Amb un immens
retràs em decideixo a publicar algunes notes sobre el meu segon viatge a
Turkmenistan un país tant estrany com fascinant. De fet, aquest segon viatge m'ha
servit per consolidar una sèrie d'idees que em voltaven per el cap. Som-hi!
La primera
reacció al arribar al país és de caos: s'obren les portes de l’autobús que
et porta de l'avió al control de passaports i tothom surt corrents. És una
cursa de 100 metres per arribar primer al control. Això passa perquè els
controls de passaports i visat són tant estrictes que si ets l’últim de la cua
t'hi pots passar unes quantes hores. Aquest cop però ens vam trobar amb que
havien modernitzat una mica les instal·lacions, nous ordinadors i noves cadires
per als soldats que miren i remiren el teu visat. Un cop comproven que està tot
en ordre has de pagar per entrar al país, la mòdica xifra de 95 dòlars! Només
per entrar! Abans de sortir de l'aeroport encara s'ha de passar un altre
control de passaports i un d'equipatges. Un cop aconsegueixes entrar ja no s'ha
de fer més controls i et deixen bastant en pau però al sortir, s'ha de passar
per fins a 5 controls de maletes i passaport per pujar a l'avió de tornada! I
és que el país està totalment tancat a l’exterior, aconseguir un visat tant
d’entrada com de sortida és difícil i cada visitant s’ha de registrar a
immigració durant la seva estada. Difícil i cada cop amb més traves
burocràtiques.
Al sortir de
l'aeroport però, un pensament t'assalta fàcilment, estàs a l'Àsia Central, en
un món força diferent al teu. Si hi vas a l'estiu el pensament t'assalta perquè
segurament estàs a 40 graus de temperatura i penses que clar, és normal, perquè
l'Àsia central concentra alguns dels deserts més grans del món com el
Taklamakan o el Karakum, penses en caravanes de camells, amb Aurel Stein, en
Sven Hedin i en la ruta de la seda en la seva part més occidental, sota un sol
de justícia i avançant d’oasi en oasi.
Si hi vas a
l'hivern el pensament també t'assalta però perquè probablement estiguis a 4
sota zero i no haguessis pensat mai que al costat del desert pogués fer tant
fred. Llavors és quan penses en les altures del Pamir, en el Karakorum o en la
vall de Ferghana. Tot això es troba encara lluny de Turkmenistan i d’Ashgabat,
però què coi, és el més proper que has estat mai de tots aquests llocs mítics i
la imaginació vola fàcilment. No fa fred per l’altitud, tot i que ens trobem
als peus de muntanyes de més de 3000 metres, sinó que Ashgabat es troba a 600
km del mar més proper (el Caspi) i a 2000 km de l'oceà més proper (l’Índic). La
continentalitat extrema les temperatures a l'Àsia Central, arribant a valors increïbles a mesura que ens allunyem del Caspi (hi ha ciutats al Kazakhstan que
arriben als -40 fàcilment a l'hivern).
La segona constatació
que tens de que no estàs al teu món és la fesomia de la gent, tant diferent,
tant diversa. La historia de mestissatge d'aquesta zona és increïble. Primer
van ser zona de pas de caravanes d'arreu del món que transitaven per la ruta de
la seda. Han tingut sempre la influència cultural del món turc i la influència
amenaçadora de l'Iràn xiïta, i finalment han estat dominats per la cultura
russa que és una de les més complexes que hi ha a nivell de nacionalitats. El
resultat de tot això és que hi ha gent de tot tipus. Des de fisonomies clarament russes, fins a Iranianes i una
forta presència també de Coreans. Per ells però, tots són Turkmens, tots són
iguals i no hi ha diferències ètniques.
 |
| Venedora de teixits i vestits al mercat. Un mercat de marbre i fred però que manté la seda com a un dels productes estrella |
La política de
nacionalitats de la URSS va ser alhora la seva glòria i la seva tragèdia.
Conformar una pàtria sense nacionalitats va costar mig segle de deportacions, matances
terribles, oprimir idiomes, cultures i desplaçar milions de persones. Quants
milers de persones devien morir travessant l'estepa en trens sense calefacció
durant setmanes, controlats per el NKVD i sense poder sortir del vagó? Altre
cop la imaginació vola aquest cop no cap a llocs del tot agradables. I tot per
intentar desarrelar als pobles de les seves terres, cossacs, txetxens o coreans
van ser expulsats i traslladats a noves zones de poblament que sovint estaven
poc o gens preparades per a la seva arribada.
Les fronteres de Turkmenistan,
Kazakhstan, Uzbekistan, es van traçar tan geomètricament com les africanes. I
és que malgrat les províncies més allunyades de l’imperi tenien ple reconeixement
a la URSS, l’actitud des de Moscou va ser durant molt de temps molt similar a
les actituds colonials d’altres països europeus a Àfrica o Àsia. Trencar ètnies
amb una frontera, afavorir les ètnies minoritàries per contrarestar el poder de
les majoritàries, impedir la unitat nacional... tot per crear un sistema depenent
del centre de l’imperi (Moscou, St. Petersburg) que proveís de cotó i altres
matèries al conjunt de l’imperi.
Tot això va
passar i és innegable durant el període Soviètic, però no caiguem en la
facilitat de culpar a un sistema polític o a un personatge singular com Stalin.
Els moviments de pobles són inherents al projecte imperialista rus, un projecte
que nasqué amb els Tsars, que va heretar i perfeccionar el sistema soviètic i
que no ha quedat ni molt menys enterrat.
 |
| Alfombres turkmenes i afganeses, especialitat nacional. Necessites permís especial per treure-les del país. La meva és la de la dreta. |
La paradoxa és
que en molts llocs de l’Àsia Central, el projecte d’un estat sense nacions i
sense religions va reeixir. Evidentment el preu en vides no és acceptable però
actualment la convivència entre comunitats molt diferents (russos, coreans,
iranians, catòlics, protestants, ortodoxos, xiïtes, sunnites...) no els genera
cap problema i quan els preguntes d'on són et responen simplement: del
Turkmenistan, igual que abans et deien que eren de la URSS.
Conversant amb
gent d'allà m'he adonat també d'algunes altres coses. En molts casos
l'admiració que senten per l'antic sistema soviètic és gran. En molt pocs anys,
Ashgbat va passar de ser una ciutat oasi de base tribal i allunyada del món, a
ser una ciutat integrada a una potència mundial i que mirava de tu a tu a
altres grans ciutats de la URSS. Els dos millors alumnes de la classe de les
escoles d’Ashgabat podien anar a Moscou a estudiar a la universitat i, com
devia ser l'ambient estudiantil a Moscou als anys 70! Per altres, la vida ha
empitjorat des de la caiguda de la URSS, les coses són mes cares ara i hi ha
més dificultat per trobar un pis o una casa. No tenen democràcia i la
independència els ha portat pocs beneficis més enllà dels 900 canals de
televisió que poden veure amb la parabòlica.
En les històries
personals de cadascú és quan t'adones que estàs davant d'un altre continent,
que les magnituds d'escala són diferents i que has deixat la teva petita i
domesticada Europa. A diferència de l’Europa de Steiner, aquest continent no és “caminable”.
Aquí històries com "el meu avi vivia al nord de Mongòlia als anys 50 i va
fer 10.000 km en tren, va travessar tota
Àsia, perquè li van dir que a Ashgabat hi havia feina (s'havia de reconstruir
la ciutat després del terratrèmol de 1948) i aquí va trobar a la meva àvia que
era d'orígen rus i s'hi van quedar a viure" són històries freqüents i qui
més qui menys té una història familiar èpica.
Al parlar amb la
gent també t'adones de l’estranya transició cap a la independència. En un cas
concret que ens van explicar, la persona estava fent, al 1991, el servei
militar obligatori de dos anys per la URSS a una ciutat del nord de Rússia. Un
bon dia el capità els va comunicar que la URSS s'havia desmembrat i que el país
al que servien havia desaparegut. D'un dia per l'altre tot va deixar de
funcionar, no els arribava ni tan sols els aliments perquè el sistema de
l'estat ja no existia. Els van comunicar però que no podrien tornar a casa fins
haver completat els dos anys de servei militar així que van haver d'estar un
any sencer fent un servei per un país -Rússia- que ja no era el seu. Al acabar,
van poder tornar al seu nou país, Turkmenistan, que ja tenia un any d'història
i que havia sorgit del no-res.
La gent d'aquest
país, era la mateixa, alguns van marxar, però el sistema polític es va
mantenir. Res va canviar excepte les banderes i els símbols nacionals. La
classe política no va canviar, tots els països de l'Àsia Central mantenen el
mateix president que ha passat de ser el cap del partit comunista de la zona a
president del país. De fet, l'única excepció és el Turkmenistan i perquè
l'anterior president va morir, que sinó encara hi seria.
També han heretat
el sistema repressiu soviètic, els quadres de l’antic KGB, les seves estructures
i els seus mitjans. És per això que per a molts presidents la via autoritària
ha estat massa temptadora per deixar passar.
L'altre gran
canvi va ser el sistema econòmic. D'un dia per l'altre, una societat educada en
el comunisme i en cultura de l'estat va passar a regir-se per el lliure mercat
i l' individualitat. D'aquí van sorgir moltes de les més grans fortunes dels
nostres dies ja que el capitosts polítics i econòmics del moment van poder
quedar-se amb grans empreses estatals privatitzades a preu de saldo. Va néixer
la nova classe social dels oligarques. Tot i així, es pot veure com encara es
manté alguna cosa de l'esperit col·lectiu, com el netejar els carrers i les
carreteres, o el treballar per la comunitat alguns dissabtes.
El principal
problema però és que s'han convertit en el típic petro-state, el Turkmenistan segueix els exactes passos que han
seguit Nigèria, Indonèsia, Algèria o l'Iràn. Països massa centrats en el comerç
de recursos naturals (en aquest cas el gas) i que juguen al mercat
internacional amb una sola carta, que sovint els hi és fins i tot
contraproduent. Un d'aquests problemes és l'anomena't "mal holandès" que
es basa en que l'augment del valor de la moneda del país genera desequilibris
amb la resta de les exportacions i aquestes acaben caient, perjudicant
globalment a l'economia de l'estat.
La dependència dels
ingressos d'un sol sector fa que la política s'encamini només a aquest sector,
dóna poder a les grans empreses estrangeres que poden pressionar governs,
incentiva la corrupció i fa que el país depengui de les alces i caigudes del
preu del gas al mercat internacional.
La dinàmica fa
que quan els preus són alts i l'estat ingressa molt diners aquest tendeixi a
subvencionar el consum interior de coses com la gasolina o la calefacció, o
impulsar grans projectes com un llac artificial o grans edificis, però aquests
subsidis i projectes sovint no es poden mantenir quan els preus baixen i això
porta l'endeutament. Contràriament al que es pugui pensar, l'abundància de gas
ha fet del Turkmenistan un país sobre endeutat i que gasta el 20% del seu
producte interior brut només en subsidis per a la població (un litre de
gasolina costa menys que un litre d'aigua embotellada).
Tot plegat fa que
el país es trobi en una situació complicada, augmentada per l’autoritarisme i
el personalisme del règim presidencial que no sembla trobar un rumb clar. Els
nostres col·legues Turkmens ens preguntaven, què és millor, Turkmenistan o
Corea del Nord? I tot i que la nostra resposta era que ells estaven molt
millor, el cert és que el tancament del país és quasi total, la corrupció campa
en totes les esferes i la seva democràcia és una paròdia que no es molesta ni
en ser acurada. Dels 7 candidats a les últimes eleccions (que el president va
guanyar amb un 97% dels vots i un 99% de participació), tots pertanyien al
partit presidencial i tots donaven suport explícitament a la política del
govern.
I el pitjor de
tot és que no hi ha oposició, ni interior ni exterior, que el president és jove
i no s’espera que mori aviat i que els diners del gas provinents de governs i
companyies estrangeres que no els importa la manca de llibertats del
Turkmenistan els permeten mantenir-se en el poder.
El resultat és
que a unes condicions geogràfiques difícils i a un passat quasi colonial, s’hi afegeix
un règim corrupte i autoritari que es sustenta en l’exportació de recursos. L’experiència
de països en condicions similars és nefasta, fent que s’arribi a parlar de la
maledicció dels recursos per a països com Nigèria o Algèria. Només espero que se’n
puguin sortir perquè es tracta de gent meravellosament hospitalària i oberta
que no es mereixen viure amb el temor de fer un mal comentari en públic, o de
no posar-se gaire malalts perquè no poden confiar en les medicines adulterades
que es venen a les farmàcies.
Des de l’escala
de l’avió que ens portava cap a casa vam mirar enrere un moment conscients que
és possible que no tornem mai a Ashgabat però amb moltes ganes de seguir connectat
a l’Àsia Central en futurs projectes.
I és que Àsia
Central té quelcom de magnètic, aquest racó de món remot, oblidat per tothom,
on els extrems es concentren, orient i occident es dóna’n la mà i on cada pas
et porta a descobrir llocs amb història mil·lenària.
 |
| Vista panoràmica d'Ashgabat. L'altre banda de les muntanyes és Iràn. La fotografia no és meva. |
 |
| Cartell electoral amb els 8 "candidats". Endevineu qui és el president?! |
P.D. I deixo per últim el vídeo que una mica especial. Al Turkmenistan els edificis importants (quasi tots) no es poden filmar ni fotografiar. Un soldat em va fer esborrar totes les fotos on es veia el palau presidencial, totes menys aquest vídeo que ha sobreviscut a les purgues i als intents de censura!
