sábado, 13 de marzo de 2010

Cinc colors en la història: Blau



He trobar una petita meravella a la biblioteca sobre la simbologia dels colors i com la percepció humana sobre ells ha anat canviat al llarg de la historia i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres. Si tinc temps faré un petit resum de cada color seguint el llibre de Michel Pastoureau, Breve història de los colores.

Comencem amb el Blau, el color preferit de la majoria d’europeus des de ja fa molt de temps, el color que no molesta a ningú, el color de les banderes dels organismes internacionals i el més utilitzat per vestir. Per a la societat occidental el blau és el color de la convenció i la tranquil•litat. La ONU, UE, OTAN, UNESCO... totes porten el blau a la bandera. Però això no ha estat sempre així, antigament el blau no es considerava un color (només n’hi havia tres: blanc, negre i vermell) només els egipcis tenien algun objecte decoratiu de color blau. El pigment blau era difícil de fabricar i treballar i és per això que durant temps se’l va despreciar. L’antiga roma l’associava a les tribus bàrbares i el rebutjaven a favor del vermell i el blanc. Una dona amb els ulls blaus era una dona de mala vida i en un home era senyal de ridícul. És per això que el llatí no té una paraula clara per a blau. Quan el blau es va popularitzar més tard, les llengües romàniques van haver de buscar una nova paraula per definir-lo. La majoria va optar per l’arrel germànica blau (blue, bleu, blau...) però altres com per exemple el castellà van optar per l’arrel islàmica azraq (azul). La falta de referències al color blau en els textos clàssics va portar fins i tot a alguns estudiosos del s.XIX a pensar que els ulls dels antics no eren capaços de detectar-lo!

A la bíblia hi ha molt poques referències al color blau així com a la litúrgia dels primers cristians, que feien servir blanc, vermell, verd o negre. És al segle XII en que el blau apareix amb força i és precisament a través de la religió. El canvi conceptual del XII és importantíssim a tots els nivells i el fet de relacionar el poder diví amb la llum reivindica el color blau com a color expressió de la llum. A partir d’aquell moment els cels es començaran a pintar de color blau, anteriorment s’havien pintat de blanc o de gris. L’explosió del culte a la verge Maria contribueix a la difusió del blau doncs la verge es representa al cel i ben aviat el blau es converteix en el color associat a la verge. El segle XII també veu l’expansió de l’espectre de colors a Europa. La profusió de la classe nobiliària, la jerarquia, els teixits luxosos, els blasons i escuts d’armes... La cristiandat s’aboca al color com a element decoratiu i distintiu. Es passa de tres colors bàsics a una paleta de sis, afegint al blanc, vermell i negre tradicionals els nous verd, blau i groc. El blau es va estendre com a element principal de la decoració de les catedrals des de Saint-Denis a Chartres.

Però en un segle tant convuls com el XII res podia ser tant clar. Dins la mateixa església també hi havia controvèrsia sobre els colors. Els que defensaven que el color era llum i per tant una manifestació divina creien que les esglésies i les obres havien d’estar inundades de color. Exemple clar d’aquest pensament és l’Abad Suger de Saint-Denis. A l’altre banda ideològica hi havia evidentment San Bernardo de Claraval, que defensava des de l’austeritat dels monestirs cistercencs que el color no era res més que pigment i per tant matèria. La matèria era quelcom vil i abominable i per tant s’havia de protegir les esglésies i els monestirs dels colors. La moda aristocràtica però va poder més que les discussions teològiques i el blau va guanyar terreny fins a coronar-se com a símbol de la casa reial francesa amb Philip August i Sant Lluis. Carlemany no hauria portat mai blau al seu escut!

Segles després, durant la reforma protestant, els colors van ser objecte d’una nova discussió important. La pintura protestant té una paleta de colors molt limitada, amb tons uniformement blaus, blancs, grisos i negres. Les esglésies protestants evidentment no tindran ni rastre del color de les grans catedrals medievals però el poc color que tenen és sovint blau. La contrareforma també alabarà el blau com a color elegant per vestir i des de el segle XVIII el blau ja és el color preferit dels europeus. El romanticisme alemany el posarà encara més de moda entre els joves que volen emular a Goethe que vestia de blau i finalment al 1850 Levi-Strauss el converteix en símbol identitari d’uns nous pantalons pensats per als treballadors però que esdevindran simbòlics del s.XX: els texans. El fet que els texans siguin blaus es deu a que el tint és més senzill que amb altres colors però també a que els jeans eren una prenda pensada per al treball i la concepció protestant dicta que la roba ha de ser digna, sòbria i discreta. Strauss no hagués pensat mai en anar a treballar amb pantalons vermells!

Per encara més informació: Pastoureau, Michel. Diccionario de los colores. Paidós 2009

3 comentarios:

Damm dijo...

Marquet m'he fet un blog d'aquests!
Momento publicitario: es diu http://peatonando.blogspot.com/
Ale mersi per haver-me donat la idea. Adéu!

Aleix dijo...

Interesting! Hi haurà seccio del color verd??

PD: te comentat entrades anteriors, que feia temps qu eno em passava per aqui!!

Descubre Irlanda/Europa Napoleónica dijo...

Estimado Webmaster,

Te escribo para comunicarte que la Web "Vive l'Empereur!" ha cambiado de dominio pasando a llamarse "Europa Napoleónica".

http://europanapoleonica.blogspot.com/

Cordiales saludos,
Europa Napoleónica