miércoles, 13 de octubre de 2010

Regal d'aniversari: Una tragèdia Russa


9 de novembre de 1932 Moscou

Natasha Nikolayevna s’havia aixecat aquell dia a les 6 del matí per anar a treballar. Una hora abans del que normalment feia. El fred recent arribat calava els ossos de la jove Natasha que s’afanyava per arribar al seu destí. Quaranta minuts de córrer pels carrers Moscovites fins arribar al Kremlin la van deixar exhausta però la van fer entrar en calor. Era el barri benestant, d’això no n’hi havia dubte, però la primera vegada que hi entrà s’hauria esperat molt més luxe del que hi havia. Tots els grans dirigents del partit Bolxevic hi residien, però vivien en condicions humils, en pisos amplis però austers i es comportaven entre ells com si fossin una gran família. Organitzaven cafès i balls de nit, els nens jugaven i anaven a escola junts i les dones es reunien mentre els marits es tancaven en llargues reunions de treball per intentar corregir els grans problemes que afrontava el país.

Natasha evidentment no en formava part d’aquest grup selecte de dirigents, ella era d’origen humil, una camarada treballadora nascuda a Kazan que havia vingut a Moscou com tantes d’altres en busca de feina i prosperitat. Un cop de sort i alguns contactes familiars van servir per entrar al servei d’una important família Bolxevic. El treball no era difícil, s’havia d’ocupar en tot moment de les necessitats de Nadia Illiluyeva. Una dona entrada ja en la trentena, de bona aparença i fàcil somriure però que era infeliç de naturalesa.

Nerviosa com poques, Nadia Illiluyeva era una tortura per a si mateixa. A pesar de que ja l’havien avisat, a Natasha li va costar molt els primers dies anticipar-se als canvis d’humor sobtats i imprevisibles de la seva mestressa. Podia aixecar-se un matí en la millor disposició possible i tractar a Natasha com una més però al cap d’unes hores podia arrencar en atacs d’ira irrefrenables que la sumien en un estat d’excitació seguida d’una caiguda en les profunditats del dubte, els gelos i el temor. Nadia Illiluyeva no era feliç i no podia ser-ho. Tenia tot el que una dona russa podia imaginar, bellesa, intel•ligència, bona família i estava casada amb un gran home. Aquest gran home de nom impronunciable per als occidentals havia tingut més d’un sobrenom però en la seva Geòrgia natal tothom el coneixia com a Koba. Koba havia estat un personatge astut, un revolucionari professional que havia trobat en el partit bolxevic la plataforma perfecta per les seves ànsies de progressió. Koba era vint anys més gran que Nadia però a pesar d’això s’estimaven amb bogeria. Massa bogeria -pensaven molts. El caràcter intempestiu de tots dos personatges xocava constantment i passaven amb facilitat de la passió i la necessitat més absoluta a la gelosia, la indiferència i els retrets i sovint a sobre ho feien en públic. Això com podeu comprendre dificultava molt el treball a la jove però voluntariosa Natasha.



Als matins havia d’arreglar a la senyora, que s’aixecava d’hora per, quan estava bé de salut, treballar com a mecanògrafa per al partit. Com a bon matrimoni bolxevic, en aquella casa no es tractava malament al servei, Natasha era la única assistent a la casa i sovint quan les coses anaven bé Koba fins i tot la invitava a sopar amb els senyors. Era doncs un bon treball i Natasha es sentia útil. Es repetia a si mateixa que en certa manera treballava per al bon funcionament del partit i això era el que una bona bolxevic havia de fer.

A mesura que s’apropava al portal les fiblades a les cames s’intensificaven i els pulmons li xiulaven però no va voler afluixar la marxa. Sabia que la nit anterior hi havia hagut una important festa a casa dels Molotov, havien estat tot el vespre anterior al tocador de Nadia. Aquell dia, la senyora de la casa havia volgut estar més encantadora de l’habitual. Acabava de retornar d’una de les seves cures a Alemanya i Natasha suposava que Nadia volia encandilar al seu marit. Nadia no era una persona especialment presumida però aquell dia no va sortir de casa fins que no va aconseguir el pentinat perfecte. Natasha havia estat molt contenta de veure a la seva senyora tant recuperada de les seves crisis mentals i va pensar que per un cop potser podria sortir del tot de la seva inseguretat.

Així de feliç havia marxat el dia anterior a casa seva, en un barri obrer a les afores. Tot havia canviat però als volts de les cinc de la matinada. Una trucada inesperada la despertà d’un somni profund. El telèfon era de les poques avantatges de servir a una família d’oligarques. A l’altre banda de la línia hi havia una veu apremiant que la acabà de treure de les mans de Morfeu. Es tractava de la seva amiga d’infància Karina que parlava apressuradament trepitjant les paraules. A Natasha li costà uns segons entendre el que havia passat. Karina servia a la casa del Molotov i aquella nit havia presenciat una gran baralla pública entre Koba i Nadia.
Tothom sabia que Koba era certament un llibertí amb les dones, tenia allò que alguns anomenaven l’eròtica del poder. No era bell físicament però tothom que hi tenia contacte parlava d’uns ulls de color mel que captivaven i d’una actitud propera que el feien molt atractiu. A Koba li agradava tontejar amb les noies joves, amb les treballadores i amb les dones dels altres dirigents bolxevics. No és que fos una pràctica particularment escandalosa en aquell ambient d’elit bolxevic. A Koba se’l valorava pel seu treball infatigable i per la seva perseverança professional que el feien estar hores i hores concentrat sense descansar i que el feien respectat per tota la resta dels grans dirigents russos.

La agitada veu de Karina relatava a través del telèfon com Koba s’havia proppassat amb Galia Yegorova, la jove esposa del vell Yegorov. Nadia havia estat posant males cares tot el sopar, fent-li entendre a Koba la disconformitat amb la seva actitud. En aquell moment Natasha entenia que per a la seva mestressa hauria estat molt dur veure la desídia del seu estimat el dia en que ella es reincorporava finalment a la vida pública. Allò però ja havia passat altres vegades, no hi havia motiu per alarmar-se excessivament per a Natasha.

Karina continuava explicant com enmig del sopar s’havia vist a Koba i Nadia discutint a viva veu davant de tots, insultant-se i gesticulant fins que Nadia s’havia aixecat feta una mar de llàgrimes i havia abandonat l’habitació. La seva millor amiga Polina Molotova l’havia seguit corrent fora al carrer. Allò havia passat amb prou feines una hora abans de la trucada de Karina però aquesta no s’havia pogut escapar del servei fins aquell moment per avisar a la seva amiga.

No va fer falta que es digués res més en la conversa. Per a Natasha estava clar que havia de córrer ràpidament a la casa de Koba i Nadia i que es trobaria a la seva mestressa en un agut estat de crisi nerviosa. L’escenari ja l’havia viscut altres cops i complia amb tots els agreujants: gelosia, alcohol i cansament. Natasha hauria d’estar moltes hores al costat de Nadia i la recuperació seria difícil. Segurament ben entrat el dia següent Koba es presentaria a l’habitació de Nadia per disculpar-se i els dos es fondrien en una llarga abraçada. Tot i així, la seva feina era estar el més aviat possible amb Nadia i per això ara les cames li punxaven mentre albirava finalment el portal.

Superades les escales es va trobar amb el pis en la penombra més absoluta, i només el seu panteix trencava l’opressiu silenci. Aquelles hores el Kremlin era un entorn inquietantment silenciós. Es dirigí a les palpentes a l’estança de Nadia esperant trobar-la en un reparador somni profund. Va pensar que allò era el millor que es podia trobar i que a l’endemà les coses serien molt més fàcils.

El primer símptoma de dubte va arribar quan va veure llum al final del passadís en el llindar de la porta. Només un fil de llum groga, suficient però per tirar per terra les seves esperances. Nadia no dormia. Va córrer instintivament pel passadís i el seu braç s’allargà fins al pom. BANG. Un so, sec, poderós i inequívoc a l’altre banda de la porta. Havia arribat tard, dolorosament tard, tràgicament tard. El pom va girar però la porta no cedí. Li van caldre tres cops desesperats per fer-la cedir i el dolor a l’espatlla, a les cames i als pulmons no va ser res comparat amb l’horror que presencià dins l’habitació. Nadia jeia al terra, vestida encara amb el preciós vestit de festa i l’elabora’t pentinat, poderosament bella encara però ja inerta i sense vida, enmig d’un creixent bassal de sang. Al seu costat una antiga pistola alemanya encara fumejant que havia rebut com a regal per part del seu germà.

Els crits espantosos de Natasha van despertar tot l’edifici i ben aviat molts altres es van assabentar de la tràgica mort de Nadia. Estranyament però la conversa principal no va girar ni sobre què fer amb el cadàver ni sobre les causes del suïcidi. El debat principal en aquell moment i del qual també participava la jove i insignificant Natasha versava sobre qui seria el responsable de comunicar la desgràcia a un Koba que encara no havia aparegut per casa i que podia estar encara a la festa o en una de les seves dachas del voltant de Moscou.

Mentre inclús els més respectables refusaven la responsabilitat es va sentir un crit estranyament greu i gutural a la sala. Tots els assistents van girar-se a l’uníson cap al llindar de la porta on terroritzats van descobrir un Koba espectral, pàl•lid i immòbil que es mirava amb ulls fixos el cadàver de la seva estimada. Ningú va saber mai què passava per la seva ment, ràbia, llàstima, culpa o odi. Tampoc va pronunciar paraula ni va semblar notar la presència de tanta gent a l’habitació. Només tenia ulls per a la figura negra i blanca que jeia dins del vermell cercle de sang. Al cap d’una estona els ulls es van començar a omplir de llàgrimes i no va parar de plorar fins dies després.

La desesperació va semblar absoluta, un esquinçament intern incurable. Koba però no va compartir el seu dolor amb ningú més. Ni tan sols amb els més pròxims companys bolxevics. Koba va portar el dolor dins seu, no va exigir represàlies contra ningú, ni contra la dèbil Natasha ni contra el germà de Nadia que li havia regalat l’arma homicida. Es va organitzar el funeral d’estat sense la seva participació i no va ser capaç ni de pronunciar unes paraules en l’enterrament. Durant uns dies Koba va ser un fantasma del que havia estat, una ànima en pena que implosionava en un espiral de culpa, records, sentiments i odi.

Finalment unes setmanes després ressorgí del seu infern personal. El Koba que va ressorgir de les cendres però ja no s’assemblava en quasi res al Koba alegre i atent que els seus companys havien conegut. Natasha en va sortir ben parada i no se li van exigir explicacions ni se la utilitzà de cap de turc, aquell episodi però la marcà de per vida, a ella i desgraciadament a tota la societat russa.

I és que si el verdader nom de Koba hagués estat Bujarin, Zinoviev o Kamenev segurament aquest episodi no apareixeria en aquest blog, la tragèdia per al poble rus fou que el verdader nom de Koba era Iósif Vissariónovich Dzhugashvili i que en la seva joventut havia adoptat com a nom revolucionari un nom d’inspiració molt més industrial. A Koba se’l coneixia com a Iosif Stalin i era el més alt dirigent del partit comunista que dominava amb ma fèrria el país.

Aquest episodi marcà molt a Stalin que després d’això mai tornaria a ser el mateix. L’Stalin de joventut que encantava amb la seva personalitat, que dominava als seus companys a través de la persuasió ferma però també de l’atenció i la empatia va acabar de desaparèixer després de la mort de Nadia. El mateix Koba que, abans de l’incident invitava a Natasha a sopar amb ell i Nadia va iniciar després del suïcidi de la seva estimada una de les més grans matances que ha conegut la historia. Una bola de neu d’assassinats, desaparicions i tortures que va assolar la Rússia dels anys 30 sense fre ni mesura.

Dins de la desconeixença històrica que és la ment humana i en particular la de Stalin, no és descabellat pensar que el suïcidi de Nadia va deslligar definitivament Stalin de la realitat, el va acabar sumint en la part més recelosa i despietada de la seva ment. El que havia estat la gran família bolxevic va acabar ofegada en sang en una dècada espantosa, en una espiral de violència delacions i traïcions que inicià el propi Stalin però que ni ell mateix podia controlar. El suïcidi de Nadia va desencadenar el terror dins la ment de l’home de ferro i el país ho va pagar amb més de deu milions de morts.


2 comentarios:

ury6 dijo...

Doncs això, el blog es complau en publicar un petit regal d'aniversari en forma d'historia novelada.
Tot gracies a un pont plujós i a tres gràcies que han exercit d'editores i correctores.
La base: un excelent llibre de Simon Sebag de Montefiore. La corte del zar rojo.

unatrobadora dijo...

Oriol, gran article el que has escrit! Humanitzar la història és una de les grans fites...tornar a humanitzar-la vull dir. Delicada i interessant narració!