jueves, 27 de mayo de 2010

Daniel Cohn-Bendit, sobre el rescat a Grècia



Acabo de veure això i no em puc resistir de penjar-ho. Sembla que encara hi ha polítics dignes i que toquen de peus a terra. Encara que sigui Francès i dels verds: Ole tus huevos!

domingo, 16 de mayo de 2010

Historia de l'art de Ernst H. Gombrich



La historia de l’Art de l’Ernst H.Gombrich és comunament citat com el millor llibre que hom es pot llegir per endinsar-se un mica en el fascinant món del la historia de l’art. La veritat és que era un tema que tenia una mica abandonat, crec que des de batxillerat no havia llegit res més sobre el tema i deu ser per això que m’ha agradat tant. Ha estat com redescobrir quelcom que has disfrutat molt abans i que havies oblidat.

L’excusa ideal per agafar-lo de la biblioteca ha estat el viatge d’aquest pròxim estiu per Italia amb la Natalia. Els que em coneixeu us preguntareu perquè carai vaig a Itàlia un altre cop quan ja hi he estat dos cops. La resposta senzilla seria: un mai se’n cansa de veure meravelles. La resposta més elaborada potser seria que realment ara sé moltes més coses de les que sabia l’últim cop. Crec que els meus ulls estan molt millor entrenats ara i veuré coses que en els dos viatges anteriors crec que se’m van escapar. Per si d’acàs i per arribar en plena forma al viatge m’he fet un pla estricte de lectures que inclou llibres com la Historia de Roma de l’Indro Montanelli, El renacimiento de Fernando Checa, i un llibre sobre barroc que encara he d’escollir.

El fet és que aquesta historia del art és senzilla i concisa, apenes 500 pàgines per a 40 segles d’art. A més l’edició que vaig agafar està profusament il·lustrada amb la qual cosa hi ha encara menys espai per al text. La gràcia del llibre recau en que realment Gombrich no aspira a una historia exhaustiva sinó a donar breus conceptes sobre cada època, tots relacionats amb la funció de l’art en cada moment, el paper de l’artista dins de cada societat i una ràpida passada per els artistes imprescindibles de cada moviment. És doncs una col·lecció de mínims, tot allò que s’ha de saber per començar a entendre una mica com ha anat canviant l’art amb els anys.

La redacció de Gombrich sempre ha estat molt àgil, ja ho podíem veure al seu “Breu historia del món” però en aquest llibre es nota que tracta la matèria en que ell és expert i això encara augmenta més el ritme. No dedica més d’una pàgina a cada artista o obra, i il·lustra les idees més abstractes amb símils contemporanis: ens trasllada una problemàtica o un fenomen a la nostra societat actual per que entenguem millor el que significava en aquell moment. El fet que estigui il·lustrat ajuda molt al lector doncs constantment pot referendar el que diu l’autor en la obra d’art que té copiada al costat del text.

El que busqui en aquest llibre una relació de grans pintors i les seves vides i obres no ho trobarà. El fort d’aquest llibre no és l’apartat de vides d’autors sinó l’explicar com sorgeixen i es desenvolupen els canvis en la percepció artística. Gombrich es centra molt (sense deixar els altres aspectes de banda) en fer-nos entendre què és el que canvia en els artistes per fer-los abandonar les constants preestablertes de l’estil en que s’han educat per innovar i crear estils nous.

En aquest sentit he trobat molt significativa la demostració que fa de com l’artista de l’alta edat mitja no ha perdut, com es creu comunament , la capacitat de representar la realitat de manera fidedigna. L’artista del primer romànic segueix sent capaç de pintar de manera “realista”. El que ens diu Gombrich és que el canvi no està en la capacitat de l’artista sinó en la funció de l’art. Quan a l’alta edat mitjana l’art serveixi exclusivament com a il·lustració de la bíblia per a aquells que no saben llegir, representar la realitat no tindrà cap sentit. El que buscaran els artistes medievals és representar uns valors, una moralina, una ensenyança. I per transmetre valors i normes no necessites pintar tots els músculs al detall com feien Grecs i Romans, només cal que s’identifiqui al personatge seguint unes convencions: la iconografia. Tampoc caldrà que es respectin les normes de la disposició del cos o dels objectes en la escena i fins i tot es podrà prescindir de dibuixar quelcom al fons. Aquí lo important és l’escena que es vol relatar i per tant si posem un fons llis de color or és per no distreure la atenció de l’espectador.

Revelacions com aquestes es van succeint al llarg de la narració que està dividida en capítols en ordre estrictament cronològic i per àrees geogràfiques artísticament afins. L’Europa mediterrània catòlica es tracta en capítols diferents a la Europa protestant perquè els valors artístics no són els mateixos sobretot a partir de la reforma.

És en resum una lectura molt interessant i enriquidora. Et dona aquell punt de saber necessari per entendre mínimament el que veus quan vas a un museu. És difícil trobar en un llibre de qualsevol temàtica el punt mig entre la erudició excessiva i la lleugeresa anecdòtica però certament en aquest cas Gombrich ho aconsegueix.

Recomanat per a: Tot aquell que tingui una setmaneta per entrenar els seus ulls a veure art.

Contraindicat per a: Tots aquells que senten urticària a menys de 50m d’un museu.


jueves, 13 de mayo de 2010

Kick-Ass de Mark Millar



1a certesa de la setmana: El saló del còmic és un pou de freaks irredemptes com una casa, però crec que és un dels millors salons que es fan a Barcelona. Té un nosequè que m’encanta, una barreja de nostàlgia, de clàssics en paper, de col·leccionisme i bibliofília que m’atrapa. Deu ser un dels móns temàtics en els que menys en sé però millor em sento. I a sobre aquest any he involucrat a la Natalia i ja ha estat la canya.
2a certesa de la setmana: Kick-Ass és un còmic com la copa d’un pi! I no és una opinió personal! La mateixa Natalia em secunda! Para, para!! Com?? Una noia aficionada als còmics sanguinolents i salvatges i fins i tot aficionada a la fantasia èpica de Canción de Hielo y Fuego?? Yehaaa... That’s my girl!! XDD
El fet és que dissabte al saló buscava sense parar el Kick-Ass del Mark Millar. No és que sigui un gran expert en còmics i la veritat és que no havia sentit parlar mai dels autors. Simplement portava molt de temps sentint i llegint meravelles d’aquest breu però intens còmic i de la seva adaptació cinematogràfica que s’estrena el proper 4 de Juny.
Vaig preguntar a varis stands i a tot arreu estava esgotat (i això que encara era dissabte a la tarda...) ja casi havia abandonat la búsqueda quan al final el vaig trobar a un dels extrems més poc transitats del saló. La veritat és que és poqueta cosa, deuen ser unes 70 pàgines o així i val 20 euros, però són els millors 20 euros gastats en temps. L’enquadernació és bona, en tapa dura i en paper gruixut i molt setinat. El fons és d’un constant color negre com acostuma a ser en els còmics últimament i això fa que els colors saltin de la pàgina amb força. La veritat és que les il·lustracions són d’escàndol, val la pena tornar-lo a llegir per apreciar millor detalls que en una primera lectura has passat per alt.
I és que Kick-Ass no és un còmic a l’ús, és un còmic adult, MOLT adult. La contundència física i verbal és immensa. No té pietat de res ni de ningú, es vessen litres de sang, es veuen molts ossos trencats i els insults volen per les pàgines. Però no us enganyeu, si voleu un còmic només de violència compreu-vos un The Punisher, aquí la violència és vehicular, està al servei d’una historia. Una historia simple, senzilla però amb un ritme endimoniat que dóna i donarà molt de sí.
El protagonista és Dave Lizewski, un pringat en edat escolar que devora còmics, es mata a pallas i somia amb la pibon de la classe. Un de tants vamos... el que fa singular a Dave és que decideix que encara que no té cap poder sobrenatural, ell pot ser un superheroi. Comprarà el traje per ebay i sortirà a la nit de Nova York a fer justícia. Ben aviat descobrireu que les coses no són com ell pensa i es veurà arrossegat per un frenesí d’aconteixaments que involucra a la Màfia i a una nena diabòlica de només 10 anys que maneja la Katana com si fos Beatrix Kiddo amb una Katana de Hattori Hanzo (recordeu Kill Bill?)
No destripo més l’argument, només dir-vos que si esteu pensant que aquest argument ja us sona, millor penseu-ho un altre cop i compreu el còmic perquè val molt la pena. Realment es fa molt curt perquè les pàgines volen, especialment en les escenes d’acció. Com ja he dit el dibuix és fantàstic, té un estil que no es pot qualificar de realista, sacrifica realitat a favor de la contundència. És possible que un os no es trenqui així, o que una cara no quedi amb aquesta expressió quan li disparen una màgnum a dos centímetres de l’ull, però joder... realment estàs sentint el dolor...
Res més, només espero que la pel·lícula sigui la meitat de bona que el còmic i ja em donaré per satisfet. Realment el material és cinematogràfic 100% i dóna per fer una gran adaptació. A més a la pantalla s’hi podrà afegir un element que trobo a faltar a les pàgines: una banda sonora acorde amb el que s’està explicant.
Ara em queda el From Hell de l’Allan Moore, però això ja és un altra cosa... Alta cultura contra “divertimento”, dues obres molt diferents però obres mestres cadascuna en el seu àmbit, que no és poc...
Postscriptum: Us deixo un link al còmic en la seva versió anglesa per si voleu fer un cop d’ull, però si us agrada compreu-lo! Així col·laborem a una segona i tercera parts que pel que diuen ja estan en camí.
http://www.megaupload.com/?d=1PT5UJRZ
Postscriptum2: Click a les imatges si voleu veure-les en tot el seu esplendor...