viernes, 31 de diciembre de 2010

Rànquing de pel.lícules del 2010


Habemus rànquing! Tard i pobre però l'habemus...

Aquestes han estat per mi les millors pel•lícules del 2010 que ens abandona (recordeu, films estrenats al 2010 al nostre país).

10- Scott Pilgrim vs the world de Edgar Wright.
Fusió quasi perfecte de còmic, música i cinema. Humor i acció a dojo que es combinen amb múltiples referències a els diferents universos dels tres arts. És una pel•lícula rodona que ofereix una bona estona d’adrenalina i riures. No li podem demanar més. Només li falla el final, potser massa arquetípic o previsible. Menció especial per a Mary Elisabeth Winstead que escapa de la típica novia florero de moltes trames romàntiques.

9- Kick-Ass de Mathew Vaughn.
Més referències del món del còmic! La veritat és que tinc debilitat amb aquesta peli, me n’esperava molt i no em va decebre. La trama és original i trenca amb el que estem acostumats a veure, hi ha molta violència i humor força fi. A més Chloe Moretz la clava absolutament amb el seu personatge de nena assedegada de sang. No està més amunt en el rànquing perquè en el fons és un historia de superherois amb poques pretensions, però és una pel•lícula rodona!

8- The Town de Ben Affleck.
Ara ens comencem a posar seriosos. The Town és un thriller modèlic que té flaixos de gran pel•lícula però que li falta alguna cosa per acabar de quadrar el cercle. Potser és per l’error garrafal de càsting fent que Affleck protagonitzi a més de dirigeixi la peli, o potser és que el final és massa previsible. De totes maneres és un film elèctric, que ens submergeix completament en un barri de Boston, que fa de la ciutat un mateix personatge, que descobreix a Rebecca Hall com a gran actriu i que fa entrar a Jon Hamm (Madmen) en el cercle de Hollywood. Malgrat els seus defectes, està molt per sobre de quasi tots els altres thrillers estrenats aquest any i demostra que l’Affleck director té molt de recorregut per endavant.



7- El escritor (The ghost writer) de Roman Polanski.
Gris, desassossegant, fred... aquest és l’ambient que ens pinta Polanski en una historia d’un escriptor que descobreix els draps bruts d’una important figura política. Un altre thriller a la llista, aquest cop de conspiracions, premsa i política. Tot molt ben portat amb uns decents Ewan McGregor i Pierce Brosnan. La historia no té res d’especial i el que fa que estigui al numero 7 és la fantàstica direcció de Polanski, que ens amaga les cartes i sobretot ens oprimeix en un ambient gèlid de modernitat i tecnologia. En aquesta pel•lícula hi ha molts exteriors i les cases tenen parets de vidre, però l’espectador es sent més tancat que si es filmés tot dins d’una presó. Molt recomanable.


6- Shutter Island de Martin Scorsese.
Un altre thriller! Però aquest mental, molt pròxim al terror. Dels millors personatges que li recordo a Di Caprio tot i que encara em tira una mica enrere com a actor. La clava fent el paper d’un investigador en un manicomi dels anys 40. Una trama retorçada, tramposa, cruel amb l’espectador que li farà preguntar-se moltes coses i un final genial. Per mi, la millor peli de Scorsese en molt de temps. La presència de Ben Kingsley ajuda però el que inquieta més és un cop més l’ambientació freda i l’atmosfera humida, no hi ha esperança ni alegria a Shutter Island i al final del metratge l’espectador ja ho nota dintre seu. A més en aquest cas la necessitat de participar activament en el visionat de la peli, de pensar, i no deixar-se portar com fem casi sempre que anem al cine fa pujar en molt el valor de Shutter Island.


5- Ciudad de vida y muerte de Lu Chuan.
Quan ens pensàvem que després de Salvar al soldado Ryan i la llista de Schindler ja no hi havia res a afegir al cinema bèl•lic o de camp de concentració, surt aquest xinès que jo no coneixia de res i es marca una peli que sortirà en tots els manuals de cinema durant molt de temps. La narració de la massacre de Nanking, de la que ja hem parlat anteriorment al blog, combina cinema bèlic (l’assalt, la resistència, la lluita urbana...) amb el cinema de camps (penúries, crueltat i vergonya de pertànyer a l’espècie humana). Una advertència sèria: sensibles abstenir-se. Lu Chuan no fa cap concessió i mostra escenes d’una crueltat que jo no havia vist mai. I no us equivoqueu, no hi ha sang a Ciudad de vida y muerte. És la manca de raó, de pietat, de sentit el que ens posa els pels de punta. Tècnicament també és impecable, imatges molt blanques i poc negres, una càmera nerviosa que et fa sentir dins la lluita urbana i un tractament dels personatges gens maniqueista. Probablement sigui amb la Cinta blanca la millor pel•lícula de l’any però la sensació de desolació que vaig sentir al acabar m’impedeix posar-la més amunt. Molt recomanable però a visionar amb precaució i fent el cor fort.


4- Two Lovers de James Gray.
He esperat a l’últim dia de l’any per veure aquesta petita meravella de Gray, que ja va sorprendre al 2008 amb La noche es nuestra. Two lovers és de sinopsi molt senzilla: un jove Joaquin Phoenix infeliç i una mica desequilibrat intenta nedar entre dos amors, el de Gwineth Paltrow i el de Visessa Shaw. Aquí es combina el talent actoral, d’un Phoenix que per mi és juntament amb Crowe el millor actor actual i el d’una Paltrow que torna a les grans interpretacions després de divertir-se amb els Iron Man. La parella és una delícia de sentiments no parlats. A això li sumem l’atmosfera típica de Gray, fosca, solitaria i silenciosa i tenim un film romàntic però que escapa dels clixés, amb un molt bon final. La relació a través de la finestra de la parella protagonista és d’una senzillesa exemplar i també és destacable el retrat anodí que fa d’una família jueva de classe mitja. Per a tots aquells enamorats de Gwineth Paltrow aquesta és un must see, l’actriu amb més classe del moment...


3- Origen de Christopher Nolan. La per molts millor pel•lícula de l’any es queda en el numero 3 del meu rànquing personal. I és així no perquè li falti res, sinó perquè simplement n’hi ha dues que són millors. La de Nolan és una pel•lícula molt original, que fa pensar al qui la veu, que hipnotitza amb algunes imatges, que mostra tota la potència de 300 milions de dòlars de pressupost i que a sobre té un final obert. Res a objectar, Películón en majúscules. Només escurçaria el tiroteig a la fase de la neu i donaria més profunditat al personatge de Ellen Page que sembla que sigui creat només per explicar a l’espectador l'interior del personatge de Di Caprio. Esperem que Nolan segueixi sent igual d’original perquè s’agraeix i molt.Menció especial per a Marion Cotillard amb un molt bon paper de desquiciada.


2- La cinta blanca de Michael Haneke. Un altre peliculon, un altre en blanc i negre i un altre film difícil de pair. Però es pot fer millor una pel•lícula? La resposta és no. La cinta blanca és el retrat més horriblement exacte que es pot fer del que devia ser la vida rural durant molt de temps abans que el nostre. Jo no me la prenc com la pel•lícula que ensenya com van sorgir els futurs nazis, és simplement el retrat del que passa quan l’educació és repressiva i no constructiva. Quan la raó es dóna per suposada i no s’explica, es creen monstres. I quan parlem de monstres Haneke és el rei. La humiliació verbal, la submissió física la repressió mental... tot està traduït aquí en simples imatges en blanc i negre. La comprensió de la Cinta blanca no es fa per els ulls, té lloc en algun lloc recòndit del nostre cervell i és quasi inconscient. L’espectador farà ponts i suposicions que el film no explica buscarà explicacions en altres nivells i el mèrit de tot això és que està perfectament medit i provocat amb les imatges de Haneke. Com pot fer un director una pel•lícula que estimuli tant el cervell? Com pot provocar tant amb tant poc? Per a mi aquest és el gran mèrit de la Cinta blanca.


1- I el Segle a la millor pel.licula de l’any goes to... La red social de David Fincher!! Ja en vaig parlar anteriorment aquí, i per tant no m’estendré però és una peli rodona, un tema aparentment trivial i sense interès, però que el guió i el tractament de les imatges per part del director converteixen en un gran film. Dec tenir predilecció per Fincher perquè també em va encantar Zodiac però és que ningú com ell per donar ritme a aquesta historia, per acompanyar amb la càmera els diàlegs vertiginosos d’Aaron Sorkin i sobretot per deixar-nos algunes escenes que se’ns queden gravades a la retina. I repeteixo, això ho aconsegueix amb una historia que no importa a ningú! El mèrit consisteix en no etiquetar a Mark Zuckerberg com a bo o dolent, sinó fer un calidoscopi d’opinions i deixar que l’espectador es formi la seva un cop vistos tots els punts de vista. En el fons la sala és un jurat popular i Fincher orquestra el judici.


I així finalitzo el 2010 a poques hores ja de les campanades. En general i seguint la tònica dels últims cursos, el 2010 ha estat un mal any de cinema esquitxat de petites joies de gran cinema.

El meu rànquing esta format en la majoria de pelis que no ens ho donen tot mastegat, que requereixen d’una participació de l’espectador. Crec que últimament és aquí on s’està situant la frontera entre la qualitat i lo mediocre.

Per a vosaltres quin hauria estat el rànquing? Creieu que he comès algun sacrilegi??

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Hi estic força d'acord, però canviaria "Ciudad de vida y muerte" (que em va semblar força fluixa tot i tenir una temàtica interessant) per "En tierra hostil", com a film bèl·lic força més rodó. En realitat no hi té res a fer si la comparem amb la sèrie de l'HBO "Generation Kill", però dins del món del cinema, i tractant Irak, no hi ha res semblant.

Kick Ass també em va semblar genial, per mi la sorpresa de l'any.

Víctor Juan Abelló dijo...

Com jo no sóc molt d'anar al cinema, me n'apunto més d'una. També estic d'acord que "En tierra hostil" mereix estar als rànquings, tot i que no se si és d'aquest any. Per mi Toy Story 3 és peli del 2010.

ury6 dijo...

Doncs no ho sé gent, a mi "En tierra hostil" no em va causar tant bona impressió... vaig tenir la sensació que ens explicava la historia d'un addicte a l'adrenalina i no la historia d'un soldat mig...
Reconec que causa angoixa i que està ben feta però podria haver aprofundit en temes molt interessants (com la incapacitat per adaptar-se quan el soldat torna a casa) i només hi passa de puntetes...

Generation kill encara l'he de veure però en general sóc de la opinió que encara hauràn de passar alguns anys per poder fer pelis o series amb la perspectiva necessaria sobre Irak i Afganistan.

En quan a Toy Story Victor, la vaig veure ahir perque tothom la posa com a molt i molt bona. Em va semblar que la animació és genial i té moments molt emotius però no crec que superi en res l'obra mestra que va ser Wall-e. A més mai he conectat massa amb els personatges... t'he de reconeixer però que té moments en que costa contenir la llàgrima d'emocició. Suposo que en un rànquing corregit la posaria en el número 5.

Gràcies per comentar!

Ampariues dijo...

Kickass?....