
Bon Nadal a tots. Però bon Nadal a la meva manera, no crec en les compres ni en les nadales ni en els carreres engalanats. No crec en el naixement de Jesús ni en res semblant, però curiosament al Nadal em sento transcendent. Suposo que és per ser una data molt senyalada i llargament anunciada, però per a mi els Nadals són moment de reflexió, de balanç i d’estar amb la família i amb la gent important. Més inclús que cap d’any el Nadal em permet una reflexió de recolliment i és en aquests moments tan especials en que prens consciencia plena de tu mateix, de qui és important per a tu i de què estàs fent en aquesta vida. El fet que tota la cristiandat estigui reunida en família celebrant alguna cosa comuna fa sortir els millors sentiments d’un mateix, una sensibilitat que la resta de l’any ofeguem en tràfecs i ocupacions.
És per això que avui em surt de dins parlar-vos d’un episodi àmpliament conegut però que no per això ha de ser oblidat o menystingut.
Ens trobem la nit del 24 de desembre de 1914, la guerra ja fa mesos que dura i el que havia de ser un avanç triomfal s’ha convertit en una matança sense precedents i en una guerra de posicions a base de cavar llargues línies de trinxeres davant l’enemic i desgastar-se mútuament.
Som al sud d’Ypres (Bèlgica) al front occidental i els anglesos afronten la nochebuena amb regals en forma de xocolata i tabac per pujar la moral però sense el material necessari per fer més suportable el dur hivern dins la trinxera. A menys de cinquanta metres hi ha la trinxera alemanya on també es disposen a celebrar la nit amb regals en forma de racions extres i uns abrets de Nadal amb espelmes.
La nit és freda i silenciosa, la sagrada nit no es trenca amb bombardejos, cadascú celebra el Nadal amb els seus companys de trinxera mentre els oficials es refugien a quilometres del gèlid front. De repent a la trinxera anglesa arriben les veus alemanyes cantant stille nacht tímidament al principi però més clarament després. Les nadales es van succeint i els cors dels combatents es van obrint a mesura que transcorren les cançons. El significat concret no l’entenen però el missatge és universal. En un moment determinat una veu alemanya demana als anglesos que s’uneixin al cant. Un soldat anglès els respon que es moririen només de cantar en alemany i una resposta espontània alemanya respon ocurrentment que ells es moririen només de sentir l’alemany cantat per anglesos. La ocurrència causa una rialla generalitzada que relaxa l’ambient. Poc a poc els anglesos comencen a cantar les seves nadales i els alemanys posen els seus petits arbres de Nadal a sobre les trinxeres.
La situació era quasi irreal, una nit màgica i soldats de bàndols irreconciliables cantant junts i aplaudint-se mútuament. Tots aquells homes, la primera generació de combatents, que havien anat a la guerra amb determinació i entusiasme convençuts de la conveniència del conflicte,convençuts d’esclafar al gran enemic i d’imposar el seu model de civilització. Ara, després de mesos de matances mútues, d’enorme desengany envers els seus propis oficials i la naturalesa de la guerra, després de dos mesos de duríssim hivern, en aquella nit màgica tots aquells homes tan alemanys com anglesos com francesos, tots es sentien més pròxims als éssers humans que estaven a l’altra trinxera, amb els que compartien penúries i privacions , que amb l’etèria pàtria o amb els llunyans caps d’estat major.
En aquella nit de 1914 la cruesa de la guerra, la seva impersonalitat i el seu odi, es van esvair momentàniament. L’enemic genèric que tan denostat havia estat per la propaganda dels dos bàndols va prendre cos i forma i sobretot va prendre sentiments. Uns sentiments que no eren diferents als del propi bàndol.
D’aquesta manera les barreres d’idioma, d’educació, de propaganda, de cadena de comandament, totes aquestes barreres van caure com barreres de paper, en aquell moment alemanys i anglesos van deixar per unes hores de ser-ho i van ser per una nit i un dia simples éssers humans. Persones no alineades que van compartir regals, cançons i sentiments de solidaritat, persones humanes que van aprofitar l’avinentesa per enterrar els morts del camp de batalla assistint-se mútuament en els enterraments, éssers humans que segons moltes fonts van arribar a jugar fins i tot partits de futbol junts.
Tota aquella solidaritat es va acabar però quan el dia de Nadal es va esvair. Les noticies del que havia passat va arribar finalment a oïdes dels llunyans caps d’exèrcit, que escandalitzats per el brot d’humanitat que havia tingut la tropa, aquella turba de gent que no podia tenir més sentiments que la ira i l’odi per atacar l’enemic, no van dubtar a dictar càstigs exemplars per disciplinar les seves pròpies files.
La guerra es va reempendre amb la crueltat habitual i l’episodi va ser silenciat. Ben pocs dels participants d’aquella treva de la nit de Nadal van sobreviure als 4 anys de guerra per explicar-ho, i a partir d’aquell moment quan arribava el Nadal s’ordenaven bombardejos intensos sobre les tropes enemigues per evitar cap brot més d’amistat entre enemics.
En fi, Bon Nadal a tots, sacrifiqueu una mica de consumisme i festa insubstancial i invertiu una miqueta en la gent important que us estima i us valora, no perquè sigui el dia del naixement de Jesús ni perquè les grans superfícies comercials ho prediquin, feu-ho per vosaltres mateixos i penseu que molts milions de persones estan fent el mateix.
És per això que avui em surt de dins parlar-vos d’un episodi àmpliament conegut però que no per això ha de ser oblidat o menystingut.
Ens trobem la nit del 24 de desembre de 1914, la guerra ja fa mesos que dura i el que havia de ser un avanç triomfal s’ha convertit en una matança sense precedents i en una guerra de posicions a base de cavar llargues línies de trinxeres davant l’enemic i desgastar-se mútuament.
Som al sud d’Ypres (Bèlgica) al front occidental i els anglesos afronten la nochebuena amb regals en forma de xocolata i tabac per pujar la moral però sense el material necessari per fer més suportable el dur hivern dins la trinxera. A menys de cinquanta metres hi ha la trinxera alemanya on també es disposen a celebrar la nit amb regals en forma de racions extres i uns abrets de Nadal amb espelmes.
La nit és freda i silenciosa, la sagrada nit no es trenca amb bombardejos, cadascú celebra el Nadal amb els seus companys de trinxera mentre els oficials es refugien a quilometres del gèlid front. De repent a la trinxera anglesa arriben les veus alemanyes cantant stille nacht tímidament al principi però més clarament després. Les nadales es van succeint i els cors dels combatents es van obrint a mesura que transcorren les cançons. El significat concret no l’entenen però el missatge és universal. En un moment determinat una veu alemanya demana als anglesos que s’uneixin al cant. Un soldat anglès els respon que es moririen només de cantar en alemany i una resposta espontània alemanya respon ocurrentment que ells es moririen només de sentir l’alemany cantat per anglesos. La ocurrència causa una rialla generalitzada que relaxa l’ambient. Poc a poc els anglesos comencen a cantar les seves nadales i els alemanys posen els seus petits arbres de Nadal a sobre les trinxeres.
La situació era quasi irreal, una nit màgica i soldats de bàndols irreconciliables cantant junts i aplaudint-se mútuament. Tots aquells homes, la primera generació de combatents, que havien anat a la guerra amb determinació i entusiasme convençuts de la conveniència del conflicte,convençuts d’esclafar al gran enemic i d’imposar el seu model de civilització. Ara, després de mesos de matances mútues, d’enorme desengany envers els seus propis oficials i la naturalesa de la guerra, després de dos mesos de duríssim hivern, en aquella nit màgica tots aquells homes tan alemanys com anglesos com francesos, tots es sentien més pròxims als éssers humans que estaven a l’altra trinxera, amb els que compartien penúries i privacions , que amb l’etèria pàtria o amb els llunyans caps d’estat major.
En aquella nit de 1914 la cruesa de la guerra, la seva impersonalitat i el seu odi, es van esvair momentàniament. L’enemic genèric que tan denostat havia estat per la propaganda dels dos bàndols va prendre cos i forma i sobretot va prendre sentiments. Uns sentiments que no eren diferents als del propi bàndol.
D’aquesta manera les barreres d’idioma, d’educació, de propaganda, de cadena de comandament, totes aquestes barreres van caure com barreres de paper, en aquell moment alemanys i anglesos van deixar per unes hores de ser-ho i van ser per una nit i un dia simples éssers humans. Persones no alineades que van compartir regals, cançons i sentiments de solidaritat, persones humanes que van aprofitar l’avinentesa per enterrar els morts del camp de batalla assistint-se mútuament en els enterraments, éssers humans que segons moltes fonts van arribar a jugar fins i tot partits de futbol junts.
Tota aquella solidaritat es va acabar però quan el dia de Nadal es va esvair. Les noticies del que havia passat va arribar finalment a oïdes dels llunyans caps d’exèrcit, que escandalitzats per el brot d’humanitat que havia tingut la tropa, aquella turba de gent que no podia tenir més sentiments que la ira i l’odi per atacar l’enemic, no van dubtar a dictar càstigs exemplars per disciplinar les seves pròpies files.
La guerra es va reempendre amb la crueltat habitual i l’episodi va ser silenciat. Ben pocs dels participants d’aquella treva de la nit de Nadal van sobreviure als 4 anys de guerra per explicar-ho, i a partir d’aquell moment quan arribava el Nadal s’ordenaven bombardejos intensos sobre les tropes enemigues per evitar cap brot més d’amistat entre enemics.
En fi, Bon Nadal a tots, sacrifiqueu una mica de consumisme i festa insubstancial i invertiu una miqueta en la gent important que us estima i us valora, no perquè sigui el dia del naixement de Jesús ni perquè les grans superfícies comercials ho prediquin, feu-ho per vosaltres mateixos i penseu que molts milions de persones estan fent el mateix.