jueves, 7 de abril de 2011

Sobre Europa


El dia 30 d'aquest mes farà 1300 anys que Tariq ibn Musa posava per primer cop el peu en la península ibèrica. 1300 anys de la presència islàmica a l’Europa continental. També he llegit últimament el llibre de George Steiner Una cierta idea de Europa. I finalment avui he tingut una conferència sobre fronteres europees, espai Schengen i la fronteres de Ceuta i Gibraltar. 
Tot plegat em fa reflexionar sobre Europa, la nostra Europa, aquesta que ara ha de rescatar un dels seus membres més significats i aquesta que qui sap si d’aquí poc no ens haurà de rescatar a nosaltres també.
L’etern debat sobre què és Europa no el resoldrem ni ara ni aquí però m'agradaria llençar algunes idees del que he llegit i sentit aquests dies.
En primer lloc, el fracàs econòmic de Portugal, Grècia i Espanya és un fracàs d’Europa en el seu conjunt. Es tracta de tres països vitals en la formació de la identitat europea. El primer perquè la nostra herència hel·lenística és fonamental en tota la nostra cultura, i els dos següents perquè són els que històricament van donar el gran salt, el de explorar, conquistar i voler conèixer terres remotes que posteriorment marcarà per sempre el caràcter europeu.
 La tradició europea és una superposició de capes: una herència clàssica conjugada amb una mitologia judeocristiana, una ànsia per saber, explorar nous móns i admirar la bellesa formal de les creacions humanes, però al mateix temps també és una tradició caïnita, intolerant, que s’ha construït a través de la lluita contra l’altre (l’islam sobretot però també jueus o indígenes) una cultura que busca la dominació, una cultura que ha portat la infal·libilitat i la idea de progrés fins a límits inconcebibles. La construcció europea ha vist com el seu projecte culminava en la Shoa de 6 milions de jueus i en dues guerres d’una dimensió tan mortífera però també tant ideològicament denses que són irrepetibles. 

   
Igual que segons Adorno després de Auschwitz ja no es pot fer poesia, el projecte Europeu també mor al final d'aquestes vies.
El projecte europeu va morir a Auschwitz i des de llavors n’hem estat buscant un de nou. La Unió Europea va semblar un projecte factible precisament perquè no era un projecte identitari sinó funcional. Europa només s’entén en contraposició a allò que no és Europa, perquè no hi ha unes característiques pròpies i úniques que ens defineixin. No sabem què ens fa europeus però si que sabem distingir ràpidament que no som ni Àrabs ni Americans. 
El problema sorgeix quan aquesta unió funcional i econòmica que és la UE ha d’enfrontar-se a la immigració de grups culturalment diferents o quan econòmicament i políticament ens interessa que Turquia entri a la UE. Un país de majoria musulmana dins la vella Europa? Dos enemics seculars com l’islam i el cristianisme junts en una sola entitat política? És possible? Funcionaria? La nostra vessant políticament correcta ens diu que si, que endavant, que perquè no, però en els últims temps comencen a sortir veus que es qüestionen aquest model d’interculturalitat. Podem conviure pacíficament amb el nostre enemic ancestral? Poden conviure dues cultures que s’han emmirallat durant segles per construir-se a si mateixes? Perquè acceptem a Turquia i no al Marroc quan les relacions són històricament tant o més fortes en un cas que amb l’altre? Podem fer del funcionalisme l’eix vertebrador d’Europa oblidant-nos de la memòria i de l’herència cultural? És la UE un recipient sense passat que es basa només en enteses polítiques i econòmiques?
Steiner ens diu que Europa s’ha de reformular un cop més, s’ha de reinventar i retornar al seu caràcter primigeni, aquell que la ha portat a despuntar històricament. 
“L'assoliment de la saviesa, la recerca del coneixement desinteressat, la creació de bellesa. Fer diners i saturar les nostres vides de béns materials cada cop més superflus és una passió vàcua i d'allò més vulgar. Pot ser que d'alguna manera encara molt difícil d'imaginar Europa arribi a generar una revolució contraindustrial, com va generar la revolució industrial mateixa. Certs ideals d'oci, d'intimitat, d'individualisme anàrquic, ideals gairebé ofegats pel consum ostentós i la uniformitat dels models nord-americà i asiaticoamericà, poden tenir la seva funció natural en un context europeu, encara que aquest context impliqui una certa limitació de béns materials. No és pas la censura política el que mata: són el despotisme de la comercialització a gran escala i les recompenses de la fama mercantilitzada.”
Ell mateix reconeix que és un pensament ingenu però que si que és un ideal cap al que avançar.
I és que tampoc podem pretendre actuar com a Americans quan no ho sóm. El paisatge cultural americà és el dels espais oberts, és la frontera, és l’autosuperació. El paisatge cultural europeu és el gueto, la ciutat medieval i els boscos amenaçadors. El consum és americà i l’abstracció és europea. Tal i com diu evocadorament Steiner, Europa són els cafès de París, Viena i Venècia, no són el pubs anglesos i molt menys els bars de copes nord-americans. La vella Europa és la dels tractats filosòfics, la de la lluita política, la de la utopia, la de Sartre, la de Kant i sobretot la de Marx, no és l’Europa de la riquesa, la opulència i la tecnocràcia  com ens volen fer creure ara.   
Exterior del Cafè Florian, a Venècia
La globalització mata el caràcter Europeu. Com pot ser que totes les grans ciutats siguin ja iguals quan Europa sempre s’ha caracteritzat per grans canvis en poquíssim espai? La concentració europea, permet viatjar-la a peu, i en un sol viatge es pot passar del paisatge de monestirs i camps Espanyols a l’Alemanya industrial o a la Itàlia renaixentista, tot és diferent i tot és Europa. Com pot ser que ara, de repent vulguem ser tots iguals? La riquesa és tenir multitud de llengües diferents, no una de sola com l’anglès. La riquesa no és oblidar el llegat cultural en l’ensenyança universitària per adaptar-la a les necessitats productives del sistema.

L’europeu no es pot emancipar de la seva història, no pot pretendre que acceptarà sense problemes a l’Islam dins de la UE pretenent que la cultura i la identitat ja no són importants dins d’aquest món funcionalista. La cultura i la memòria van amb nosaltres i ens condicionen les noves actituds i opinions de manera inconscient.
Com canta Leon Gieco
“todo está escondido en la memoria refugio de la vida y de la historia, la memoria estalla hasta vencer a los pueblos que la aplastan y que no la dejan ser.”
Després de 1945 Europa es va quedar orfe de model i va adoptar el model de consum, de societat, de ciutats del món angloamericà o del món soviètic. Amb la globalització hem adoptat la societat low-cost, la societat del menjar i el coneixement ràpid. 
Però aquests no són caràcters tradicionalment europeus per això al competir en aquests termes amb el bloc asiàtic i el bloc americà ens trobem en inferioritat. Si Europa vol mantenir el seu paper preeminent en el sistema món haurà de tornar a buscar un model propi que el faci singular.

Personalment, per mi Europa és la suma de La muntanya màgica de Thomas Mann i la Barcelona de principis de segle, que era tan revolucionària i tant bulliciosa que se la coneixia com "la rosa de foc". La unió del refinament artístic i la vida ociosa burgesa amb la passió i l'utopia revolucionàries.
 

1 comentario:

Marta F. Soldado dijo...

Impossible no pensar sobre Europa darrerament. Europa és moltes coses: el pensament de Kant, els cafès, Thomas Mann, les revolucions, la cultura obrera, l'anarquisme, però també la intolerància, la barbàries nazi i colonial, l'odi al bàrbar...tot aquesta amalgama ens agradi o no, és irrenunciable, perquè és història; en la seva cara més amable i en la seva cara més dolorosa.

Què fer amb tot això? Jo per exemple, sí que penso que l'Islam forma part de tota aquesta amalgama europea ja que, com apuntes, va arribar a l'extrem més occidental del continent fa 1300 anys i s'hi va quedar molt de temps. Els feudals en copiaren models i l'alta cultura s'escrigué en àrab durant molt temps. Les lluites a espasa contra ells, anomenats 'infidels' han continuat legimitades en la ideologia, que ha exclòs l'Islam de la consciència europea.

Dit això, val a dir que produeix una immensa tristesa veure com ens sotmetem, dia rere dia, al model americà del consum, la homogeneïtat...sigui el que sigui Europa no és això, i tens raó quan dius que tampoc no hi pot competir. Mai. Veiem com les nostres ciutats i els nostres costums i maneres de fer la vida quotidiana desapareixen i són substituïts pel model estadounidenc.

Tan de bo la vella Europa sàpiga rebel·lar-se contra tot plegat i repensar-se nova sense renunciar al seu passat.

Perdona'm per estendre'm tant i felicitats per l'article!