en les nou hores que triga a prendre una decisió, els japonesos tenen temps a destruir tota la força aèria americana a l’illa. Aquest error va ser enlluernat però per el posterior moviment defensiu de MacArthur que va iniciar unes de les millors retirades estratègiques que s’han vist, perdent poquíssims efectius i refugiant-se a les zones més agrestes de l’illa en espera d’uns reforços que no arribarien mai.

Al març del 1942, quan la resistència de MacArthur es fa insostenible, aquest rep l’ordre del president Roosevelt de fugir cap a Australia, i així ho farà fent la famosa declaració, “m’han fet fora de Filipines però tornaré”.
Després d’això MacArthur serà nomenat cap suprem de les forces aliades al Pacífic i a partir d’Agost de 1942 començarà per primer cop a plantar cara als japonesos amb un nou ús de l’aviació americana i mostrant tot el geni militar en operacions tant complicades com les invasions amfíbies (en va completar 56 totes amb èxit). Amb llibertat total de moviments MacArthur va poder forjar una llegenda als mars orientals, envaint illa a illa i combatent als japonesos en una guerra duríssima que combinava tàctiques navals, estratègia aèria i guerra d’infanteries en escenaris infernals de jungla tropicals. La guerra al Pacífic és encara poc estudiada però va ser sense dubte el front més dur de la guerra superat només per el front oriental europeu.

Al 1945 finalment, superades innombrables dificultats, Estats Units ho tenia tot preparat per envair el Japó. Una empresa colossal que havia de dirigir MacArthur i que les millors prediccions preveien es saldaria en uns 2 milions de morts en el bàndol americà. Aquest era un cost difícilment acceptable per un país que ja havia perdut 700.000 joves i que ja havia cantat victòria a Europa així que a Harry Truman no li va costar gaire decidir-se per llençar les dues bombes atòmiques i acabar amb la llarga confrontació. A MacArthur però se li va reservar l’honor de firmar a bord del portaavions Missouri la rendició del Japó. Sorprenentment, en un discurs radiat a tot el Japó per Radio Tokio, va adreçar un missatge tremendament conciliador al poble que havia humiliat als EUA. Aquest va ser el primer pas per la nova missió que tenia per endavant: portar a una monarquia personalista tradicional com el Japó cap a la democràcia i més important, cap al capitalisme i l’american way of life. Aquesta va ser la seva principal tasca que va realitzar amb enorme èxit intervenint decisivament en la firma de la constitució liberal del Japó al 1947.

Però la llarga vida del general no podia tenir un final del tot feliç. Al 1950 a punt de jubilar-se és escollit cap de la força de les Nacions Unides que envaeix corea en un dels episodis més funestos d’aquesta organització. La invasió era a iniciativa dels Estats Units, i era la primera gran crisi de la guerra freda doncs es lluitava contra la corea del nord comunista que tenia el suport material però no explícit de Rússia. Estats Units no es va quedar aquí i va forçar una intervenció de forces de la ONU a favor del Sud de Corea capitalista però dictatorial.

La guerra de Corea va començar bé per MacArthur però les forces americanes es van endinsar massa al nord amenaçant la Xina de Mao. MacArthur no va fer cas de les amenaces i es va trobar de sobte amb 300.000 xinesos en front que acostumats a combatre a la jungla el van fer retrocedir en la retirada més gran que mai ha patit un exèrcit nord-americà. Ferit en el seu orgull, MacArthur va arribar a suggerir l’ús d’un atac combinat amb set bombes atòmiques a les set ciutats més importants Xineses per dissuadir-los, però Truman era partidari del conflicte controlat amb les forces comunistes i va destituir MacArthur.

El general però era un heroi als EUA i va ser un crític dur i constant de la política exterior nord-americana fins al final de la seva vida. En el seu discurs de renuncia davant del congrés, va ser interromput 30 vegades per atronadores ovacions, doncs a pesar de ser excessivament arrogant i d’haver-se enemistat amb moltíssima gent, es retirava el millor general que Amèrica havia conegut.

La treva de Nadal de 1914

Bon Nadal a tots. Però bon Nadal a la meva manera, no crec en les compres ni en les nadales ni en els carreres engalanats. No crec en el naixement de Jesús ni en res semblant, però curiosament al Nadal em sento transcendent. Suposo que és per ser una data molt senyalada i llargament anunciada, però per a mi els Nadals són moment de reflexió, de balanç i d’estar amb la família i amb la gent important. Més inclús que cap d’any el Nadal em permet una reflexió de recolliment i és en aquests moments tan especials en que prens consciencia plena de tu mateix, de qui és important per a tu i de què estàs fent en aquesta vida. El fet que tota la cristiandat estigui reunida en família celebrant alguna cosa comuna fa sortir els millors sentiments d’un mateix, una sensibilitat que la resta de l’any ofeguem en tràfecs i ocupacions.

És per això que avui em surt de dins parlar-vos d’un episodi àmpliament conegut però que no per això ha de ser oblidat o menystingut.

Ens trobem la nit del 24 de desembre de 1914, la guerra ja fa mesos que dura i el que havia de ser un avanç triomfal s’ha convertit en una matança sense precedents i en una guerra de posicions a base de cavar llargues línies de trinxeres davant l’enemic i desgastar-se mútuament.

Som al sud d’Ypres (Bèlgica) al front occidental i els anglesos afronten la nochebuena amb regals en forma de xocolata i tabac per pujar la moral però sense el material necessari per fer més suportable el dur hivern dins la trinxera. A menys de cinquanta metres hi ha la trinxera alemanya on també es disposen a celebrar la nit amb regals en forma de racions extres i uns abrets de Nadal amb espelmes.

La nit és freda i silenciosa, la sagrada nit no es trenca amb bombardejos, cadascú celebra el Nadal amb els seus companys de trinxera mentre els oficials es refugien a quilometres del gèlid front. De repent a la trinxera anglesa arriben les veus alemanyes cantant stille nacht tímidament al principi però més clarament després. Les nadales es van succeint i els cors dels combatents es van obrint a mesura que transcorren les cançons. El significat concret no l’entenen però el missatge és universal. En un moment determinat una veu alemanya demana als anglesos que s’uneixin al cant. Un soldat anglès els respon que es moririen només de cantar en alemany i una resposta espontània alemanya respon ocurrentment que ells es moririen només de sentir l’alemany cantat per anglesos. La ocurrència causa una rialla generalitzada que relaxa l’ambient. Poc a poc els anglesos comencen a cantar les seves nadales i els alemanys posen els seus petits arbres de Nadal a sobre les trinxeres.

La situació era quasi irreal, una nit màgica i soldats de bàndols irreconciliables cantant junts i aplaudint-se mútuament. Tots aquells homes, la primera generació de combatents, que havien anat a la guerra amb determinació i entusiasme convençuts de la conveniència del conflicte,convençuts d’esclafar al gran enemic i d’imposar el seu model de civilització. Ara, després de mesos de matances mútues, d’enorme desengany envers els seus propis oficials i la naturalesa de la guerra, després de dos mesos de duríssim hivern, en aquella nit màgica tots aquells homes tan alemanys com anglesos com francesos, tots es sentien més pròxims als éssers humans que estaven a l’altra trinxera, amb els que compartien penúries i privacions , que amb l’etèria pàtria o amb els llunyans caps d’estat major.

En aquella nit de 1914 la cruesa de la guerra, la seva impersonalitat i el seu odi, es van esvair momentàniament. L’enemic genèric que tan denostat havia estat per la propaganda dels dos bàndols va prendre cos i forma i sobretot va prendre sentiments. Uns sentiments que no eren diferents als del propi bàndol.

D’aquesta manera les barreres d’idioma, d’educació, de propaganda, de cadena de comandament, totes aquestes barreres van caure com barreres de paper, en aquell moment alemanys i anglesos van deixar per unes hores de ser-ho i van ser per una nit i un dia simples éssers humans. Persones no alineades que van compartir regals, cançons i sentiments de solidaritat, persones humanes que van aprofitar l’avinentesa per enterrar els morts del camp de batalla assistint-se mútuament en els enterraments, éssers humans que segons moltes fonts van arribar a jugar fins i tot partits de futbol junts.

Tota aquella solidaritat es va acabar però quan el dia de Nadal es va esvair. Les noticies del que havia passat va arribar finalment a oïdes dels llunyans caps d’exèrcit, que escandalitzats per el brot d’humanitat que havia tingut la tropa, aquella turba de gent que no podia tenir més sentiments que la ira i l’odi per atacar l’enemic, no van dubtar a dictar càstigs exemplars per disciplinar les seves pròpies files.

La guerra es va reempendre amb la crueltat habitual i l’episodi va ser silenciat. Ben pocs dels participants d’aquella treva de la nit de Nadal van sobreviure als 4 anys de guerra per explicar-ho, i a partir d’aquell moment quan arribava el Nadal s’ordenaven bombardejos intensos sobre les tropes enemigues per evitar cap brot més d’amistat entre enemics.

En fi, Bon Nadal a tots, sacrifiqueu una mica de consumisme i festa insubstancial i invertiu una miqueta en la gent important que us estima i us valora, no perquè sigui el dia del naixement de Jesús ni perquè les grans superfícies comercials ho prediquin, feu-ho per vosaltres mateixos i penseu que molts milions de persones estan fent el mateix.

s. XII Historia del rey transparente

Disculpeu les meves imperdonables vacances, però em costa escriure quan no tinc universitat..

Vull parlar-vos d'un bon llibre que ja fa molt temps que és a les llibreries però que em va arribar a les mans fa poc. Es tracta de Historia del Rey Transparente, de Rosa Montero. Un llibre que té una tapa infame, molt poc encertada doncs sempre m'havia semblat més un llibre d’auto ajuda tipus el Caballero de la armadura oxidada que una novel•la històrica.

Anem a deixar una cosa clara d'inici, aquesta no és una bona novel•la històrica, el que busqui fidelitat que se n'oblidi, l'Autora ja ho deixa clar, ella agafa una etapa aproximada de 100 anys del segle XII (ah, el segle XII... la primavera de l'edat mitja..) agafa els seus personatges més importants, els fets i els processos que tenen lloc i els comprimeix en 25 anys. Tot per fer possible que la protagonista, una jove plebeia que es disfressa de cavaller per anar en busca del seu estimat que ha estat fet presoner en una batalla, pugui veure amb els seus ulls a les principals personalitats de l'època, i pugui passejar-se per la cort d’Aquitània o per l'Albí càtar.

El llibre desprèn una lleugeresa molt agraïda, quasi de conte infantil que ajuda a fer passar ràpid les pagines. En dos o tres dies està llegit i a aquesta sensació infantil ajuda la introducció d'un cert element màgic o místic que no sabem mai si és inventat per la protagonista o si és real. Al cap i a la fi això és un conte de fades maquillat amb tocs històrics. Una pagesa insignificant que troba a la seva fada madrina, al seu mentor i àngel protector que la guiarà per el recent descobert món cavalleresc i que farà d'ella un cavaller respectable que es codeja amb duquesses i reines. Un argument històricament totalment inversemblant donada la poca mobilitat social que imperava en aquella època.

La protagonista no té cap tipus d'interès en aquest llibre, almenys per mi, es veu a la primera que és la típica historia d'iniciació, de persona humil que coneix mentor que sap de tot i que a través dels seus ulls innocents sens trasllada una historia. La gràcia d'aquests models està sempre en el mentor, i en aquest cas es una tal Nynive que no sabem si és bruixa però ho sembla. És un personatge interessant perquè es misteriós, sap coses que cap dels contemporanis sap i no les explica, té els problemes típics amb Leola (el personatge principal) doncs la relació no és fàcil però bàsicament és la guia que sempre surt en moments de problemes.

L'altre personatge interessant és la duquessa Dhuoda, un personatge obscur que no sé fins a quin punt és real (va existir una duquessa amb aquest nom a la zona on passa el llibre però uns 200 anys abans que el llibre). Dhuoda és un personatge extrem, d'un passat sanguinolent, és producte de la noblesa cavalleresca més tradicional que l'ha creat. El seu contrapunt és Leonor d’Aquitània, que significa els nous ideals cavallerescos que estan naixent i que es caracteritzen per l'ajuda al necessitat i per l'amor cortès. Dhuoda és al principi un personatge ambigu però on guanya potència el llibre és quan esdevé el que el destí tenia reservat per ella. La dama blanca que ha intentat mantenir-se pura amb grans esforços, no pot seguir oposant-se al seu destí i al seu llinatge i acaba convertint-se en la dama negra, adalid de la mort i la destrucció en la creuada papal contra els càtars. Com diu l’autora: “Los hombres suelen llamar destino a aquello que les sucede cuando pierden las fuerzas para luchar”.

El llibre ens passeja per el segle XII contraposant l'esplendor de la cort Aquitana, que significa la modernitat de l'època, amb l'obscurantisme de les forces papals que reprimeixen durament l’heretgia càtar. El llibre il•lustra com diu l'autora el procés de canvi que es vivia en aquella època amb les veus modernes i dissidents respecte a la tradició en un món encara dominat per les forces tradicionals de l’església i la noblesa bel•ligerant.

Seguint aquest esquema se’ns presenta una historia que si bé sembla massa senzilla i innocent en les primeres pàgines guanya força a mesura que guanyen protagonisme els personatges secundaris fins que paradoxalment la proliferació de personatges secundaris fa que l’interès decaigui cap al final. El llibre podria ser unes 50 pàgines més curt i no passaria res però tampoc molesten excessivament, és simplement que un personatge com Leon és innecessari.

Un altre cosa bona és que el llibre permet varies lectures a nivells diferents, des del simple per a qui es prengui la historia com una simple novel•la a un més complex a nivell ètic i moral doncs tots els personatges i situacions tenen un rerefons ètic i simbòlic que es pot veure sense dificultat. Moltes de les reflexions que fa la protagonista calen fons doncs són ben escrites i diuen veritats com punys, potser la part final és més rica en aquest tipus de manifestacions i menys en ritme o acció de l’aventura però això també podria ser perquè a mesura que el personatge creix i envelleix també creix en maduresa i sobretot en lucidesa.

Un bon llibre en resum per llegir sense maldecaps fer una visita al nostre segle XII i passar una bona estona aquest Nadal. Jo trobo a faltar una miqueta més de protagonisme eclesiàstic doncs és una historia molt civil per a l’època però no es pot tenir tot. També us he de dir que el llibre el fruiran més les dones que els homes doncs es podran identificar més amb el protagonisme femení.

Per últim recordar-vos que com deia el mestre Eco, no llegim per fer-nos més cultes o per tenir més èxit sinó per viure més, llegir és seguir vivint i cadascú ho fa a la seva manera però de tant en tant va bé deixar les profunditats dels llibres d’història i entretenir-se amb una novel•la distreta i si està ben feta com aquesta doncs millor que millor!

Appaloosa

Deixant el tema de Bolonya que em té atrapat irremediablement, he de fer algunes ressenyes de coses que he vist o llegit aquests dies i començarem amb aquest western que es va estrenar al mateix temps que el nou Bond i que ens arriba sota el nom de Appaloosa.

Com segurament ja sabreu es tracta d’una nova aproximació moderna al gènere per excel•lència del cinema, el Western. Dic una nova aproximació perquè ja no es pot considerar que el western sigui un gènere actual, doncs amb prou feines s’estrenen una o dues pel•lícules d’aquesta temàtica cada any. i és una pena perquè dona per molt, i sobretot té molta tradició.

Tot i així si que hem pogut gaudir aquest any de la magnífica "el tren de las 3 i 10" que a pesar d’arribar-nos aquí a Espanya amb un any de retràs respecte als EUA em vaig reprimir com vaig poder per no veure-la a la petita pantalla de l’ordenador doncs un western sense cinema no és el mateix. La pel•lícula de James Mangold ens oferia un duel interpretatiu d’altura (Bale vs Crowe) i una pel•lícula trepidant sense ínfules de gran clàssic però si aprofitant els mètodes actuals per fer un molt bon entreteniment no carent de contingut i diàlegs elegants.

Amb aquesta experiència recent em mirava amb molts bons ulls la pel•lícula que preparava des de feia temps Ed Harris, un excel•lent actor que des del seu paper al show de Truman sempre m’ha agradat. Ara Harris es posava darrere la càmera, fitxava a Viggo Mortensen (no el tinc molt ben valorat però compleix) i a Jeremy Irons per fer de dolent. Vaig pensar que tres actors d’aquest calat eren una bona elecció i els pòsters i el tràiler em van semblar molt subtils i molt bons.
Amb aquests precedents, arribats el passat 21 de novembre vaig decidir anar a veure Appaloosa abans que el nou Bond (que per cert encara no he vist). Mala decisió la meva.

Appaloosa narra la història de una parella de justiciers (Harris i Mortensen) que són contractats en un poble anomenat Appaloosa per fer de Sheriffs i lluitar contra el malvat Jeremy Irons que domina el poble com vol.

L’argument és típic de western i un bon inici entusiasma a l’espectador, però ràpidament es veuen les carències del film. En primer lloc l’elecció de Reneé Zellwegger com a dona que porta de cap als protagonistes no pot ser més desencertada. Que consti que en general ella m’agrada, m’agrada l’aspecte fràgil que ofereix a Chicago o la ingenuïtat de Yo yo mismo e Irene, però en una pel•lícula de l'oeste no quadra ni en pintura doncs aquí no estem parlant de la típica figurant de western que es dedica a posar cares boniques als protagonistes i a enamorar-ne a algun sinó que a la pel•lícula de Harris el personatge femení hi té un paper destacat. Es necessitava una actriu més ambigua que generés dubtes a l’espectador sobre les seves intencions i Zellwegger no ho aconsegueix en cap moment.

En molts aspectes el Harris director em recorda a un gos que tenia un amic meu, que de petit es passava el dia sol a casa i quan la família tornava al vespre es posava tant content que saltava movia la cua i es pixava a sobre. No n’era conscient, era una expressió d’alegria més. Amb la pel•lícula de Harris passa una mica el mateix. Harris aconsegueix la financiació que necessita per el seu projecte i esta tan content perquè és tan fan del western que no pot parar-se a pensar en què convé a la pel•lícula i en què no i ho posa tot, absolutament tot. Així tenim que en dues hores hi ha tot el que en 80 anys d’història del western hi ha hagut en milers de pel•lícules diferents. Tenim múltiples homenatges a films passats, dones arrebatadores, dos protagonistes una mica crepusculars, un dolent molt dolent i la seva banda, uns alcaldes del poble atemorits, un semi-duel al carrer central, indis, persecucions...
Són masses coses per fer coherent una historia molt simple que es podia haver resolt amb més humilitat.

No es tracta d’una pel•lícula molt molt dolenta, és simplement un western més dels que s'en podien estrenar 10 l’any 50, però avui en dia cada cop que surt alguna pel•lícula d’aquest gènere esperem alguna cosa més.

En els aspectes positius hi poso el personatge de Harris que em sembla molt original com és capaç d’enfrontar-se amb una vintena de bandits però que no sap com enfrontar-se amb una dama perquè no ho ha fet mai. La frase "hasta ahora solo me habia acostado con putas y indias" és significativa. La relació entre Harris i Mortensen és també bona, una amistat clàssica, però em falla Jeremy Irons, no sabem si és dolent o si fa una mica el que vol, i el gir que té al final és més aviat patètic. També algunes frases mereixen ser recordades com la resposta de Harris al comentari del seu company després d'un duel molt curt i ràpid. Harris respòn, "és que todos sabíamos disparar muy bien" com fent mofa dels llargs duels al sol d'algunes pel.licules.

La entrada dels Indis a tres quarts de pel•lícula per una sola escena també és lamentable, no sé si Harris no volia marxar sense posar-hi indis, o si necessitava alguna cosa per resoldre una trama absurdament embolicada però la qüestió es que els indis apareixen del no res, i sen van tan tranquils com han vingut. Inexplicable.

En fi, Appaloosa és una pel•lícula que no serà llargament recordada per res, no té escenes memorables ni diàlegs brillants ni un clímax digne, tot i així no està mal feta. Dignament filmada i amb bones ambientacions, les interpretacions també son dignes, no ho fan malament però no us espereu un Crowe o un Bale. Harris encaixa en el seu paper però la seva cara és marbre i no transmet tot el que podria. Tampoc espereu que en Viggo es mengi la càmera d’una mirada com fa Crowe, ell està en la seva línia com si això no anés amb ell.

En fi, sempre serà millor això que Disaster Movie, i qualsevol intent de revitalitzar el western és més que benvingut per part meva però em quedo un cop més amb la sensació que hem perdut una altre oportunitat (i van...) de salvar aquest nefast 2008.

Per últim una frase de la meva moleskin de frases cèlebres que curiosament no sé de qui és:

En este mundo hay dos tipos de personas, las que disfrutan de un buen western y los que no entienden de cine.

Bolonya, una visió des de dins.

L'Elliot em demana algun comentari sobre els fets que estem vivint aquests dies al voltant de les protestes per l’aplicació de l’anomena’t pla Bolonya. Abans que l'Eliott però ja m’ho demanava la consciència, és un deure suposo però temo fer-me llarg i pesat doncs és un tema que em toca de molt a prop i un tema extens i complicat, amb molts matisos.

Primer de tot la meva situació personal, em trobo entremig de vàries aigües doncs per una banda estic cursant la carrera d'història a la UAB ("la mejor universidad del estado" Ruiz Domenech dixit) que es resisteix a entrar en el nou model de docència, per altre també curso la carrera de geografia, que esta ja plenament integrada en el nou model per això em sembla que puc valorar les diferències que em trobo en un model o un altre. Per últim i per acabar de complicar la cosa, sóc fill orgullós d'un dels dirigents de l'autonòma que contribueix a implantar el nou model.

Amb aquesta experiència personal i veient les coses des de dins, puc dir que la reforma és necessària, té alguns errors de base i sobretot està molt mal publicitada.

Sobre la reforma en si, trobo necessari que la universitat es modernitzi, que els plans docents s'actualitzin i que puguem unificar-nos amb l'espai europeu. Això crec que és indiscutible, Però aquí hi ha un problema que només ara s'està començant a plantejar i que requereix que ens ho mirem amb compte.

Al plantejar la reforma s'està agafant totes les carreres des d'un mateix punt de vista i això és quelcom perillós. Com diu el nostre estimat rector en la seva carta oberta, no es pot tractar igual la docència d'un metge cirurgià que d'un historiador o un filòleg. Classes pràctiques, discussions i lectures a casa si, però tonteries les mínimes. És a dir, en una classe d'enginyeria suposo que allò important és donar les instruccions per construir un pont i fer èmfasi en la pràctica dels càlculs i la problemàtica dels materials perquè el pont no es caigui. Però en historia i les carreres d'humanitats és a la inversa, prima més el nivell teòric que el pràctic. Necessites una proporció mínima de unes 2-3 classes teòriques per afrontar una classe de discussió pràctica. I en el nou model s'aposta desmesuradament per la pràctica desenfrenada que no serveix per a res si no hi ha quelcom a darrere.

Per altre banda el crèdit ECTS provoca molts maldecaps, estic totalment en contra de la idea que tenen els dirigents de fer un estudiant "a temps complet", de fer tanta avaluació continuada, de treure exàmens de 2a convocatòria i de colgar a l'estudiant amb feines a casa.

Crec que la avaluació continuada hauria de ser el funcionament normal d'una assignatura però en cap cas l'única forma d’avaluació. Sempre s'ha de deixar l'opció d'exàmen final perquè el que no vulgui o no hagi pogut assistir a classe pugui demostrar que té el nivell necessari per passar l’assignatura. Aquesta idea de tenir els estudiants controlats, d’avaluar l’assistència a classe no afavoreix la docència. En primer lloc perquè tindràs a gent descontenta a classe que molestarà als altres i en segon perquè més d'un cop m’ha passat tenir un professor nefast i no anar a classe, agafar un manual reconegut i amb dues o tres lectures paral•leles disfrutar més de l’assignatura que no estan lligat a la taula amb el professor.
Aquesta imposició va en la línia de tantes altres que ens intenten controlar innecessariament (80km/h als accessos a Barcelona) i que son producte de l'esquerra malentesa.

A més qui forma als professors en el nou model d'ensenyament quan tota la seva vida han fet quelcom diferent? L'experiència de Geografia és nefasta, els professors reben la directriu que han d’alternar les classe teòriques amb la feina a casa i tothom es llença a posar treballs. Cartografia: 9 crèdits-40 pràctiques obligatòries i 5 exàmens, Geografia Física: 12 crèdits-60 pràctiques obligatòries i també 5 exàmens!! Estem bojos??!! Si això ho fas amb totes les assignatures et trobes amb la impossibilitat de compaginar més de 5 assignatures!! I la carrera segueixen sent 300 crèdits. Per això defenso a ultrança que l’avaluació continua ha de estar ben feta i sempre, sempre amb caràcter voluntari.

En quant al sistema de graus+màster em sembla malèvol perquè es perd contingut.
Si jo en el meu 4t any de carrera ja em trobo amb algunes llacunes enormes de temes que no hem pogut tocar per falta de temps, com es trobarà un estudiant d’història que ha dedicat el seu primer any d’universitat a fer una prolongació del batxillerat amb nocions bàsiques d’altres disciplines humanístiques i que per tant només li resten tres anys per fer historia? A més el nou mètode docent pot ser millor però tothom convé que és més lent i laboriós. Si en una assignatura d’història medieval d'un any amb l’antic model feies 8 temes dels 12 planejats per falta de temps quants faràs amb el nou model? Probablement menys, tindràs menys assignatures per cursar i assignatures més modestes en contingut. Això és el que volem dir quan diem que es perden continguts. Que una persona podrà saber molt bé la revolució francesa perquè haurà llegit i debatut a classe sobre el tema però no sabrà res sobre la revolució americana ni la revolució russa per falta de temps.

Els de dalt diuen que per saber més tindrem els màsters però les persones que fan els màsters no seran la majoria. Si ara la majoria són els simples llicenciats a partir d’ara ho seran els simples graduats i tant per tant i indiscutiblement, un graduat amb 3 anys d'historia sempre sabrà menys que un llicenciat amb 4 anys d'historia. El problema és que aquest graduat és el que futurament serà mestre d’escola i de batxillerat i haurà de transmetre els coneixements als nostres fills. Resultat probable, que el professor d’història del futur tindrà poquíssima idea d’història però això si tindrà molts recursos per buscar a biblioteques, arxius i Internet perquè per aprendre tonteries d’aquestes si que tenim temps per perdre.

Jo ho deia en un dels meus primers posts, estem en una societat eminentment pràctica on no es valora el saber per el saber sinó només el saber aplicat a alguna cosa doncs sinó es veu com una pèrdua de temps. Es valora que sàpigues molt bé un tema molt petit. Sigues el millor en una cosa que només tu treballes i et guanyaràs la vida. agafa un nínxol de saber i fes-lo més profund perquè veure les coses amb perspectiva ja no serveix de res segons la societat.

En quant a les protestes estudiantils em sembla que estan mal enfocades els crits de sempre de "no a la privatització" no serveixen de res. Bolonya arribarà vulguin o no vulguin i per tant en contes de rebutjar-lo de ple tindríem molt més èxit exigint les reformes necessàries que si que podem aconseguir. Polaritzant-nos en contra d’aquesta manera només aconseguim que no s'ens tingui en compte a l’hora d’aplicar Bolonya i no s'ens escolti perquè s'ens titlla de radicals.

Sembla que a la UAB però finalment tothom està entrant en raons, les assemblees han deixat de banda la violència i estan protestant a la manera tradicional, com s’ha fet sempre, parant classes, vagues, pancartes i manifestacions, et pot agradar més o menys però ja no són els brots violents del març de l’any passat on la facultat semblava un camp de batalla ja abans de l’entrada dels mossos. Per part del rectorat sembla que també s’avenen a escoltar una mica, i estan intentant saltar la barrera ideològica de les assemblees per arribar als estudiants de peu i saber la seva verdadera opinió. Per això ens han convocat a reunions de cicle dilluns i ja veurem què passa.

En fi, una petita pinzellada sobre Bolonya, em deixo moltes coses al tinter però tampoc és plan aquí de fer un treball complet sobre el tema.

s.XII San Bernardo, el "doctor melifluo"

Al parlar de Sant Bernardo de Claraval em de tenir en compte que estem parlant d’un dels grans. De fet el que esta considerat com l’últim pare de l’església sobre la terra després de Sant Isidoro de Sevilla. Després ja no hi ha més pares perquè la criatura ja esta creada. El cristianisme ja camina sol.

Al segle XII el cristianisme ja camina molt sol però el que veu un jove Bernardo és que la ordre monàstica de Cluny, que predominava en aquell moment, s’està desviant massa de les premisses inicials de pobresa i humilitat per adorar a Déu. Bernardo, és fill de nobles d’alta albúrnia i entra amb tots els honors com a novici al monestir de Citeux, on acabava de néixer una nova ordre que es feia dir del Císter. Ell mateix ha escollit aquesta ordre i ha convençut a 30 amics i familiars a entrar al monestir amb ell. El Císter es caracteritza per el seu rigor en el vot de pobresa. L’austeritat, la pregaria i el treball com a única forma de salvació.

El jove Bernardo va guanyar prestigi ben aviat dins el món monacal doncs era un enorme orador i un estudiant molt preparat. Al 1113 l’envien a fundar un nou monestir que s’anomenarà Claraval o Clairvaux amb 12 companys més. Fundar un monestir amb 12 companys al segle XII no devia ser cosa fàcil i efectivament els inicis son molt complicats amb Bernardo a punt de morir de debilitat, però la constància i el treball fan que el monestir prosperi i la creixent fama de Bernardo atrau a molt nous novicis.

Aquí comença la verdadera historia d’aquest home, que amb la seva presencia marca el devenir del segle. Mai acceptarà els nombrosos càrrecs que se li ofereixen, mai voldrà ser cardenal o papa, només serà Abad de Claraval, però ben aviat deixarà de ser un simple monjo per convertir-se en un home total, tant interessat en la política i el devenir intel•lectual de l’Europa del seu segle com de resar i vetllar per la correcta adoració a Déu.

Bernardo no és un intel•lectual pur ni un home merament d’església, és un home d’estat però sense estat. Com Richelieu o Olivares, vetlla i intervé en tot el que afecta al seu regne, però el seu estat no té fronteres físiques sinó que és la fe cristiana i l’església. La fama que adquirirà ben aviat en vida l’acompanyarà arreu on vagi, donant sermons multitudinaris o aconseguint audiència amb reis i papes. Ell solet és capaç d’organitzar tota la 2a creuada (que fracassarà) organitzar el concili de Soissons i condemnar l’intel•lectual més notable de l’època –Pedro Abelardo- com a possible heretge, provocar la penitència de diversos Reis, pujar al púlpit papal a un deixeble seu, desprestigiar l’hegemònica ordre de Cluny i fer créixer com mai l’ordre del Císter. I a pesar de tot això Sant Bernardo no és tan important per tot el que fa sinó per com influeix al que passa al seu voltant.

El que pretén St. Bernardo és la reforma definitiva de l’església. Visualitza una església que és modèlica en austeritat i modalitat, i en aquest sentit ho aconsegueix als monestirs del Císter. Però San Bernardo no es conforma i demostra una gran agressivitat amb els seus enemics ideològics. San Bernardo és un místic, no entén les noves maneres de pensar, la dialèctica i la discussió de tota veritat. Per ell la religió és sentir, es viure des de la humilitat per estar més a prop de déu, i ho defensa fins les últimes conseqüències. Creu que al monestir res pot distreure al monjo de la seva unió amb déu i per tant critica el luxe de Cluny i les meravelles que Suger està fent a Saint Denis amb els vitralls gòtics. Els monestirs cistercencs no tenen ni portal doncs la religió és viu cap a dins i no cap a fora.

Predicador infatigable, en un segle turbulent d’heretgies i cismes, no pot quedar-se al claustre de Claraval a llaurar la terra, salta a l’escena pública i es converteix en el paladí d’una església més necessitada que mai.

El primer que fa és atacar l’ordre de Cluny, amb gran habilitat contraposa els vicis dels monjos negres (Cluny) contra els nous monjos blancs (Císter) i guanya el seu enfrontament amb Pedro el Venerable, Abad de Cluny.

Aquest conflicte li dona fama dins el món intel•lectual i ja al concili de Troyes al 1128 s’erigeix com a figura principal i fa que s’accepti un dels seus grans projectes. L’impuls a les ordres militars, la fusió de la figura del monjo amb la figura del guerrer, que es consolida amb la fundació de l’ordre del Temple. El mateix Sant Bernardo redactarà els estatuts templaris, a petició expressa d’ Hugo de Payens.

Al 1130 el cisma catòlic provoca que hi hagi dos papes alhora i una església dividida. La intervenció de St. Bernardo serà determinant, predica a favor d’Inocenci II i aconsegueix l’excomunió d’Anacleto.

Un cop aconsegueix purificar l’església internament es dedica a enfrontar-se amb els grans intel•lectuals de l’època que comencen a sortir de les universitats per, a través de la dialèctica, posar en dubte alguns dogmes cristians. El conflicte dels universals i la nova concepció de la lògica i de l’amor i la naturalesa posen en perill les idees de l’església així que St. Bernardo s’enfrontarà directament amb Pedro Abelardo l’intel•lectual més dotat de l’època. Abelardo proposa un debat organitzat entre els dos, però l’Abad de Claraval converteix el debat en un concili que jutja l’obra d’Abelardo i la troba herètica i digne de ser cremada. Així guanya el conflicte St. Bernardo però, la victòria és només temporal, ningú pot evitar permanentment la onada de lliurepensadors que surt de les noves universitats i del món urbà.

Al 1145 el Papa li demana que prediqui la 2a creuada contra l’ islam. St. Bernardo no sap res de l’ islam, però per a ell l’autoritat del papa és sagrada i aconsegueix que la creuada sigui un èxit de convocatòria entre els monarques Europeus. La creuada però fracassarà a Terra Santa i això desprestigiarà lleugerament al Cistercenc.

Si Sant Bernardo va ser influent en vida molt més ho va ser després de morir, les seves obres són referència constant per a eclesiàstics i intel•lectuals fins a finals de l’edat mitja, i ell impulsa definitivament a la figura de la Verge Maria en el culte catòlic. De fet molts veuen la devoció que tenia per la figura de Maria com un cavaller cap a la seva dama, i en això té molt a veure els seus orígens nobles cavallerescos.

En el segle del naixement de l’aristotelisme i la raó, la figura més important és un místic, que deprecia les minúcies de la filosofia lògica i que resol amb contundència i intuïció les més complicades disputes. Un monjo que pretén ser purament contemplatiu acaba tenint més influència que qualsevol Rei, Emperador o Papa. És una figura del passat enmig d’un segle XII que s’obre al futur, i a pesar d’això és un personatge de suficient magnitud com per reunir sota el seu control les regnes intel•lectuals i polítiques d’Europa.

La reina salva a les dones de Déu

Quan la senyora Simpson va entrar al saló per servir les pastes i el te, es va trobar al seu marit i als seus dos convidats inconscients caiguts a terra. Alarmada, va córrer tirant pastes i te al terra i va intentar fer tornar en si al seu marit pensant en què havia pogut passar mentre ella havia estat fora. Quan vegué que el senyor Simpson no tenia res greu i començava a incorporar-se es dirigí cap a la taula i agafà el got del seu marit per veure què havia begut. Un crit del senyor Simpson li impedí apropar-se el got a la cara. Si no ho hagués evitat, la senyora Simpson també hagués caigut rodona al terra dormida com una soca tal i com els avia passat als tres convidats anteriorment.

El senyor James Young Simpson (Young perquè abans que ell hi havia agut un Old) acabava de demostrar als seus companys metges la utilitat d’aquella nova i estranya substància que hi havia dins del got. Era cloroform, i efectivament, el cloroform adormia a les persones.

Som al Londres victorià i és 1847. Els tres companys metges han tingut una sort extraordinària doncs han caigut adormits al moment just. Si haguessin inhalat una mica més serien morts i la senyora Simpson viuda i si haguessin inhalat una mica menys mai haguessin descobert les propietats del cloroform.

James Simpson, ginecòleg escocès, fa anys que treballa en una manera d’alleujar el dolor de les pacients en el part. Avui en dia, no tenim el mateix concepte de dolor que a l’antiguitat. Fins a mitjans del segle XIX en què es comença a treballar amb tècniques anestèsiques com l’òxid nitrós (el gas del riure) o l’èter (que acabava provocant addicció als metges) no s’utilitzaven altres mètodes que l’alcohol i la resistència física per resistir les intervencions mèdiques. La societat estava molt més acostumada al dolor com a quelcom habitual i tasques quotidianes com treure dents o el part de les dones es feien sense ni considerar el dolor.

De fet el doctor Simpson ja havia provat l’anestèsia amb Èter, una revolució per a la medicina que havia arribat un any abans d’Estats Units. El cloroform però era molt més eficaç, calia menys quantitat per adormir un pacient, era més barat d’aconseguir i de transportar, i deixava una sensació molt més plaent al pacient.

El realment revolucionari de la descoberta del cloroform va ser a més de la substància descoberta l’ús que en va promoure el doctor Simpson. Com a bon ginecòleg que era estava molt preocupat per el patiment de les seves pacients i el va promoure com a anestèsic per al part.

Això li va portar l’enemistat dels sectors més conservadors de la societat anglesa victoriana que parafrasejaven la Bíblia amb déu dient a Eva “entre dolors portaràs al món al teu fill”. Els sectors conservadors es negaven com sempre a alterar el curs de la naturalesa encara que això provoqués més dolors innecessaris.

La controvèrsia va ser forta i dura i durant un temps va existir la possibilitat que es repetís un cas Semmelweiss, un jove metge Hongarès que al 1846 havia demostrat que moltes morts es produïen perquè els metges no es rentaven les mans al operar. La comunitat científica el va rebutjar i ultratjar tant que Semmelweiss va ser internat en un asil per malalts mentals i va acabar morint tallant-se amb un bisturí contaminat per demostrar la seva teoria.

Simpson no va patir el mateix destí perquè en ple calor de la polèmica una dona singular va demanar públicament que volia tenir el seu novè fill tractant-se amb cloroform. Immediatament la polèmica va quedar tancada, cap més conservador religiós va atrevir-se a protestar i es va elevar a Simpson als altars de la historia mèdica tal i com es mereixia, doncs aquesta dona no era altre que la mateixa Reina Victoria que volia tenir al futur Princep Leopold sense haver de passar per els dolors del part un altre cop.

El fet de que el càrrec més poderós d’Anglaterra i el cap de l’església Anglicana fos una dona va permetre que per un cop els drets i el benestar de la dona pesessin per davant de consideracions morals o religioses.

L’obra de Simpson va significar un avenç tan gran per a tantes dones que al seu funeral hi van assistir 100.000 persones, Escòcia va fer festa nacional aquell dia, se li va oferir ser enterrat a la abadia de Westminster (cosa que la família va declinar) però si que van posar un bust entre els més grans de la historia anglesa a la mateixa abadia. Per últim, la cort escocesa el va nombrar cavaller i al seu escut d’armes hi figura la frase “victo dolores” (victòria sobre el dolor).

s.XII El despertar d'Europa

La historia de l’església és una disciplina últimament molt oblidada per la comunitat universitària que crec que s’hauria de recuperar. Em fascina l’historia dels ordres monàstics del segle XI, XII, i XIII, la transició que es dona de l’esplendor de Cluny a la puresa del Císter i a la missió predicadora de les ordres mendicants en 300 anys. Cada ordre religiosa domina la cultura i la política d’un segle complet i aquests canvis permeten veure l’enorme debat que hi havia dins l’església en aquella època.

Sempre hem vist l’església medieval com la institució monolítica i obscurantista que ha estat en les seves pitjors èpoques, però ens oblidem que l’església i en particular les ordres monàstiques són responsables directes del saber en aquesta època. Són els que es dediquen a l’ensenyança, a copiar i conservar llibres, a buscar el saber més absolut que permet l’obsrvança de la fe.

Quan vaig entrar a la carrera d’història tenia un buit enorme en quant a l’edat mitjana. En poc temps i amb bons professors vaig descobrir el que hi havia darrere les llegendes i les tedioses explicacions de l’ordre feudal. Ruiz Domènech em va fer admirar l’islam i George Duby em va fer admirar la lògica del feudalisme, però el que ningú m’ha ensenyat mai i sempre he volgut saber és la filosofia medieval, l’escolàstica, la dialèctica, de què discutien els grans intel•lectuals en les llargues hores passades als claustres? Perquè a un grup de persones se’ls considera heretges i a un altre no quan tenien plantejaments similars? Aquest és un dels temes més complicats en historia i més oblidats avui en dia. En resum: què discuteixen Franciscans i Benedictins a el nom de la rosa?

En el meu intent de descobrir les bases del pensament medieval em quedo atrapat en un fragment de la historia que em fascina absolutament com a tants d’altres abans de mi. Es tracta de l’enorme segle XII que va viure Europa.

Poca gent entén que el verdader origen del renaixement no és el d’Itàlia que ens ensenyen de petits, sinó que es dóna a les profunditats de França al bell mig d’Europa, a la cort de Leonor d’Aquitania, als claustres Cistercencs, en la prèdica de San Bernardo, en les ensenyances d’Abelardo a la montanya de Santa Genoveva, en les vidrieres enormes que fa erigir l’Abad Suger a Saint-Denis, en els centres traductors de Palerm i Toledo, a l’escola de Chartres i a tants altres llocs tots relacionats amb l’església.

El segle XII es el moment en que Europa desperta del seu letargi, una generació incomparable d’intel•lectuals i grans homes, una de les millors que hagin trepitjat la terra en un mateix moment que col•locats als llocs d’influència des de trons europeus a monestirs fins al papat o a les ciutats fan canviar la mentalitat de la societat en només 100 anys possibilitant el progrés posterior.

El ple desenvolupament del feudalisme permet el renaixement de les ciutats, l’esplendor monàstica i la reforma Gregoriana. Dins d’aquest fervor cultural que es genera, les manifestacions són de tot tipus, es desenvolupen l’escriptura i el llatí medieval, la dialèctica com a motor del saber i les Universitats com a institucions per transmetre’l.

El pes creixent dels nuclis urbans i els canvis socials produeixen per primer cop les dicotomies que avui en dia ens son tan familiars: les diferencies entre el sagrat i el profà, aristocràtic i popular, urbà i rural, l’escrit i l’oral. Tot això es crea al segle XII. Es recuperen i tradueixen les obres d’autors clàssics com Ciceró, Sèneca o Boeci, també llibres de medicina àrab. I especialment es recupera l’obra d’Aristotil.

Les disciplines que més es tracten a totes les noves universitats i a tots els claustres d’Europa són la teologia i la dialèctica.
Precisament per això, per combinar, l’afany per sortir de la ignorància amb la recopilació de sabers clàssics sense renunciar a la fe i als misteris del catolicisme, s’entra amb freqüència durant el s.XII en problemes i discrepàncies alhora d’explicar dogmes com la santíssima trinitat o la encarnació.

La dialèctica es farà servir com a propedèutica, com a mètode per arribar a la veritat i al saber per mitjà de la raó, es pren a Aristòtil com a model i obre el temps de les grans discussions teològiques entre diferents concepcions de la religiositat, ja siguin directament herètiques o simplement reformistes. Sense dialèctica no tindríem els grans enfrontaments entre intel•lectuals de la època. El principi del dubte, que avui en dia fonamenta l’anàlisi científica neix amb Aristòtil i reneix al segle XII amb més força que mai, i precisament són els eclesiàstics els que en fan més ús.

És per això, per fer una cop d’ull a aquest magnífic segle que ha estat oblidat per la massa popular i que no surt a les pel•lícules, que m’he proposat fer una sèrie de posts que, sempre dins de l’àmbit cronològic del segle XII, aniran parlant sobre les grans personalitats de l’època com Suger, San Bernardo, Leonor d’Aquitania, Pedro el Venerable, Abelardo, Enrique Plantagenet, o Lluis VII de França. D’aquesta manera col•laborem a fer més accessible una època i unes idees que han estat molt estudiades però molt mal explicades.

Michael Crichton

Avui plorem una gran pèrdua del món literari... Michael Crichton, el novel•lista nord-americà ha mort aquesta matinada als 66 anys d’un càncer. Quasi ningú sabia que estava malalt perquè la família va decidir passar la malaltia en privat, així que la sorpresa ha estat doble.

Graduat “cum laude” a Harvard, Crichton va acabar la carrera de medicina però ben aviat ja va dedicar-se a escriure. Al principi escrivia amb pseudònim però més tard ja no va poder evitar que el seu nom es fes famós arreu del món.

La seva producció bibliogràfica no és que sigui molt extensa però sí molt rica. El seu primer Best-Seller va ser Congo l’any 1980, sobre una expedició que s’endinsa a la selva en busca d’una ciutat perduda i és atacada per una raça de simis ferotges. L’any 1995 hollywood en va fer una digne adaptació cinematogràfica.

Els llibres de Crichton són molt simples però estan molt ben escrits. Acostumen a basar-se en algun descobriment tecnològic (Rescate en el tiempo, Prey, Jurassik Park) o en alguna troballa en la naturalesa (Sfera, Congo) que posa en situacions límit a un grup reduït d’humans. Crichton és molt hàbil a l’hora de descriure les bases tecnològiques o científiques d’aquestes anomalies que amenacen als protagonistes. Les explicacions científiques acostumen a ser verosímils i això fa que no s’endinsi massa en la ciència ficció i que no s’allunyi gaire del lector.

La seva literatura és molt senzilla, amb frases curtes, sense floritures i anant al gra, però si que sap mantenir molt bé el suspens en les seves novel•les.

L’any 1990 Crichton rep 2 milions de dòlars per adaptar la novel•la que està escrivint i que no està ni tan sols acabada. Es tracta de Jurassik Park, que es convertirà en una màquina de fer diners, un fenomen editorial i un fenomen fílmic amb la adaptació que en va fer Steven Spielberg al 1993 (el regal per el meu 7è aniversari va ser anar a veure Jurassik Park que estrenaven aquella setmana). La pel•lícula va ser la més taquillera de la historia en aquell moment i el nom de Crichton es va convertir en sinònim de novel•la d’èxit.
Posteriorment Crichton va escriure’n la continuació, titulada El Mundo Perdido que també es va adaptar.

La seva importància personal però no comença fins l’any 1999, any en el que apareix a classe Rescate en el Tiempo. És un dels llibres que més ràpid m’he llegit, probablement el primer llibre realment adult o si més no fora de la temàtica de la fantasia o dels clàssics juvenils. Sobretot recordo el sentiment de comunitat que em va reportar comentar-lo pàgina a pàgina amb els amics (Aleix, Pau) que l’havien llegit tan ràpid com jo i també estaven entusiasmats.

Per mi va significar un clàssic instantani doncs després d’aquest van passar per les meves mans Esfera, Jurassik Park, El Mundo Perdido i Presa. Van passar molt ràpid, va ser una època cronològicament curta però molt intensa, i després ja res més. He seguit atent a les seves novetats editorials però no n’he llegit cap doncs penso que ja he superat aquest tipus de literatura i ara tampoc tinc temps de llegir tantes novel.les com c'agradaria.

Crec que Crichton es mereix l’homenatge per el que ha aportat a la cultura occidental, per ser un bon novel•lista i personalment, perquè és un dels autors clau en el meu ”take off” com a lector.

2007-2008... els pitjors anys de la historia del cinema?

Intentant analitzar d’una manera una mica objectiva el desànim que m’envaeix últimament quan surto del cinema (amb excepció de la última quemar después de leer que m’ho vaig passar molt bé) intento comparar la producció de pel•lícules dels últims temps amb els anys anteriors, per veure si el que sento es deu només a allò de “todo tiempo pasado fue mejor” o si es veritat que els de Hollywood tenen una manca greu d’idees.

Fent una consulta ràpida a la base de dades de l’Imbd podem veure les 10 pel•lícules millor valorades de cada any.

Comencem per 1995 any en que la meva generació ja començàvem a ser conscients del cinema que es feia. Al llarg d’aquest any es van estrenar clàssics com: Sospechosos habituales (que la trobo sobrevalorada), Seven, Braveheart, 12 monos (obra mestra infravalorada) Heat (la millor escena d’acció mai filmada) Toy Story (o els inicis de Pixar) Casino de Martin Scorsese o la molt decent Apollo 13. Les he vist totes i cap desmereix la qualificació mínima de bona pel•lícula.

Saltem a 1997 any dominat pel fenomen Titanic que va arrasar amb tot. Amb ella van arribar a les sales pel•lícules com LA Confidential (cal veure-la 3 cops per entendre-la però que bona que és!!) El indomable Will Hunting (bon exemple de com fer una bona pel•lícula amb pressupost mínim) pelis d’acció i comèdia com El quinto elemento o Men in black. Però també petites joies com Mejor Impossible o La vida és bella. Un gran any per al cinema i per a l’espectador conjugant qualitat amb taquilla.

Fem un salt temporal fins al 2001 perquè aquí trobem la peça que canvia el estàndards del cinema: la primera part del Senyor del Anells. Els canvia no tant per qualitat (que és innegable) sinó per la idea fins llavors una mica abandonada de fer trilogies i agrupar varies pel•lícules en un sol rodatge. Aquell any també es van estrenar Amèlie, les primeres parts de Shrek i Oceans eleven (cada secuela és pitjor que l’anterior), també el primer Harry Potter juntament amb joies inesperades com Una mente maravillosa, Moulin Rouge o Monsters SA. Però és que la llista no acaba aquí, també Los Otros, Training Day, El diario de Bridget Jones, Enemigo a las puertas o Inteligencia Artificial! Tot això en un sol any!!

Tornem a saltar aquest cop a l’any 2005, tot just fa 4 estius. 2005 va ser l’any de superproduccions com Batman Begins (per fi un bon Batman!) King Kong (a mi em va entretenir molt) la tercera part de Star Wars (un tancament molt digne de la saga) o la interessant V de Vendetta. També va ser l’any de Brokeback Mountain, l’inici de la saga de Narnia, En la Cuerda Floja (biopic de Johnny Cash), Munich, Una historia de Violencia, Match Point i Buenas noches y buena suerte. Totes elles pel•lícules que poden agradar més o menys però totes compleixen els mínims.
Arribem ja a 2006 on veurem ràpidament que a pesar de l’inici del declivi encara vam poder veure bons films com Infiltrados, 300, The Prestige, El ilusionista, El laberinto del fauno, Hijos de los hombres, United 93 (la millor peli sobre l’11S) o El último rey de Escocia.

Ja som a 2007 any del declivi. En primer lloc Transformers... Després No és país para viejos (és una bona peli però de cap manera pot ser una obra mestra) Soy leyenda (fiasco total), Spiderman 3 (sin comentarios) 3a part de Piratas del Caribe (ja no sabien que més inventar) 3a part de Oceans Eleven, 4ta part de la Jungla de Cristal o la pelicula de los Simpson (que tampoc és per tirar coets...) d’aquest any només salvo American Gangster (que per actors i argument podria ser molt millor) Zodiac ( a pesar del llarguiiisim metratge) i Sweeney Todd per la originalitat del plantejament. La baixada de qualitat és més que evident!

Però pels que crèiem que un mal any el tenia qualsevol ens ha arribat 2008 que ens ha acabat d’enfonsar del tot. Amb l’excepció notable de El caballero Oscuro (personalment, una de les millors pel•lícules de la dècada) i de WALL-E (Pixar juga en una altra categoria) la resta de les més de 17.000 pel•lícules que s’han produït fins ara aquest 2008 amb prou feines arriben a l’aprovat. Iron Man va ser una sorpresa perquè tothom esperava l’ho pitjor, Indiana Jones 4 va ser una fantasia onanista del senyor Lucas absolutament innecessària, Hancock un intent de parodia absurda, Wanted el pitjor model de cine d’acció possible, ens arribarà un nou Rambo també absolutament prescindible, 10.000 és simplement una aberració fílmica que només té mamuts digitals, La Mòmia 3 basa el seu millor gag en un Yak vomitant dins d’un avio... Speed Racer és la major patacada de la indústria en 5 anys, Sexo en Nueva York són tres capítols de sèrie burdament units... en fi... és bastant desesperant per a l’espectador pagar els quasi 7 euros que costa ara el cinema per trobar-se amb alguna d’aquestes obres.

El que fa ràbia de veritat és veure el caballero oscuro i constatar com quan es vol i es cuida el que es fa, es pot fer una pel•lícula que faci historia... tampoc esperem això cada setmana que anem al cinema, no esperem que cada pel•lícula que veiem ens deixi bocabadats, simplement volem passar una bona estona dins la sala en una butaca còmoda i amb aire acondicionat però aquests dos últims anys el més probable és que surtis de la sala rient-te de la pel•lícula i cagan-te amb la mare del director. Després es queixen que pirategem...

El futur 2009 no aporta molta llum a l’horitzó que diguem, només Watchmen, Gran Torino (Eastwood) o Apaloosa (western dirigit per Ed Harris amb mooolt bona pinta) ens donen alguna esperança.

Per acabar només recordar que la Gran Depressió després del 1929 va suposar el boom del cinema perquè la gent veia pel•lícules per allunyar-se de la realitat, com segueixi la crisi i el cinema aquest nivell la crisi pot significar la fi del cinema com el coneixem perquè si la gent té dos dits de front deixarà de pagar 7 euros per veure pelis com aquestes.