Les cartes Abelardo i Heloïsa

Aquests dies m’ha tocat revisar les cartes d’Abelardo i Heloïsa per determinar si les cartes d’ella són reals o són una falsificació. Difícil tema que ha fet escriure moltes i moltes línies al llarg del s.XX. La d’Abelardo y Heloïsa és la típica historia de la que has sentit a parlar sempre i no te l’han acabat d’explicar mai. A més jo sempre havia admirat a Abelardo, figura clau de la intel•lectualitat del XII juntament amb Suger, Sant Bernat o Pedro el Venerable, però havia deixat de banda l’altre membre de la parella. La sorpresa que m’he emportat al veure que aquí la crack és Heloïsa! Però anem a pams, primer la breu historia i després perquè dic això.

Pedro Abelardo com ja hauríem de saber va ser un magíster, un intel•lectual, teòleg i filòsof que va encarnar tota la modernitat del s.XII. Crea un nom mètode de debat dialèctic anomenat sic et non i s’estableix una escola al mont de Santa Genoveva a la riba esquerra de París, apartant-se així de les escoles monacals. Està alliberant el saber de les parets del monestir, fent un primer pas cap a les universitats del s.XIII. A més les seves ensenyances s’allunyen del deu maniqueista venjatiu del romànic, s’obre a la caritat i la bondat del nou déu que caracteritzarà el gòtic.

Abelardo és un geni, un avançat a la època i el centre de totes les mirades a principis del XII. Entre els seus alumnes hi ha un papa, 19 cardenals i més de 50 abats. La seva historia calamitatum comença quan el canonge de la Catedral de París li demana un favor personal: instruir i adoptar com a alumne a la seva neboda. Abelardo accepta i el dia en que es coneixen Heloïsa té 17 anys i Abelardo 39. A pesar de la diferencia d’edat i d’estatus les classes es converteixen poc a poc en converses amoroses. Com diu el propi Abelardo:

«...Los libros permanecían abiertos, pero el amor más que la lectura era el tema de nuestros diálogos, intercambiábamos más besos que ideas sabias. Mis manos se dirigían con más frecuencia a sus senos que a los libros[…]»

La bellíssima historia d’amor però es trenca quan es fa evident que Heloïsa està embarassada. El canonge, monta en colera i contracta a dos sicaris que es presenten a casa d’Abelardo i agafant-lo per la força el castren abans de fugir ràpidament.


L’escàndol és monumental i a París es parla d’una sola cosa: un dels més grans pensadors del moment embolicat en problemes de faldilles i castigat per la providència a perdre l’encarnació física de la seva passió. Desolats, la parella es retira de l’esfera pública en dos monestirs diferents, ell a Saint Denis amb l’Abad Suger, ella a Argenteuil: no es tornaran a veure mai més.

Abelardo tornarà a la vida pública al cap de pocs anys amb forces renovades, tornant a atraure milers de seguidors i protagonitzant debats aferrissats ara amb Sant Bernat de Claraval. Abelardo es mou en la finia línia de la ortodòxia religiosa i la heretgia perquè els seus plantejaments son radicalment moderns. En un dels seus viatges funda el monestir de Paraclet i fa que Heloïsa en sigui nombrada abadessa abans de ser declarat oficialment heretge.

Mentrestant Heloïsa poleix la seva excel•lent formació al monestir i uns anys després comença la correspondència. Heloïsa respon a la carta oberta d’Abelardo en que fa un repàs a la seva biografia. I com respon! El text d’Heloïsa és d’una intensitat enorme. Es declara perdudament enamorada i incapaç de mantenir el vots de castedat i obediència del monestir. És un lament romàntic d’infinita exquisidesa i d’alta erudició, capaç d’afirmar la paradoxa de sentir-se presa del desig sexual quan ho hauria d’estar del desig religiós.

«...Dios me es testigo de que, si Augusto – emperador del mundo entero – quisiera honrarme con el matrimonio y me diera la posesión de por vida, de toda la tierra, sería para mí mas honroso y preferiría ser llamada tu ramera, que su emperatriz. »

El text no és gratuïtament romàntic, és l’expressió del dolor, el dolor d’haver provat la mel i haver-la perdut, el dolor de no poder complir amb els seus deures com a abadessa el dolor per el sentiment de culpa. És com si durant anys s’hagi estat reprimint i en dos cartes treu tot el que té a dins amb tota la força que li dona els anys d’ensenyament.

Abelardo respondrà a la primera carta apaivagant-la, des d’un punt de vista del filòsof i no de l’amant. Està amenaçat d’excomunió i no pot dir segons quines coses. Això sembla enfurismar a Heloïsa que en una segona carta puja el to sexual, el to de necessitat. Es defensa dient que ella ho ha intentat tot però que és superior a ella i en aquest magnífic fragment renuncia a la perfecció i la santedat que se li suposen i s’abandona a la pietat de déu per jutjar-la:

[No ansío la corona de la victoria:
me basta con evitar el peligro.
Es más seguro evitar el peligro
que entrar en combate.
Cualquiera que sea el rincón del cielo en que Dios me coloque,
ya me parecerá suficiente]

La segona carta d’Abelardo és contundent es trenca d’amor per Heloïsa això és innegable però exigeix que es comporti com a abadessa i que no el provoqui més temptant a la seva debilitat amb records de temps millors. L’objectiu d’Abelardo és una vida modèlica dins la religió i per això prohibeix a Heloïsa la conversa profana.

A partir d’aquest punt les cartes es tornen teològiques però la discussió es centra en un sol tema: es pot ser bona cristiana-abadessa a pesar de cometre un error persistentment? En termes generals: un error concret condueix a l’error general? O es pot ser bona monja a pesar de sentir coses que una bona monja no ha de sentir? Les cartes velen el debat entre Abelardo y Heloïsa però aquest no cessa, simplement es fa més subtil. Segueixen discutint i recordant però ara a través dels dubtes en les seves noves vides.

La correspondència és doncs un espectacle d’erudició admirable, un exercici de retòrica que ens arriba de primera ma i que ens fa veure que la modernitat del segle XII era ja molt gran. Si Heloïsa és real, (la gran pregunta) estem parlant d’una dona que competeix en erudició amb Abelardo, que qüestiona els preceptes més bàsics de l’església, que pensa per si sola i que desafia a l’establishment. Una dona doncs que no s’adapta a la nostra idea de dona medieval oi? Admetre que Heloïsa va existir realment i que és l’autora de les cartes és haver de canviar la visió de la dona a l’edat mitja. És per això que molts han optat per dir que totes les cartes van ser escrites per Abelardo, no poden admetre que una dona arribés tan enllà, per acceptar-ho haurien de canviar masses coses de les que tenen preestablertes com a veritats absolutes.

[Demasiado pronto me enseñaron que no era pecado amar.
Corrí por los senderos de sentidos atrayentes,
Ni un ángel quiso tanto como yo amé a un hombre.
Apagados y remotos son los gozos de los santos;
No los envidio, porque por ti perdería el cielo.]