sábado, 19 de septiembre de 2009

Perdición de Billy Wilder


El 17 de novembre de l’any passat passejant per el bloc de Cinema-Classics vaig veure que recomanaven Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Deien que es tractava d’una del cims del cinema del genial director Austríac, i això em vas sobtar molt. La millor pel•lícula del responsable de El crepusculo de los dioses o El apartamento? Evidentment li vaig donar un oportunitat dins del meu etern cicle de cinema clàssic particular, veient-la una tarda assegut davant l’ordenador i sense cap tipus de comoditat. Em va enganxar i em va destrossar per dins, no em podia creure el que estava veient, des del principi, una fotografia horriblement obscura i angoixant, una versió original amb veus profundes, tendencioses, frases que amagaven sempre segones intencions, la pel•lícula traspuava qualitat, era un clàssic en majúscules. Ho vaig sentir des del primer moment, una d’aquelles pel•lícules que no oblides mai, un d’aquells moments per els que t’empasses desenes o centenars d’altres pel•lícules, mediocres o simplement entretingudes intentant trobar la pel•lícula que finalment copa totes les expectatives i explota el 100% de la capacitat d’aquest art que és el cinema. La capacitat de trasbalsar i de commoure a l’espectador com cap altre art és capaç de fer-ho.

Amb això no vull dir que Perdición sigui la millor pel•lícula mai feta, segurament altres només la trobaran correcta o simplement bona, però aquest aspecte subjectiu per el que convertim algunes coses com a pròpies, com a elements importants dins la nostra existència és inefable. No sé perquè em va marcar tant aquesta pel•lícula, si per la situació personal o per la sorpresa que em va provocar. El que puc dir segur és que Perdición s’ha convertit en un referent fílmic ineludible per mi.

Perdición s’emmarca clarament dins l’anomena’t cinema negre, o film noir: històries de detectius, assassinats, femmes fatals, tragèdies i personatges turmentats. És un gènere exclusiu dels anys 40 i 50 que ha mort totalment i que no té raó de ser fora del pessimisme i la inseguretat americanes d’aquelles dècades. Un gènere però que ha deixat algunes de les més grans pel•lícules de la historia. Els dos grans gèneres cinematogràfics americans han estat el Western i el cinema negre, cadascun amb la seva mitologia i els seus estereotips propis. I dins d’aquests dos grans gèneres trobem les màximes fites fílmiques, en el cas del cinema noir destaquen El halcón maltés que va ser la inauguradora del gènere al 1941, The big sleep, amb la parella Bogart-Bacall, la jungla de asfalto o Touch of Evil (Sed de mal) d’Orson Welles que al 1958 va clausurar definitivament el gènere.

La present Perdicíon va ser rodada l’any 44 i es basa en una història real apareguda uns anys abans als diaris californians. La trama bàsica és la de l’assassinat perfecte: una Femme Fatal infeliçment casada, interpretada per Barbara Stanwyck embarca a un agent d’assegurances (Fred MacMurray) per assassinar al seu marit i així cobrar l’assegurança de vida. El problema el troben en Keyes (Edward G.Robinson imperial com sempre) l’investigador de l’asseguradora que des del primer moment s’olora que allò no ha estat un accident. Una historia en aparença senzilla amb una atracció sexual entre els protagonistes molt forta. Una protagonista amb un sex-appeal d’escàndol, que ens sedueix no amb bellesa sinó amb actituds, l’espectador cau en l’encís al mateix temps que el protagonista, des de la tovallola, a la cadeneta al peu o l’últim botó sense cordar, Stanwick ens deleita amb un poderosíssim ritual de seducció, una autèntica spider-girl que teix la teranyina implacable. MacMurray és en aquest cas una mosca que sap que està sent atrapada, no és una víctima il•lusa, és una víctima dolorosament conscient del que passa però el desig irrefrenable l’impedeix aturar la tragèdia. La química de la parella és fantàstica, amb actituds d’home dels anys 40 ell i aparença submisa i fràgil ella però immensament manipuladora. En mig d’ells un Edward G. Robinson que és un dels actors més infravalorats de la historia, un detectiu intuïtiu, un geni de la racionalitat però que és incapaç de detectar que el seu millor amic és l’autèntic assassí.

Fins aquí tot el mèrit és de Wilder, un excel•lent director d’actors i sobretot un fantàstic guionista, capaç de diàlegs trepidants, insultantment capciosos, capaços d’erotitzar parlant dels límits de velocitat en autopista. En el guió també hi va prendre part Raymond Chandler el gran escriptor de novela negra, autor del personatge de Phillip Marlowe, immortalitzat per Humphrey Bogart en moltes altres pel.licules. Wilder i Chandler no es van portar massa bé i les discussions eren constants però el resultat dels dos genis combinats fou immillorable.

L’altre element clau de la pel•lícula és la fotografia obra de John f.Seitz. Permanentment obscura, ens trasllada, la tensió, la calor i les olors del Los Angeles de l’època. Podem sentir des de la olor de la colònia de Phyllies al dolor d’un Walter Neff intentant arrossegar-se fins l’ascensor. Tot gràcies a una fotografia detallista, que juga constantment amb les llums per alternar l’ambient atrafegat però cristal•lí de l’oficina amb la tenebra dionisíaca de la casa de Phillies i tot això amenitzat evidentment amb litres d’alcohol begut en pantalla i centenars de cigarrets fumats. Lo políticament correcte encara no existia, i certament la decadència personal, la por a ser descobert i l’autèntica passió no són el mateix sense bourbon i tabac.

El que si que existia en aquella època era el codi Hayes, obra del legislador conservador William Hayes, que establia una férrea censura a Hollywood per tal que les pel•lícules es mantinguessin dins la decència i els culpables acabessin rebent sempre un càstig exemplar. En altres paraules, les pel•lícules sempre havien de tenir un final feliç o un final moralitzant. És per això que la història verdadera en la que s’inspirà Double Indemnity es va considerar durant molts anys infilmable, perquè la parella protagonista s’acabava escapant i suïcidant per amor, la qual cosa no era suficientment moral. La reescriptura de Wilder i Chandler però, va canviar el final (de fet es van rodar dos finals alternatius) per acabar amb una escena brutal, on el dolor físic i la derrota al ser descobert es combinen amb el dolor d’haver estat traït per un amic i per la consciència d’haver estat enganyat per la seva amant. Un final dolorós que està a la alçada d’una gran pel•lícula.

Per últim dir que el film només són 106 minuts, tot està increïblement concentrat, es va al gra des del primer moment i no es dona treva a l’espectador fins al final. Absolutament imprescindible la versió original, una pel•lícula on el dolor i els sentiments no s’expressen en les línies de diàleg sinó en com es diu aquesta línia, en la textura de les veus, per molt bons que siguin els actors de doblatge això no ho aconsegueixen reproduir.

3 comentarios:

Rick dijo...

Fantastica mostra de film noir de Billy Wilder. Aquest dialeg sempre ha estat un dels meus preferits del genere.

Per cert, he estado echándole un vistazo a tu blog y me ha gustado bastante así que quería proponerte un intercambio de enlaces. Yo también tengo un blog de cine, llamado Hotel Overlook. Lo puedes ver entrando en mi perfil. Si te parece bien la propuesta coméntamelo en el blog.

Sort!

Rick dijo...

Ya estás enlazado en Hotel Overlook

Un saludo y felicidades por el blog tan interesante que tienes

Blogger dijo...

VaporFi is the most recommended electronic cigarettes provider on the market.