Nighthawks, d’Edward Hopper

Manhattan Maig de 1942, una estranyíssima calor per ser aquesta època de l’any m’amara de suor l’americana. La ciutat brama en silenci mentre l’apunyalo amb els meus passos. Ningú al carrer i poques llums enceses a les finestres. Els venedors de diaris vespertins s’han enretirat, una altre dia sense res més que abultades xifres de morts a Europa. No és època d’alegria ni de xivarri. Només les prostitutes i els drogoaddictes s’atreveixen a trencar el silenci i no és barri aquest per a gent d’aquesta mena.

Agonitzo d’avorriment i tedi, miri on miri tot és igual, paviment, asfalt, acer, vidre i formigó. Porto una setmana en aquesta ciutat i ja la odio. El mateix m’ha passat a Chicago, Philadelphia i Atlanta. Carrers idèntics i portals duplicats. L’aire que tant necessito no pot córrer per entre mig d’aquests edificis. Un microclima, un miasma nauseabund arrelat a terra. No puc aguantar més, cansat, entro en el primer establiment que trobo. Un antro, un d’aquests establiments sense ànima que proliferen a les cantonades de la infecta ciutat igual aquí que a tota la resta de ciutats del país. Les notes de Duke Ellington m’atrapen només entrar, ja ni això em fa reviure. Després vindrà Sinatra, Glenn Miller i si hi ha sort Benny Goodman, però sempre els mateixos, la mateixa seqüència. La llum fluorescent em cega, l’acaben d’inventar i la venen com la ultima novetat. Jo ja la odio, ho tenyeix tot un d’un blanc trist i impersonal. M’arrossego fins al final de la barra i em deixo caure en un tamboret. Encenc el cigarret en un fútil intent de que el fum m’aïlli d’aquesta llum d’interrogatori. El bar és solitari, només una parella davant meu. El cambrer m’atén sense mirar-me, guanyant una misèria per un treball nocturn, segurament odia molt més el bar que ningú altre. Em fixo que coixeja, o ho fa veure. Que cullons, millor esllanguir-se en un bar de mala mort que acabar trossejat per un Japonès al Pacífic. Penso en treure’m el barret però m’ho repenso, almenys així m’estalvio la lluïssor florescent a la retina. Tampoc és qüestió que ens reconeguin per un descuit en un bar de mala mort com aquest. Demano un whisky amb gel i refuso el diari, fa tres setmanes que no vull llegir-lo i ni així hi ha manera d’evadir-se del que passa a ultramar. El país traspua guerra per tots cantons.

Em fixo en la parella, mitjana edat, benestants si és que algú pot benestar en aquests temps d’infàmia. Massa ben vestida per ser una prostituta i massa mal vestit per ser de la màfia, mirada perduda no parlen, absorts en els seus pensaments. Penso en una parella d’amants adúlters que acaba de fer l’amor i ja no tenen res mes a dir-se fins la propera cita. No els ho retrec, poques coses més que els sexe queden per fer-nos sentir vius.

Ella aixeca els ulls, em mira, m’esguarda, em traspassa amb dos fars dels que no em puc amagar, no vull apartar la mirada, dura un segon però el mal ja està fet. Parpelleja i torna a fixar els dos sols, ara apagats, en un punt indeterminat. Jo no puc tornar a separar-me del seu rostre. M’enfonso en la meva mediocritat, evadint-me sota el barret com si volgués ser transparent i passar a espectador. El cambrer em parla i jo no el sento. Els fluorescents s’esvaeixen i el bar és buit. Només existeix ella, amb el seu vestit vermell a joc amb el cabell flamíger i la indolència en la mirada. Em sembla fins i tot sentir el seu perfum i el tacte de la seva pell. Els segons es fan interminables però em semblen insuficients. Em sembla que s’ha parat el temps però sóc dolorosament conscient que això no pot durar per sempre. De repent una mà trenca el meu embruix, la mà l’agafa amb massa força de l’avantbraç i l’arrossega fora amb celeritat. Sento odi per la mà i l’home que hi ha al darrera, no és enveja, és odi. Com es pot tractar amb tanta fredor un tresor com aquest. Els segueixo amb la mirada mentre abandonen el local. Ja quasi em conformo amb oblidar-la, amb recordar-la en les meves nits insomnes com a una visó fugaç, a quedar-me a ofegar les meves penes amb el barman lissiat. Però de sobte a l’altre banda del cristall s’aturen. L’home l’encara i la crida, l’amenaça i gesticula. La cabellera flamígera es sacseja fràgilment. No puc sentir el que diuen i l’escena em sembla quasi onírica. La mà s’alça i cau amb estrèpit sobre la cara de la noia. No ho he pogut sentir però el cop ha ressonat dins meu. L’encant ha fugit i la ira m’envaeix.

M’alço i surto del bar, la veu del cambrer em persegueix, no sé què d’un whisky i uns dòlars. No raono, la fúria em pren, odio la ciutat, el carrer, l’aire i la gent que hi viu. Odio el cambrer, la societat i amb prou feines em suporto a mi mateix i la meva mísera existència. Però per sobre de tot odio a l’home de l’americana negra. L’amor i la fascinació per la noia del vestit vermell ja no tenen cabuda dins meu. La deixo córrer a casa seva doncs ja res d’ella m’interessa. Segueixo a l’home entre carrers solitaris, no tinc pressa però tampoc tinc pausa. Em sent i es gira però més igual. Accelero i l’atrapo sota la llum d’una farola. M’abraono sobre ell i els punys volen. Sento l’escalfor de la sang entre els dits i la ira em batega a les oïdes, els gemecs de dolor s’apaguen però segueixo colpejant i colpejant. Extenuat em deturo, m’alço i m’arreglo l’americana. Ningú al carrer i ningú a les finestres. La fúria s’esvaeix però l’odi roman dins meu. Per molt que faci sempre hi és, l’odi, el fàstic a tot el que m’envolta, a la modernitat, a la urbs. Em perdo per carrers idèntics sense rumb fix, caminar, només caminar, només ha estat una guspira dins el tedi.

Interpretació lliure del Nighthawks d’Edward Hopper.