domingo, 12 de diciembre de 2010

Ciutats africanes, alguna esperança?


Estic llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria i fent una assignatura d’Àfrica subsahariana. Mala combinació. Molta desesperança.

Al 2009 el continent africà va passar per primer cop dels 1000 milions d’habitants, dels quals 395 milions ja viuen en ciutats. El creixement demogràfic està disparat. Àfrica només trigarà 17 anys en arribar als 1500 milions i d’aquí a 40 anys ja haurà arribat als 2000 milions dels quals 1230 milions viuran en ciutats. Però en quin tipus de ciutats? La urbanització a l’Àfrica ha estat molt tardana. Fa 50 anys només Alexandria, El Caire i Ciutat del Cap superaven el milió d’habitants i només el 15% de la població africana era urbana. Això vol dir que a més d’una explosió de població en general, l’Àfrica ha patit i seguirà patint una urbanització molt ràpida.

Al 2050 l’hegemonia d'El Cairo que avui en dia té 11 milions de persones es veurà reemplaçada per la megalòpolis de Lagos que ja tindrà 14 milions. En general l’Àfrica subsahariana creixerà molt més que l’Àfrica del Nord i a més aquest creixement es concentrarà en enormes ciutats com Lagos, Kinshasa, Luanda o Nairobi. Lagos per exemple ha crescut en 1.800.000 persones en 5 anys. Això vol dir que cada any arriben a la ciutat 360.000 persones a un ràtio de 30.000 nous habitants al mes o mil persones al dia! Amb aquest ritme de creixement és impossible projectar un urbanisme o planificar nous assentaments. Cap govern del món podria assumir aquest ritme de nouvinguts i molt menys encara els governs africans.



El creixement demogràfic mai és bo o dolent per se sinó que depèn de les condicions amb que es gestioni. És evident que societats en que el 51% de la població té menys de 15 anys (cas del Níger i de tants altres) tenen un potencial de creixement enorme doncs es trobaran amb una gran quantitat de població activa en pocs anys. El problema es produeix quan tot aquest potencial humà es veu frustrat perquè l’economia no acompanya. Aquest és el cas de la majoria dels estats subsaharians, on l’economia informal i submergida és la base de la societat i on les ciutats no poden assumir les enormes poblacions que alberguen. Per evitar la proliferació d’economia submergida i precarietat la majoria d’estudis indiquen que és necessari projectar una societat on hi hagi un accés regular als serveis i altes possibilitats d’accés a l’habitatge.

Per dir-ho d’alguna manera es demostra que misèria atrau a misèria i que per sortir d’aquest vincle cal canviar els assentaments informals de barraques als afores de les ciutats per una ciutat planificada i ben gestionada. Però com aconseguir-ho quan els governs tenen una manca greu de recursos? Quan el deute extern extorsiona els pressupostos nacionals? Quan els recursos naturals que constitueixen el principal recurs de països com el Níger, la República Democràtica del Congo o d’Angola estan tots gestionats per empreses franceses, angleses o últimament xineses? Com impulsar la vivenda i l’accés als serveis bàsics quan el país viu de l’ajuda internacional i els plans de reestructuració de l’FMI obliguen a privatitzar i aprimar la despesa pública?

Les instancies internacionals confonen la macroeconomia amb la panacea universal. L’FMI porta 20 anys clamant al cel que s’ha de donar pas al neolliberalisme per tal d’integrar aquests països al mercat mundial, però l’únic que han aconseguit és que el mercat mundial s’oblidi d’Àfrica (el percentatge del comerç mundial que involucra a l’Àfrica és igual ara que al 1950) i que a sobre els governs no tinguin cap recurs per millorar la seva situació interior i molt menys l’allau urbanitzador dels últims anys.

El laissez faire urbanístic porta a una segregació total entre barris rics i barris pobres. L’allau de migració que arriba del camp a la ciutat no té recursos suficients per a un lloguer legal perquè l’enorme demanda de vivenda fa pujar els preus pels núvols. El procediment habitual és procurar-se d’alguns materials com lones xapa o uralita i fer un assentament temporal en un dels barris perifèrics de la ciutat. Aquests barris, que proliferen com bolets, es coneixen com a slums, bidonvilles o shantytowns depenent del país però tots es caracteritzen per ser enormes extensions d’urbanització horitzontal auto fabricada, lluny de l’aigua potable, l’electricitat o el transport. Evidentment tampoc tenen sistema de clavegueram ni recollida d’escombraries i a sobre s’acostumen a formar en els pitjors llocs possibles, que són els que han quedat lliures. Als vessants de les muntanyes, enmig de forts pendents o prop dels rius amb la qual cosa són especialment vulnerables a esllavissades o inundacions.

El 51% de la població africana viu en aquests barris. De fet aquests barris creixen molt més que la pròpia ciutat. Entre el 1989 i 1999 el 85% del creixement demogràfic de Kenya va tenir lloc dins dels slums de Nairobi i Mombassa. Lagos i Kinshasa concentren entre 6 i 9 milions de persones cada una vivint en aquests barris hiperdegradats. En el cas de Luanda (capital d’Angola) una quarta part de les famílies sobreviu amb menys de 75 cèntims diaris i la mortalitat infantil era fa pocs anys del... 32%!! La més alta del planeta.

Viure en un d’aquests barris pot significar fer hores de desplaçament a peu fins al centre de la ciutat on hi ha la major part dels llocs de treball. Aquests llocs, com explica Davis en el seu magnífic llibre, són terreny fàcil per a les màfies, la droga i la delinqüència amb la qual cosa a sobre adquireixen mala fama a ulls de les autoritats que en comptes de voler solucionar el problema recorren sovint a la destrucció física d’aquestes zones.

El problema principal és que el creixement de les ciutats s’ha deslligat totalment del creixement econòmic. En el sistema capitalista tradicional els llocs de treball i la dinàmica econòmica de la ciutat atreia a la població rural. Avui en dia, i no només a l’Àfrica sinó a tot el tercer món, la ciutat atrau població independentment de que no generi ni llocs de treball ni dinamisme econòmic.

Com pot ser que les ciutats africanes hagin crescut més (un 4% anual des de 1980) en plena recessió de les economies africanes que les ciutats europees en els anys més desenfrenats de la industrialització al s.XIX (un 2% anual)?? La resposta la van trobar el mateix Mike Davis i Deborah Bryceson ja a finals dels anys 90. I és que no és la ciutat la que atrau sinó el camp el que es despobla. L’entrada de les mesures regularitzadores de l’FMI deixa al camp sense ajudes governamentals ni subvencions per a la modernització de l’activitat agrícola. Els productors africans passen a jugar en un mercat internacional on els productes agrícoles competeixen amb les subvencions de la UE o els EUA. Els productors s’arruïnen i el camp es desestructura. Ja no hi ha una economia nacional en la que vendre els productes sinó que surt més barat comprar a l’estranger que no als propis productors africans. Això es tradueix en una emigració massiva cap a les ciutats. La crisi del camp alimenta el foc de les grans ciutats africanes i la manca d’inversió pública perpetua la misèria.

Podria seguir però crec que us en feu una idea no? En els propers anys els mitjans de comunicació ens aniran informant de conflictes oblidats al mig de l’Àfrica, columnistes il•luminats diran que són conflictes entre ètnies, o entre religions o per culpa d’una cultura salvatge que no ha entès la democràcia. Ben pocs sortiran a dir que realment és la lluita ferotge per uns recursos cada cop més escassos per part d’una població cada cop més nombrosa.

La cosa pinta molt i molt negre però no espereu que es faci res per solucionar-ho, surt més a compte invertir en vigilància fronterera per evitar l’allau de migracions que no intentar solucionar aquests problemes. A més el món té problemes molt més importants que 1000 milions de persones visquin amb menys d’un dòlar diari oi?... algú ha dit canvi climàtic??

Us deixo amb un excel•lent vídeo que he trobat sobre Lagos!

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Només el control de la demografia en podria ser una solució a mig termini. El creixement demogràfic africà serà una tragèdia.

ury6 dijo...

Els temes de control demogràfic sempre són molt complicats... com ho faries? política de fill únic com a Xina? La demografia esta plenament relacionada amb el grau de desenvolupament de la societat. Jo crec que el problema recau més en la pobresa i el desequilibri en el repartiment dels recursos que en el simple fet de la natalitat.
Per dir-ho d'alguna manera, crec que la natalitat és el simptoma, en cap cas la malaltia!

Gràcies per comentar!