martes, 1 de febrero de 2011

El que ens juguem avui a Egipte


La revolta dels joves egipcis viurà probablement en el dia d’avui el seu moment clau. Si els organitzadors aconsegueixen convocar tota la gent que pretenen en una manifestació massiva i pacífica amb l’exèrcit donant-los suport, serà molt difícil que Mubarak recuperi el control. La clau no està tant en el paper dels joves que es manifesten sinó en la decisió que han pres  els comandants de l’exèrcit egipci de no atacar als manifestants.

Si la revolta té èxit ens trobarem amb una situació geopolítica nova, i és que Egipte no és Tunísia. Egipte és una peça clau en el món àrab, ho ha estat sempre perquè representa el somni d’un món àrab desenvolupat integrat dins del primer món. La revolta egípcia té doncs més rellevància que constatar que el twitter és important (com s’empenyen en explicar-nos a tots els telenotícies) té una càrrega de fons que pot canviar molt les dinàmiques de força del món en què vivim.

Egipte sempre ha estat el país àrab més desenvolupat. Va ser el primer en alliberar-se de la dominació turc-otomana i un dels primers en alliberar-se de la dominació colonial britànica. És aquest caràcter auto emancipador el que fa d’Egipte un referent per als altres països de la zona. És important perquè el gruix de reformes egípcies han estat endògenes, produïdes per ells mateixos i sense la necessitat d’un tutelatge extern.
Aquest és el gran somni del món àrab, una emancipació total dels intervencionismes d’occident i un desenvolupament per ells mateixos. Un cop emancipats del britànics després de la IIa Guerra Mundial,  van tenir una etapa de socialisme amb Nasser i posteriorment un retorn al liberalisme amb Saddat. Els dos van ser figures presidencials autoritàries, que van apostar per un model de partit únic amb grans projectes en matèria d’infraestructures com la presa d’Assuan construïda amb diners soviètics o la promoció del canal de Suez. Durant els anys de Nasser Egipte va ser molt bel·ligerant amb Israel, però amb Saddat es va passar a una política de no agressió pagada a preu d’or pels Estats Units. Hosni Mubarak va substituir a l’assasinat Saddat al 1981 i desde llavors el país s’ha estancat política i econòmicament. Les reformes en matèria d’infraestructures no han anat acompanyades de canvi social ni de liberalització democràtica i ara en plena crisi econòmica mundial exploten els descontents acumulats.

El problema és que Mubarak és un dictador però és un dictador pro-occidental. Durant el seu govern ha garantit una pau estable amb Israel, protecció del pas comercial més important del món (el canal de Suez), i ha estat un aliat estratègic clau per impedir l’extensió de l’integrisme islàmic a les costes del mediterrani. L’egipte de Nasser, Saddat i Mubarak és un estat més o menys laic, amb forts interessos comercials a l’exterior i que viu del turisme arqueòlogic. Li ha interessat sempre doncs, una estabilitat a la zona que no faci fugir els negocis, una estabilitat molt ben valorada des de Washington i des de la costa nord del Mediterrani.

Els punts en contra són que el règim prohibeix qualsevol tipus de llibertat d’expressió, és monopartidista i sufoca els moviments socials. Però tot això no importa a la comunitat internacional mentre mantingui als germans musulmans il·legalitzats. Els germans musulmans són un grup polític de molta força a Egipte a pesar d’actuar en la clandestinitat. Es van fundar al 1928 i representen un islamisme menys radical que altres sectors. No renuncien però al panarabisme, ni a l’alliberació de palestina, ni a estructurar la societat en torn de la religió.

El dilema per a les cancelleries occidentals és clar. S’aposta per els drets humans, la llibertat d’elecció dels egipcis, l’arribada de la democràcia en un altre país que no té ni tradició democràtica ni alts nivells d’alfabetització? O es continua coartant la sobirania del poble egipci amb un dictador més o menys tou i políticament correcte que allunya la ombra d’una victòria islamista a les urnes?

Sempre hem considerat la democràcia com el millor sistema polític, el sistema que és sinònim de llibertat i progrés, però també hem de ser conscients de les seves deficiències. Què és abans el progrés o la democràcia? Hi ha molts experiments en la historia que ens demostren que imposar la democràcia en societats sense classes acomodades, i amb baixa alfabetització resulta sovint contraproduent ja que és fàcil que s’entri en sistemes corruptes i manipulacions a gran escala. És la democràcia un camí cap al progrés o és el progrés un camí cap a la democràcia?

Ens podem imaginar unes eleccions lliures a Egipte en un plaç de 6 mesos? Les principals forces d’oposició al païs són islamistes i l’ambient de crisi econòmica i precarietat donen ales als partits més radicals. Creure que el premi Nobel de la pau Mohamed El-Baradei pot aglutinar tot el país sense un partit potent a darrere és com a mínim agosarat. L’últim intent d’eleccions lliures en un país del pròxim orient va acabar amb la victòria de Hamas al 2006. Els precedents no són bons...

He començat dient que Egipte no és Tunísia. Si l’experiment democràtic fracassa a Tunísia no tindrà les mateixes implicacions que si falla a Egipte. Egipte és veïna d’aquest gran problema que és l’estat d’Israel, Egipte és el pont entre Europa i l’Àsia, és a més una potència que ha de liderar el desenvolupament africà en els propers anys i també és una potència demogràfica amb 80 milions d’habitants. Per últim, Egipte conserva el prestigi dins del món musulmà, de ser cuna de grans intel·lectuals i de liderar l’alliberació dels països àrabs. I per tant és de preveure que el que passi a El Caire generarà moviments emuladors a altres països de la zona.

Arguments d’aquesta mena ens posen en contra d’unes eleccions lliures que podrien guanyar partits radicals emparats en la desesperació de molts. Però d’altra banda quin dret tenim nosaltres a qüestionar un procés que han començat els propis habitants d’Egipte en contra dels seus governs. No tenen dret a aspirar a un futur millor? No hauríem nosaltres d’estar fent el mateix contra els nostres governs o els nostres bancs? No val la pena arriscar-se a acabar malament abans que no fer res? No podem tenir l’esperança de que el poble egipci i el tunissià trobaran la manera de sortirs’en per ells mateixos? El procés pot acabar malament però també podria acabar bé i llavors Egipte seria de nou un far que altres països sota dictadures similars podrien seguir amb esperança.

Al final pensem el que pensem interiorment, el que s’imposarà és el pragmatisme dels nostres díes. Avui en dia en política internacional hi ha una cosa molt clara. Intervenir en països i polítiques exteriors surt molt i molt car. Les dues últimes experiències amb Iraq i Afganistàn han estat calamitoses i ja ningú s’atreveix a implicar-se de manera fefaent en polítiques internacionals. Enmig de la crisi econòmica regna el campi qui pugui i ni els EUA ni la UE marcaran l’agenda de les revoltes. Molt menys la Xina a la que el Mediterrani queda molt lluny i no està interessada en països sense recursos energètics de primer ordre.

Sembla doncs que els egipcis i els tunissians s’han trobat amb un context favorable per al canvi. Si aconsegueixen enderrocar el règim es trobaran amb via lliure per confeccionar nous models polítics, sense tutelatges o interferències descarades. Altra cosa és que això desemboqui en èxits democràtics o en més tirania de caràcter religiós, però això no ens correspon a nosaltres decidir-ho doncs cada poble ha de tenir la oportunitat de dibuixar el seu propi futur.

Jo personalment només espero que la onada de revolucions s’estengui a Algèria i Marroc, que també ja toca, que els nous governs siguin capaços de mantenir separats l’àmbit de l’estat i el món de la religió i que sobretot l’exèrcit es segueixi mantenint al marge..

6 comentarios:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

impecable anàlisi, i aprofito per veure el teu blog que pinta força bé, seguirem visitant-lo.

Víctor Juan Abelló dijo...

Ho farem bé: gran article, sí senyor. ;)

ury6 dijo...

Gràcies Tati, o hauria de dir-te àngel? Sempre ets benvingut!

Victor, així m'agrada, ets un grande!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" dijo...

ja, ja, en Jacques Tati és insubstituïble, els amics em dèien Tati per que en soc un fan del seu cinema...però seguirem fent d'Angelet.

Bon debat, per cert, el que hem muntat a ca la Trobadora.

Seguim en contacte.

unatrobadora dijo...

M'afegeixo a l'Àngel o Tati i al Víctor en felicitar-te per tan brillant anàlisi. Poses sobre la taula el més important. Realment, el Proper Orient i Egipte continuen sent el quid de la qüestió i el nostre bressol, no cal oblidar-ho. Dir que jo també espero que això s'estengui al Marroc i Algèria i que també penso que nosaltres no hi tenim cap dret a decidir des de la nostra "experiència democràtica" sobre la viabilitat del progrés o la democràcia en altres pobles.

LAIA RAMIRO dijo...

Gràcies per aquest anàlisi sobre el tema. La documentació que aportes m'ha servit molt per ubicar-me i familiaritzar-me més.
La veritat és que en vigília d'un examen de política, tot i no tenir res a veure el temari que estic tractant, s'agraeix molt llegir això!
Gràcies Ury!