martes, 15 de marzo de 2011

La tragèdia japonesa i el debat nuclear

La central nuclear de Fukushima. http://www.digitalglobe.com/

Comentava l’Aleix al seu Tumblr que és oportunista començar ara un debat entorn a les nuclears aprofitant el desastre del Japó. Mmm not so sure... la seguretat de les centrals avui és la mateixa que la de la setmana passada si, però els fets recents ens han demostrat que aquesta seguretat és insuficient.
Amb l’energia nuclear passa algu molt senzill: dóna excel·lents beneficis, es generen enormes quantitats d’energia i per tant es pot prescindir de les centres tèrmiques tradicionals que són terriblement contaminants. Però amb les nuclears es juga fort. Qui juga al poker sap que es pot ser conservador o agressiu en el joc, i jugar amb les nuclears és anar all in. El problema és que SI, les centrals són cada dia més segures, Si, només s’han produït tres accidents grans en els últims 30 anys i SI, contaminen molt menys que les tèrmiques. Tot això és indiscutible, però és igual d’indiscutible que si es produeix l’accident, la cadena d’errors o el que sigui que surti malament el preu a pagar és altíssim. I altíssim no ja per els treballadors de la central o els habitants del voltant sinó per les generacions properes. A més és un dany impossible de quantificar perquè es dissolt en la mortalitat de les següents generacions en forma de càncer i malformacions com ha passat a Ucrania i algunes zones d’Alemania. I tampoc és un dany local perquè els elements contaminants no desapareixen, s’infiltren en els vegetals, en els animals i s’integren en la cadena tròfica per molts anys. Aquest segon aspecte no es pot controlar ni medir, però que no es pugui medir no vol dir que no existeixi i que no el tinguem en compte.
El que em molesta de les nuclears és que hipotequen el futur de molta gent sense preguntar a ningú. Ens arroguem la capacitat com a éssers humans de jugar amb una potència que ens sobrepassa i que no podem controlar (podem iniciar una reacció nuclear però no podem parar-la en sec) i els efectes de la qual no sabem eliminar (la radiació). El que estan donant ara als japonesos és la mateixa pastilla de clor que es donava als primers anys 50! No hem avançat gens en solucionar els problemes que genera (radiació + residus) i en canvi hem plagat el planeta amb prop de 500 reactors nuclears. Quan Chernobyl ens va demostrar que no n’hi havia prou amb les mesures estàndard vam decidir que havíem de posar un encoframent a tots els reactors nuclears i així ens vam pensar que tots els problemes estaven solucionats. Ara el Japó ens demostra que no n’hi ha prou.
Diuen els partidaris d’aquest model que amb el Japó s’ha demostrat que les mesures de seguretat han funcionat perquè només ha fallat el sistema de refrigeració després d’un terratrèmol de 8,9 graus. Però per mi la dada es pot llegir a l’inrevés també. Ni tan sols el Japó, la segona economia mundial fins fa dos dies i el país millor preparat per resistir terratrèmols del món ha pogut resistir l’envat de la naturalesa. Serem tan il·lusos com per pensar que la resta dels reactors nuclears del món estan tan ben preparats davant les eventualitats com els del Japó? 

L'entrada del Tsunami. Foto: http://www.boston.com/bigpicture/

Jo he estat sempre un fervent partidari de la energia nuclear, però penso: és necessari tenir 55 plantes nuclears al país més sofert en terratrèmols del món? No és ser molt arrogant? No és confiar massa en les nostres capacitats? No és molt arrogant tenir nou centrals a la costa oest dels Estats Units, on no estan ni remotament a prop de la preparació japonesa davant el que ells anomenen el Big One, que tard o d’hora ha d’arribar donada la seva posició geogràfica? No estem jugant massa amb foc? Després del tsunami de l’Índic del 2004 no es va veure el perill de tenir totes les centrals japoneses a tocar del mar?
I per últim, ens podem permetre mantenir les centrals nuclears en mans privades? Per molts estàndars de protecció que passin, la tendència sempre és i serà reduir costos. No seria millor mantenir-les en mans públiques assumint el sobrecost que això pugui comportar en ares de la seguretat de la població? L’afany per l’eficiència ens ha de portar fins a externalitzar i privatitzar la tecnologia més perillosa de la que disposem?
Totes aquestes preguntes i moltes més que estàn sortint ara són les que s’han de respondre ara, al calor dels fets, perquè l’experiència ens demostra que quan l’actualitat es refreda tot queda igual i res canvia (recordeu el G-20 i la refundació del capitalisme).
El paradigma en que vivim ara, la idea de que les nostres accions han de ser regides per la sostenibilitat i per el respecte al nostre planeta va néixer amb l’informe Brundtland presentat a la ONU al 1987 en un moment en que la societat estava profundament conscienciada per el medi ambient per culpa entre d’altres del fatídic accident de Chernobyil de 1986. Aquest és un moment doncs en que no s’ha de fer com si no hagués passat res sinó remoure els ciments intel·lectuals, pensar i discutir sobre si estem fent bé les coses i sobre si no les hauríem de fer d’una altra manera. Pensar és gratis i debatre també així que si al fer-ho aconseguim evitar un accident similar en el futur tot això que haurem guanyat.
Per últim un últim problema i és que no ens podem fiar del que ens diuen. En tots els grans accidents nuclears de la historia, la informació s’ha tapat, s’han donat dades falses i s’ha enganyat obertament. Va passar a Chernobyl, va passar a Three Mille Island i ja surten les primeres veus de que està passant ara. Els interessos són massa grans, el pànic de la població podria acabar amb un model energètic que genera enormes beneficis i més important encara, per el que no es té substitut. Donats aquests perills les autoritats sempre pensen que com menys sàpiga la gent millor. 
Una Japonesa parla amb un tècnic amb equip antiradiació. Foto: http://www.boston.com/bigpicture/

Dit això, espero que tot vagi bé a Fukushima, aconsegueixin refrigerar els reactors encara que sigui a costa de contaminar l’aigua del mar i els japonesos iniciïn una recuperació que estic segur serà un orgull nacional i un model a seguir per molts anys.  El caràcter japonès és tenaç obedient i incansable, en aquest blog ja hem vist el que pot provocar quan està mal enfocat, esperem veure en els propers anys com aplicat a la reconstrucció també pot meravellar al món. 
P.D. 55 centrals per produir menys del 50% de l'electricitat que necessita el Japó... no serà que tenim un consum d'energia inabastable?
P.S. Una idea que em volta pel cap aquests dies. Significa el desastre japonès la fi de les revoltes al Nord d’Àfrica? Té occident capacitat per atendre més d’una notícia internacional? Ho veurem els propers dies però de moment Libia no pinta gens bé...

10 comentarios:

Víctor Juan Abelló dijo...

Bé, són les 8.30 del matí però m'he animat a llegir l'entrada perquè pintava molt bé. Molt gran l'article. Crec que l'energia nuclear, tot i que s'ha demostrat molt eficient, pertany a la cultura del "curt-terminisme" en que forma part el nostre món. Respecte a l'últim apunt, pensa que a Egipte ja no li fem cas, ja no és interessant saber què hi passa allà, quina transició política s'està duent a terme. Així anem...

Ismael Almazán dijo...

Me permito completar la reflexión de nuestro blogero con este breve artículo de Ignacio Escolar aparecido ayer:

"Sólo hay un coche en el mundo que funcione con energía atómica: el DeLorean que conducía Michael J. Fox en Regreso al Futuro. Al margen de las películas, la inmensa mayoría de los automóviles ruedan con gasoil o con gasolina. Por eso defender que la escalada en el precio del petróleo se arregla con más centrales nucleares es un argumento tramposo, por mucho que lo repitan aquellos pensadores independientes, como Felipe González o José María Aznar, que están a sueldo de compañías eléctricas con intereses atómicos, como Gas Natural o Endesa. El lobby nuclear español, siempre tan generoso con nuestros expresidentes, está estos días de luto. La pesadilla japonesa ha complicado una campaña cuyo objetivo no pasa por construir nuevas nucleares. El negocio que buscan es otro: seguir explotando los viejos reactores, ya amortizados, más allá de sus márgenes de seguridad; más allá de los 40 años para los que fueron diseñados.

Contra lo que algunos repiten, la moratoria nuclear que aprobó Felipe en 1984 ya no está vigente en España. Aquella ley tan rentable para las eléctricas –aún hoy seguimos pagando la moratoria en la factura de la luz– terminó en 1997. Cualquiera podría construir hoy una nuclear en España, si es que tuviese las ganas y el dinero. A pesar de esas infinitas ventajas económicas que nos venden sus defensores, nadie ha pedido permiso. ¿La razón? Que una nueva nuclear española sólo sería rentable si estuviese subvencionada. Y eso que esta energía, en su balance, no se hace cargo de todas las facturas. No pagan por su futuro: por los costes de la gestión milenaria de sus peligrosos residuos, que se quedan de herencia por los siglos de los siglos. Tampoco pagan por su presente: por esos riesgos tan evidentes hoy en Japón. ¿Serían rentables las nucleares si tuviesen que contratar un seguro que cubriese las terribles consecuencias de un posible accidente?"

Ramon dijo...

Ury, estic obligat a contestar, ja que no estic d'acord amb l'afirmació de que no tenim substitut a l'energia nuclear, ja que tenim l'energia eòlica entre d'altres.

Avui en dia s'instal·len aerogeneradors al mar amb potències d'uns 5MW, això significa que si la potència total nuclear a espanya és de 7.728MW, només es tenen que instal·lar 1.545 aerogeneradors a les costes espanyoles, que encara que pugui semblar molt no ho és.

Un exemple és el Regne Unit que a fet un concurs per a instal·lar a les seves costes uns 20.000MW d'eòlica marina... per tant mira que fàcil és la solució. El problema són els polítics que tenim que no s'enteren de res, fins i tot després del boom de l'energia solar, han tingut els collons de fer les primes econòmiques retroactives.

Imagine't que decideixes invertir amb energia solar amb unes primes pactades amb el teu govern i al cap de 5 anys el mateix govern et diu que ja no et pagarà el que t'havia dit... (només dir que els inversors privats ja han denunciat aquest fet a nivell europeu i els hi han donat la raó. Ho han considerat d'inacceptable).

Això és una mostra dels interessos que realment mouen als nostres polítics, ja que tots els seus moviments estratègics no tenen mai per on agafar-se.

Algú podria dir que les renovables són molt cares: MENTIDA!!! totes les primes que es van donar a espanya a totes les renovables durant tot un any, el 2009, van tenir un cost de 4.600 M€. Això pot semblar molt, però es queda en res quan saps que per cada 10$ que puja el preu del barril de brent, li costa a espanya 6.000 MILIONS d'euros, i amb la situació inestable en la que es troben alguns dels països productors de petroli i el fet de que cada cop queden menys reserves i més cares d'extreure, crec que la solució correcte encara queda més clara. (només dir que amb aquesta crisis de Líbia, en 2 dies a espanya li ha costat una quantitat de diners superior al cost de totes les primes del 2009).

A sobre de tenir que aguantar els polítics que tenim, també em de veure com associacions "verdes" paralitzen la construcció d'energies renovables a Catalunya, com ha passat en les últimes setmanes, altres municipis que no volen un molí a 1000 metres de casa... el problema és la hipocresia de la gent, ja que tothom vol consumir energia però ningú vol la producció a casa seva... tots volem una tele, nevera, aire acondicionat, congelador, una casa ben il·luminada... però per a tenir tot això s'ha de produir electricitat!

com? nuclear? ja hem vist i ja has comentat el perill al que ens exposem i això sense parlar de que fem amb els residus de les centrals...

com? petroli? ja he comentat els costos que ens esperen els pròxims anys si seguim sent un dels països europeus amb més dependència del petroli, per no comentar les emissions de CO2 que es produeixen i que espanya es troba a la cua europea en complir els requisits d'emissions pactats pel 2020.

El govern en lloc de fer les coses ben fetes com estan fen altres països amb cara i ulls com UK (20.000MW eòlica marina), Alemanya (líder mundial amb eòlica i renovables)... en comptes d'aclarir una política energètica a llarg termini que solucioni els nostres problemes, ens dediquem a apostar per una tecnologia diferent cada 5 anys... ara toca cicles combinats, ara solar, ara eòlica... així no anem enlloc!
El dia en que els polítics deixin de ser uns ineptes, tot anirà millor. Peró de moment estem més aprop d'Àfrica que d'Europa.

Això es tot....

ury6 dijo...

Caram, caram quin nivell de respostes que ha generat aquest post!

M’encanta aquesta frase de l’Ismael, “Serían rentables las nucleares si tuviesen que contratar un seguro que cubriese las terribles consecuencias de un posible accidente”. Totalment d’acord! Les nuclears només ens surten a compte quan treballem amb un escenari de no risc però aquest no és real! El qui acabarà pagant el desastre és el japonès mig, no ho dubteu gens…

En quan al model energètic estic completament d’acord amb el Ramon en que estem errant el camí i que les energies renovables són la clau. El canvi de paradigma és inevitable, tard o d’hora haurem de abandonar l’energia fòssil. El problema és el de sempre, que per canviar cal voluntat política i superar tot el conjunt de lobbies i interessos econòmics que viuen de les nuclears i del sistema actual. Al retardar aquest canvi només estem agreujant la caiguda futura. Per això penso que s’ha d’aprofitar aquests tràgics moments en que el món és dolorosament conscient dels perills de les centrals nuclears per iniciar un canvi, que no ha de ser exclusivament pràctic sinó que ha de començar sent un canvi intel•lectual, en la manera de pensar.

Coincideixo amb el Ramón en que les renovables són el camí, però són el camí a 20 o 25 anys vista, perquè tots els canvis que ell demana provoquen una ingent quantitat de feina (amb lo que costa posar-se d’acord en el lloc per fer un molí, imagina’t fer-ne tants...) En el debat no podem menystenir l’opinió del ciutadà que no vol el molí a prop de casa seva, no podem menystenir el debat polític que això generarà, tampoc podem oblidar l’impacte paisatgístic que generen els molins ni els impactes en la fauna etcètera. Admeto que segurament el balanç després d’avaluar tots els factors seguirà sent a favor de les renovables però jo no només em conformo amb això. No estic segur de que tot el que haguem de fer per sortir d’aquesta situació sigui un simple canvi tecnològic (ja siguin molins o cotxes elèctrics). Últimament crec que simplement tenim un consum de recursos sobredimensionat i que tots aquests canvis energètics han d’anar acompanyats d’un canvi en la cultura del consum, un canvi del sistema, que pot incloure les tesis del decreixement o simplement del no-creixement.

El desenvolupament sostenible és un oxímoron, una contradicció en si mateixa bàsicament perquè estem entenent desenvolupament com a sinònim de creixement i si cada cop som més els que volem créixer eternament els números no surten...

Ramon dijo...

També penso que és necessari un canvi d'estalvi energètic, però aquest és un altre camí que no he volgut tocar, però que els nostres dirigents estan tractant amb completa incompetència.

Després dels patètics 80 km/h a Barcelona, els quals els mateixos mentiders del tripartit sabien que no servien per res, les úniques mides per a la reducció del consum energètic que imposa ZP, és la limitació a nivell nacional de 120 a 110 km/h a les autopistes.
En el següent link es comenta l'informe que Joan Saura mai va fer públic:

http://rac1.org/blog/noticies/programes/1415/l%E2%80%99informe-sobre-els-80-quilometres-per-hora-que-joan-saura-mai-va-fer-public/

L'informe sobre els 80 quilòmetres per hora que Joan Saura mai va fer públic, després de saber que la mesura no servia ni per reduir accidents ni contaminació... Quina jeta tu...

Quan altres països estan modificant les limitacions de velocitats per augmentar-les, un cop més aquí anem a contracorrent... serà que som més llestos que ningú.. va home va...

Per altre banda a través d'un informe de la OPEP, pagat òbviament amb els nostres diners, es va enumerar un llistat de mesures efectives per a reduir el consum de petroli, on les dos primeres són les següents:

1. Restricció del vehicle privat: Limitar l'accés al centre de les ciutats amb cotxe, matrícules pars o impars.

2. Compartir cotxe: ja que el consum de gasolina d'un cotxe amb una sola persona a dins, és insostenible. Si vas a treballar amb cotxe, has d'omplir-lo amb un mínim de 2 passatgers. D'aquesta manera redueixes el consum a la mitat.

Un cop més anem pel camí equivocat.

Ramon dijo...

També penso que és necessari un canvi d'estalvi energètic, però aquest és un altre camí que no he volgut tocar, però que els nostres dirigents estan tractant amb completa incompetència.

Després dels patètics 80 km/h a Barcelona, els quals els mateixos mentiders del tripartit sabien que no servien per res, les úniques mides per a la reducció del consum energètic que imposa ZP, és la limitació a nivell nacional de 120 a 110 km/h a les autopistes.
En el següent link es comenta l'informe que Joan Saura mai va fer públic:

http://rac1.org/blog/noticies/programes/1415/l%E2%80%99informe-sobre-els-80-quilometres-per-hora-que-joan-saura-mai-va-fer-public/

L'informe sobre els 80 quilòmetres per hora que Joan Saura mai va fer públic, després de saber que la mesura no servia ni per reduir accidents ni contaminació... Quina jeta tu...

Quan altres països estan modificant les limitacions de velocitats per augmentar-les, un cop més aquí anem a contracorrent... serà que som més llestos que ningú.. va home va...

Per altre banda a través d'un informe de la OPEP, pagat òbviament amb els nostres diners, es va enumerar un llistat de mesures efectives per a reduir el consum de petroli, on les dos primeres són les següents:

1. Restricció del vehicle privat: Limitar l'accés al centre de les ciutats amb cotxe, matrícules pars o impars.

2. Compartir cotxe: ja que el consum de gasolina d'un cotxe amb una sola persona a dins, és insostenible. Si vas a treballar amb cotxe, has d'omplir-lo amb un mínim de 2 passatgers. D'aquesta manera redueixes el consum a la mitat.

Un cop més anem pel camí equivocat.

Cristina dijo...

No ens coneixem (hola! :)), però com que el text del Tumblr de l'Aleix el vaig escriure jo, intento explicar-te a què em referia amb això de l'"oportunisme" (que de fet tu mateix ja ho has referit uns paràgrafs més aball!), ja que potser quan ho vaig escriure m'estava limitant massa a reflexionar (facebookilment) en veu alta i no em vaig saber expressar del tot bé.

Òbviament no em sembla malament que s'encetin debats al voltant de l'ús o abús de l'energia nuclear, ans tot el contrari. El que no em sembla adient és que algunes persones (especialment polítics i periodistes) utilitzin arguments centrats únicament ens els esdeveniments d'aquests darrers dies per posicionar-se a favor o en contra de l'energia nuclear. Diguéssim que no em sembla adient que, de cop i volta, "toqui" parlar d'això, encara que no se'n tingui cap mena de coneixement previ ni cap intenció de documentar-se mínimament més enllà d'una tal Fukushima.

Com a resultats, s'han de llegir coses com: La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha afirmado que, "si se produjera un fallo verdaderamente grave en la central de Fukushima (Japón), habría que replantear, sin duda, las medidas de seguridad de las centrales". Por el contrario, ha señalado que "si los daños no son finalmente graves (...) cabría pensar que la "energía nuclear es más segura incluso de lo que pensábamos".

O bé comentaris de gent del carrer, com aquest deixat al facebook del Diari ARA (n'hi havia de molt pitjors, però és que no els tinc localitzats): "Un dels grans arguments que jo havia sentit contra els que parlaven dels perills de les centrals nuclears era que "a Japó en tenen moltes, i això que tenen tants terratrèmols"... aquest argument ja no es sosté, no?"

És per tot això que vaig escriure aquell text... parlava d'"oportunisme" perquè m'inquieta llegir opinions arreu que utilitzen Fukushima com una moneda amb la que jugar a cara o creu, sense mirar més enllà... perquè continuo pensant que el què està passant al Japó no demostra gairebé res que no estigués ja demostrat fins ara (tant pel que fa a arguments a favor de les Nuclears com en contra), que la perillositat o eficiència de les centrals nuclears no depén només dels terratrèmols o tsunamis potencials que hi pugui haver en una zona (sense anar més lluny i com ja heu comentat per aquí dalt, el risc que comporten els residus a més o menys llarg termini ja em sembla per si sòl prou problemàtic), i que és una llàstima que haguem d'arribar a aquests extrems per debatre sobre el tema de les energies.

I d'altra banda, "oportunisme" perquè, com tu has dit: "l’experiència ens demostra que quan l’actualitat es refreda tot queda igual i res canvia"... I precisament és el fet que un debat com aquest, que a mi particularment em sembla tan important, passi en qüestió de dies a ocupar primeres planes mentre d'altres van quedant relegats a l'oblit, el que em sembla tan descoratjador... quan trigarà aquesta vegada l'opinió pública en oblidar aquest debat que ara a tothom li sembla tan vital?

Bé, el que intento dir és que amb aquell text no pretenia reflexionar sobre les centrals nuclears, sinó més aviat sobre com s'agafen aquest tipus de notícies determinats sectors de la societat. Però ja que s'ha originat aquest debat tan maco per aquí dalt, només dir que-te que m'ha agradat molt la teva entrada i que estic completament d'acord amb tu i amb la resta de comentaris. Que avui dia no puguem evitar-nos les energies fòssils - un dels arguments estrella del lobby nuclear, perquè, de fet, saben (i sabem) que és el més falsable que tenen -, no vol dir que haguem de deixar d'invertir fermament (i sobretot, reflexionada- i acuradament, no fent inversions aleatòries i "a lo loco", com ja comentava en Ramon) en energies renovables, perquè sinó aquest futur més "sostenible" no deixarà mai de ser una utopia.

Cristina dijo...

I, per cert, dir-te que m'ha encantat aquesta frase: "El desenvolupament sostenible és un oxímoron, una contradicció en si mateixa bàsicament perquè estem entenent desenvolupament com a sinònim de creixement i si cada cop som més els que volem créixer eternament els números no surten...", i que si no et fa res me la guardo (amb autoria inclosa, és clar!), i que tot i que en general sóc un desastre a l'hora de seguir els blogs, intentaré anar-te visitant sempre que pugui.

ury6 dijo...

Benvinguda Cristina! I benvingudes siguin també les teves opinions.

Ja vaig veure que la opinió de l’Aleix tenia autoria però com que no et coneixia no et vaig poder citar correctament, disculpa’m.

Pel que fa al que expresses coincideixo totalment amb tu, les problemàtiques nuclears són les mateixes ara que fa una setmana i posar el futur del nostre sistema en funció de com acabi l’accident de Fukushima em sembla d’una demagògia pujada de to. El que per mi és important i així ho volia expressar al blog, és que crec que s’ha d’aprofitar el moment d’angoixa, el moment en que tots mirem al Japó amb el cor en un puny per iniciar un debat sobre el tema. Cada cop veig més que el nostre món es mou a etzebades i que les preocupacions populars no duren més d’unes setmanes o uns pocs mesos. Donat que els interessos economics són tan grans entorn a les nuclears i que costarà tant impulsar el canvi, crec que necessitem d’aquest "concern" popular que està generant l’actualitat d’aquests dies.
Si deixem passar el temps i els diaris i els telenoticies començen a parlar d’un altre conflicte en un altre lloc del món la gent s’oblidarà del que ha passat i no aconseguirem el canvi ni el debat, senzillament perquè als polítics i grans empreses energètiques els és més còmode seguir com estàn.

Gràcies un cop més per expressar les teves opinions en aquest humil bloc i sàpigues que les meves opinions són lliures per reproduir allà on es cregui convenient!

L. de Guereñu Polán dijo...

Creo que estamos muy cerca de que la energía nuclear sea abandonada. El hecho de que Alemania -gobernada por un partido conservador- así lo haya anunciado con vistas a 2023, es un síntoma bastante claro. A la postre se ha demostrado que la política energética de Francia ha sido un error, por mucha autonomía en esta materia que dicho país se haya proporcinado. Por cierto, los posibles accidentes nucleares en Francia afectarían a casi toda Europa según los casos, por lo que el asunto debiera ser de interés comunitario, aunque comprendo que la U.E. está más dormida que despierta. Queda el papel que puedan jugar Estados Unidos y China, pues Rusia es autosuficiente energéticamente. España, con el parón nuclear, ha apostado por las energía alternativas, ente las que la solar creo que será la que necesite más inversiones. Un saludo.