Escric aquesta crítica tot i sabent que em quedaré curt, doncs aquesta Black Swan és una peli que es viu i es sent i no es presta a un anàlisi en fred. Realment el millor que puc dir és que la peli em va portar per on va voler, vaig sentir el que havia de sentir en tot moment, entusiasme, por, desig tot en la seva justa mesura i vaig acabar saciat, satisfet, plenament content amb el que havia vist. I això per mi ja és dir molt avui en dia.
Black Swan és en aparença una peli senzilla. Natalie Portman és una ballarina de ballet clàssic, molt bona tècnicament i aspirant al lloc de primera ballarina amb l’estrena de la nova obra “el llac dels cignes” de Txaikovski. Fins aquí res de diferent amb altres grans pelis que han explotat les bambolines dels teatres i les relacions diva veterana amb jove ambiciosa. El referent més clar en aquest sentit és Eva al desnudo, que si no heu vist encara també és molt recomanable.
L’aspirant però haurà de ser capaç de ballar el cigne blanc, de bellesa clàssica infinita, però també el cigne negre, emotiu, passional i seductor. És aquest segon aspecte del personatge el que no acaba de quadrar amb el personatge de Nina Sayers que ha portat una vida d’entrenament, de rigor i de perfecció sota la tutela de la seva sobreprotectora mare que també havia estat ballarina. La pressió del coreògraf, l’imminent estrena i la presència d’una Mila Kunis que sembla l’alter ego invers de la protagonista portaran al personatge de Natalie Portman a explorar el seu costat fosc en busca de l’emotivitat i el caràcter necessari per ballar el cigne negre.
Un cop plantejat l’argument la pel·lícula es transforma en una batalla simbòlica entre el blanc i el negre. Per entendre-la plenament fareu bé de recordar la distinció Nietzscheana entre apol·lini i dionisíac. Els elements apol·linis provenen d’Apol·lo déu de la llum i de l’art i són la disciplina, la bellesa clàssica, la llum la perfecció etc. En contra els elements dionisíacs corresponen a Dionisos, el déu del vi i de l’orgia. Allò dionisíac és el sentir, l’obscuritat, l’emoció desfermada, el sexe, el no-control etc. En definitiva i embrancant-ho amb Froid és el conscient i la civilització vs el subconscient i la naturalesa. Nina haurà d’abandonar el seu controlat caràcter apol·lini per fer un viatge cap al seu perillós costat dionisíac.
El problema és que aquest canvi és un canvi forçat per les circumstàncies, que no prové d’un procés maduratiu personal sinó de la pressió i les influències. Això provocarà una sèrie de desequilibris en Nina que l’espectador viurà de primera mà perquè el nostre únic punt de vista és el que viu i sent Natalie Portman.
Per mi la genialitat d’Aronofsky (del que he de reconèixer que mai havia vist cap pel·lícula) es basa en que reconeix perfectament que aquest és un viatge mental i que per tant no ens presenta un entorn realista o neutre sinó que els paratges per els que transita la pel·lícula marquen molt el que sent l’espectador. Per començar uns minuts de presentació amb una càmera subjectiva molt moguda que camina darrera la nostra protagonista mostrant-nos el que ella veu i deixant-nos clar que no ens donarà treva en cap moment. Trobem a més molt poques escenes exteriors, tot succeeix dins del teatre en sales fosques i plenes de miralls o dins de casa la protagonista, de passadissos estrets i portes mal tancades i on resideix una mare que ho vol controlar tot. La manca d’intimitat a la seva pròpia casa fa molta angúnia.
Com a espectadors realment veiem que Nina no és una persona completa tal com està, que necessita evolucionar lluny de l’obsessió per la perfecció i d’aquesta mare omnipresent. Però també veiem astorats i impotents les conseqüències d’aquest canvi. Desitgem que Nina exploti, que desenvolupi tot el seu potencial, que cridi i es desmeleni però Aronofsky ens deixa molt clar que l’èxit mai és gratuït i que passejar per els costats foscos de la ment no es salda sense conseqüències.
La combinació de terror psicològic és molt efectiva (que no efectista) i en cap moment sabem si el que està passant és real, si és percepció o una combinació de les dues coses. Tampoc sabem les intencions ocultes dels personatges, del coreògraf i de la ballarina que interpreta Mila Kunis que són perillosament ambigus. Aquesta incertesa em va recordar en algunes coses a Shutter Island que també explorava els límits de la percepció.
Menció apart és el personatge de Natalie Portman. Estic segur que l’Oscar ja el té a casa perquè és impossible que hi hagi cap paper comparable, tant en complexitat de guió com en interpretació. Més enllà de les classes de ballet que haurà hagut de prendre per afrontar les escenes de ball amb garanties, el rostre de Portman és un plafó on hi veiem totes les emocions possibles, des de l’alegria d’haver obtingut el paper, fins al terror desenfrenat passant per l’estrès provocat per el voler i no poder. La Nina Sayers blanca és una figura de porcellana fràgil i delicada, però quan es destapa en una magnífica escena a la discoteca (aquest any va de grans escenes a la discoteca. Recordeu La red social!) es converteix en un personatge desenfrenat, amb somriure confiat i capaç de seduir i deixar-se seduir. Punt a favor per als espectadors masculins és que en aquesta transformació psicològica el sexe hi té evidentment un pes important i Aronosfky ho explora com és degut, sense estalviar-nos res. En les escenes més passionals constatem una cosa que ja sabíem: la bellesa de Natalie Portman, i en descobrim una de nova: que Mila Kunis té un futur brillant en un paper de pura seducció i perillositat.
A tall de conclusions, crec que Cisne Negro és pur cinema. No és una peli justa, no mostra les seves cartes, ens enganya i juga amb nosaltres, és inclús tramposa en alguna escena i en algun gir de guió, però ho fa pel bé de la impressió global de l’espectador. Hi veiem algun recurs fàcil, el joc de miralls, les visions, o alguna escena excessivament sanguinolenta. Els puristes diran que es podria haver fet la mateixa exploració psicològica sense utilitzar aquests recursos tan fàcils. Però Aronofsky no els utilitza per allunyar a l’espectador de la historia sinó per implicar-lo més emocionalment, per tensar-lo, per fer-lo més receptiu a la veritable reflexió que hi ha al darrere, sobre l’èxit i sobre la complexitat de la nostra ment. Al cap i a la fi el cinema és l’art de fer-nos creure l’increïble així que aplaudeixo l’atreviment perquè realment acaba fent un producte final que et clava al moll de l’os. Per mi és hipnòtica i captivadora, candidata a millor pel·lícula del 2011 però em sembla que és d’aquestes pelis que odies o estimes.
Tinc una sensació molt rara amb el Cisne Negro. Vaig sentir tant mentre la veia que ara sento que aquesta emoció se m’escapa i no soc capaç de recordar-la en tota la seva magnitud. És com quan vols recordar una cara i no la pots recordar amb tots els detalls que voldries. Una pel·lícula que provoqui voler recordar i voler recordar el que es sentia mentre es visionava, només pot ser bona o molt bona.
P.D. ...la utilització de la música és sublim. He llegit per algun lloc que l’oscar a la millor banda sonora també hauria d’estar decidit. O s’atreviran a dir que algú actual composa millor que Txaikovski?
1 comentario:
Buenu tio, com acostumo a fer ultimament, auqest tamb´l'he llegit!
m'agrada que hagis posat lo de apol·loni i dionisiac, perquè després de l'explicació de l'altre dia aixó no podia flatar!
Publicar un comentario