Segon viatge al Turkmenistan: una visió personal

Amb un immens retràs em decideixo a publicar algunes notes sobre el meu segon viatge a Turkmenistan un país tant estrany com fascinant. De fet, aquest segon viatge m'ha servit per consolidar una sèrie d'idees que em voltaven per el cap. Som-hi!

La primera reacció al arribar al país és de caos: s'obren les portes de l’autobús que et porta de l'avió al control de passaports i tothom surt corrents. És una cursa de 100 metres per arribar primer al control. Això passa perquè els controls de passaports i visat són tant estrictes que si ets l’últim de la cua t'hi pots passar unes quantes hores. Aquest cop però ens vam trobar amb que havien modernitzat una mica les instal·lacions, nous ordinadors i noves cadires per als soldats que miren i remiren el teu visat. Un cop comproven que està tot en ordre has de pagar per entrar al país, la mòdica xifra de 95 dòlars! Només per entrar! Abans de sortir de l'aeroport encara s'ha de passar un altre control de passaports i un d'equipatges. Un cop aconsegueixes entrar ja no s'ha de fer més controls i et deixen bastant en pau però al sortir, s'ha de passar per fins a 5 controls de maletes i passaport per pujar a l'avió de tornada! I és que el país està totalment tancat a l’exterior, aconseguir un visat tant d’entrada com de sortida és difícil i cada visitant s’ha de registrar a immigració durant la seva estada. Difícil i cada cop amb més traves burocràtiques. 

Al sortir de l'aeroport però, un pensament t'assalta fàcilment, estàs a l'Àsia Central, en un món força diferent al teu. Si hi vas a l'estiu el pensament t'assalta perquè segurament estàs a 40 graus de temperatura i penses que clar, és normal, perquè l'Àsia central concentra alguns dels deserts més grans del món com el Taklamakan o el Karakum, penses en caravanes de camells, amb Aurel Stein, en Sven Hedin i en la ruta de la seda en la seva part més occidental, sota un sol de justícia i avançant d’oasi en oasi.  

Si hi vas a l'hivern el pensament també t'assalta però perquè probablement estiguis a 4 sota zero i no haguessis pensat mai que al costat del desert pogués fer tant fred. Llavors és quan penses en les altures del Pamir, en el Karakorum o en la vall de Ferghana. Tot això es troba encara lluny de Turkmenistan i d’Ashgabat, però què coi, és el més proper que has estat mai de tots aquests llocs mítics i la imaginació vola fàcilment. No fa fred per l’altitud, tot i que ens trobem als peus de muntanyes de més de 3000 metres, sinó que Ashgabat es troba a 600 km del mar més proper (el Caspi) i a 2000 km de l'oceà més proper (l’Índic). La continentalitat extrema les temperatures a l'Àsia Central, arribant a valors increïbles a mesura que ens allunyem del Caspi (hi ha ciutats al Kazakhstan que arriben als -40 fàcilment a l'hivern). 

La segona constatació que tens de que no estàs al teu món és la fesomia de la gent, tant diferent, tant diversa. La historia de mestissatge d'aquesta zona és increïble. Primer van ser zona de pas de caravanes d'arreu del món que transitaven per la ruta de la seda. Han tingut sempre la influència cultural del món turc i la influència amenaçadora de l'Iràn xiïta, i finalment han estat dominats per la cultura russa que és una de les més complexes que hi ha a nivell de nacionalitats. El resultat de tot això és que hi ha gent de tot tipus. Des de fisonomies   clarament russes, fins a Iranianes i una forta presència també de Coreans. Per ells però, tots són Turkmens, tots són iguals i no hi ha diferències ètniques. 

Venedora de teixits i vestits al mercat. Un mercat de marbre i fred però que manté la seda com a un dels productes estrella

 La política de nacionalitats de la URSS va ser alhora la seva glòria i la seva tragèdia. Conformar una pàtria sense nacionalitats va costar mig segle de deportacions, matances terribles, oprimir idiomes, cultures i desplaçar milions de persones. Quants milers de persones devien morir travessant l'estepa en trens sense calefacció durant setmanes, controlats per el NKVD i sense poder sortir del vagó? Altre cop la imaginació vola aquest cop no cap a llocs del tot agradables. I tot per intentar desarrelar als pobles de les seves terres, cossacs, txetxens o coreans van ser expulsats i traslladats a noves zones de poblament que sovint estaven poc o gens preparades per a la seva arribada. 

Les fronteres de Turkmenistan, Kazakhstan, Uzbekistan, es van traçar tan geomètricament com les africanes. I és que malgrat les províncies més allunyades de l’imperi tenien ple reconeixement a la URSS, l’actitud des de Moscou va ser durant molt de temps molt similar a les actituds colonials d’altres països europeus a Àfrica o Àsia. Trencar ètnies amb una frontera, afavorir les ètnies minoritàries per contrarestar el poder de les majoritàries, impedir la unitat nacional... tot per crear un sistema depenent del centre de l’imperi (Moscou, St. Petersburg) que proveís de cotó i altres matèries al conjunt de l’imperi.

Tot això va passar i és innegable durant el període Soviètic, però no caiguem en la facilitat de culpar a un sistema polític o a un personatge singular com Stalin. Els moviments de pobles són inherents al projecte imperialista rus, un projecte que nasqué amb els Tsars, que va heretar i perfeccionar el sistema soviètic i que no ha quedat ni molt menys enterrat.

Alfombres turkmenes i afganeses, especialitat nacional. Necessites permís especial per treure-les del país. La meva és la de la dreta.

La paradoxa és que en molts llocs de l’Àsia Central, el projecte d’un estat sense nacions i sense religions va reeixir. Evidentment el preu en vides no és acceptable però actualment la convivència entre comunitats molt diferents (russos, coreans, iranians, catòlics, protestants, ortodoxos, xiïtes, sunnites...) no els genera cap problema i quan els preguntes d'on són et responen simplement: del Turkmenistan, igual que abans et deien que eren de la URSS.

Conversant amb gent d'allà m'he adonat també d'algunes altres coses. En molts casos l'admiració que senten per l'antic sistema soviètic és gran. En molt pocs anys, Ashgbat va passar de ser una ciutat oasi de base tribal i allunyada del món, a ser una ciutat integrada a una potència mundial i que mirava de tu a tu a altres grans ciutats de la URSS. Els dos millors alumnes de la classe de les escoles d’Ashgabat podien anar a Moscou a estudiar a la universitat i, com devia ser l'ambient estudiantil a Moscou als anys 70! Per altres, la vida ha empitjorat des de la caiguda de la URSS, les coses són mes cares ara i hi ha més dificultat per trobar un pis o una casa. No tenen democràcia i la independència els ha portat pocs beneficis més enllà dels 900 canals de televisió que poden veure amb la parabòlica.

En les històries personals de cadascú és quan t'adones que estàs davant d'un altre continent, que les magnituds d'escala són diferents i que has deixat la teva petita i domesticada Europa. A diferència de l’Europa de Steiner, aquest continent no és “caminable”. Aquí històries com "el meu avi vivia al nord de Mongòlia als anys 50 i va fer  10.000 km en tren, va travessar tota Àsia, perquè li van dir que a Ashgabat hi havia feina (s'havia de reconstruir la ciutat després del terratrèmol de 1948) i aquí va trobar a la meva àvia que era d'orígen rus i s'hi van quedar a viure" són històries freqüents i qui més qui menys té una història familiar èpica.

Al parlar amb la gent també t'adones de l’estranya transició cap a la independència. En un cas concret que ens van explicar, la persona estava fent, al 1991, el servei militar obligatori de dos anys per la URSS a una ciutat del nord de Rússia. Un bon dia el capità els va comunicar que la URSS s'havia desmembrat i que el país al que servien havia desaparegut. D'un dia per l'altre tot va deixar de funcionar, no els arribava ni tan sols els aliments perquè el sistema de l'estat ja no existia. Els van comunicar però que no podrien tornar a casa fins haver completat els dos anys de servei militar així que van haver d'estar un any sencer fent un servei per un país -Rússia- que ja no era el seu. Al acabar, van poder tornar al seu nou país, Turkmenistan, que ja tenia un any d'història i que havia sorgit del no-res.

La gent d'aquest país, era la mateixa, alguns van marxar, però el sistema polític es va mantenir. Res va canviar excepte les banderes i els símbols nacionals. La classe política no va canviar, tots els països de l'Àsia Central mantenen el mateix president que ha passat de ser el cap del partit comunista de la zona a president del país. De fet, l'única excepció és el Turkmenistan i perquè l'anterior president va morir, que sinó encara hi seria.

També han heretat el sistema repressiu soviètic, els quadres de l’antic KGB, les seves estructures i els seus mitjans. És per això que per a molts presidents la via autoritària ha estat massa temptadora per deixar passar.

L'altre gran canvi va ser el sistema econòmic. D'un dia per l'altre, una societat educada en el comunisme i en cultura de l'estat va passar a regir-se per el lliure mercat i l' individualitat. D'aquí van sorgir moltes de les més grans fortunes dels nostres dies ja que el capitosts polítics i econòmics del moment van poder quedar-se amb grans empreses estatals privatitzades a preu de saldo. Va néixer la nova classe social dels oligarques. Tot i així, es pot veure com encara es manté alguna cosa de l'esperit col·lectiu, com el netejar els carrers i les carreteres, o el treballar per la comunitat alguns dissabtes.

El principal problema però és que s'han convertit en el típic petro-state, el Turkmenistan segueix els exactes passos que han seguit Nigèria, Indonèsia, Algèria o l'Iràn. Països massa centrats en el comerç de recursos naturals (en aquest cas el gas) i que juguen al mercat internacional amb una sola carta, que sovint els hi és fins i tot contraproduent. Un d'aquests problemes és l'anomena't "mal holandès" que es basa en que l'augment del valor de la moneda del país genera desequilibris amb la resta de les exportacions i aquestes acaben caient, perjudicant globalment a l'economia de l'estat.

La dependència dels ingressos d'un sol sector fa que la política s'encamini només a aquest sector, dóna poder a les grans empreses estrangeres que poden pressionar governs, incentiva la corrupció i fa que el país depengui de les alces i caigudes del preu del gas al mercat internacional.

La dinàmica fa que quan els preus són alts i l'estat ingressa molt diners aquest tendeixi a subvencionar el consum interior de coses com la gasolina o la calefacció, o impulsar grans projectes com un llac artificial o grans edificis, però aquests subsidis i projectes sovint no es poden mantenir quan els preus baixen i això porta l'endeutament. Contràriament al que es pugui pensar, l'abundància de gas ha fet del Turkmenistan un país sobre endeutat i que gasta el 20% del seu producte interior brut només en subsidis per a la població (un litre de gasolina costa menys que un litre d'aigua embotellada).

Tot plegat fa que el país es trobi en una situació complicada, augmentada per l’autoritarisme i el personalisme del règim presidencial que no sembla trobar un rumb clar. Els nostres col·legues Turkmens ens preguntaven, què és millor, Turkmenistan o Corea del Nord? I tot i que la nostra resposta era que ells estaven molt millor, el cert és que el tancament del país és quasi total, la corrupció campa en totes les esferes i la seva democràcia és una paròdia que no es molesta ni en ser acurada. Dels 7 candidats a les últimes eleccions (que el president va guanyar amb un 97% dels vots i un 99% de participació), tots pertanyien al partit presidencial i tots donaven suport explícitament a la política del govern.

I el pitjor de tot és que no hi ha oposició, ni interior ni exterior, que el president és jove i no s’espera que mori aviat i que els diners del gas provinents de governs i companyies estrangeres que no els importa la manca de llibertats del Turkmenistan els permeten mantenir-se en el poder.

El resultat és que a unes condicions geogràfiques difícils i a un passat quasi colonial, s’hi afegeix un règim corrupte i autoritari que es sustenta en l’exportació de recursos. L’experiència de països en condicions similars és nefasta, fent que s’arribi a parlar de la maledicció dels recursos per a països com Nigèria o Algèria. Només espero que se’n puguin sortir perquè es tracta de gent meravellosament hospitalària i oberta que no es mereixen viure amb el temor de fer un mal comentari en públic, o de no posar-se gaire malalts perquè no poden confiar en les medicines adulterades que es venen a les farmàcies.

Des de l’escala de l’avió que ens portava cap a casa vam mirar enrere un moment conscients que és possible que no tornem mai a Ashgabat però amb moltes ganes de seguir connectat a l’Àsia Central en futurs projectes.

I és que Àsia Central té quelcom de magnètic, aquest racó de món remot, oblidat per tothom, on els extrems es concentren, orient i occident es dóna’n la mà i on cada pas et porta a descobrir llocs amb història mil·lenària. 

Vista panoràmica d'Ashgabat. L'altre banda de les muntanyes és Iràn. La fotografia no és meva.

Cartell electoral amb els 8 "candidats". Endevineu qui és el president?!

 P.D. I deixo per últim el vídeo que una mica especial. Al Turkmenistan els edificis importants (quasi tots) no es poden filmar ni fotografiar. Un soldat em va fer esborrar totes les fotos on es veia el palau presidencial, totes menys aquest vídeo que ha sobreviscut a les purgues i als intents de censura!