lunes, 28 de febrero de 2011

Documental: Últimas sesiones con Marilyn



Dissabte passat la noche temática dedicava la nit a dos molt bons documentals sobre cinema. El primer sobre la vida turmentada de Marilyn Monroe i el segon sobre la caça de bruixes i la relació contradictòria entre el dramaturg Arthur Miller i el director de cinema Elia Kazan.
El que us deixo aquí és el primer tros del documental titulat Últimas sesiones con Marilyn que el podeu veure a través de Youtube o del portal de RTVE del que també us deixo el link. (recomano la versió de la noche temàtica, la veu és molt més evocadora).
http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110226/noche-tematica-ultimas-sesiones-con-marilyn/1031262.shtml
Em sembla interessant perquè no és un documental al l’ús, no repassa la vida de Marilyn sense més sinó que es basa en les cintes que es van trobar després de la seva mort (recordem que es va suïcidar amb una sobredosi) i en els últims 30 mesos de la seva vida en que es va sotmetre a un profund psicoanàlisi de la mà del doctor Ralph Greenson. El documental es qüestiona què la va dur a suïcidar-se. Va ser la fama? Els seus desequilibris mentals? La incapacitat d’estimar? La confusió entre la Marilyn cinematogràfica i la Norma Jean de fora de la pantalla? O va ser la profundes i brutals sessions de psicoanàlisi que van remoure el passat i van fer aflorar totes les seves debilitats?
El documental està narrat amb mestria, sentim la verdadera veu de la Norma Jean, explicant les seves debilitats, una veu que és a vegades sensual però la majoria de cops és un fil de veu, insegura, desesperada, depressiva. Sabem a més que poques setmanes després de les gravacions prenia la decisió d’acabar amb la seva vida. Sentim al gran mite del cel·luloide parlar de la seva mare, de la mort, dels fracassos matrimonials amb Joe DiMaggio i Arthur Miller, del seu frenesí sexual i de que necessita més un pare que un amant. El documental ens provoca malestar perquè coneixem la cara visible d’aquesta actriu que confessa que no sap parlar i que per això li agrada tant que li facin fotos, perquè les fan en silenci. 

Tots coneixem la Marilyn de somriure perenne de grans pel·lícules com La tentacion vive arriba o Con faldas y a lo loco, però la veu que sentim a les cintes és la d’una Marilyn de porcellana, que necessita ser ajudada i que al seu voltant només troba homes que la desitgen sexualment, dones que l’envegen i una gran majoria que la menysté per ser una rossa tonta. Entremig hi trobem un psiquiatra que ho deixa tot per intentar treure a l’actriu del pou, deixa als seus clients i hi implica la seva pròpia família, però la desesperació de Marilyn és tan gran que comença a arrossegar al mateix doctor a la depressió. I en tot això una pàtina de tragèdia sempre present doncs sabem que la data límit d’aquest procés és un dia d’agost de 1962 en que tot acaba.
El documental és lent però és potent i té imatges que m’esgarrifen. El moment en que Marilyn està tant drogada i destrossada anímicament que no pot recordar la lletra del cumpleaños feliz en els assajos de l’aniversari de John Fitzerald Kennedy posa els pèls de punta . Les dures descripcions d’una Marilyn que és fins i tot arrestada per conducta sexual impròpia es succeeixen i veiem com al final es converteix en una addicta a les sessions de psicoanàlisi, que sovint s’allarguen durant més de cinc hores matí i tarda.
És doncs el relat molt ben construït d’una tragèdia. De la mort d’un icona mundial, però també de la mort d’una noia inadaptada, que va ser hissada al capdamunt sense estar preparada i a qui els focus i la premsa van destrossar. El mite de Marilyn va quedar en la historia però ningú es va fer culpable de la seva mort, ningú va prendre les conclusions que s’havien de prendre i la seva història acaba sent la història de molts altres fracassats a qui les llums i els brillants de la fama arriben massa aviat.  

lunes, 21 de febrero de 2011

Black Swan, genial Cisne Negro d'Aronofsky


Escric aquesta crítica tot i sabent que em quedaré curt, doncs aquesta Black Swan és una peli que es viu i es sent i no es presta a un anàlisi en fred. Realment el millor que puc dir és que la peli em va portar per on va voler, vaig sentir el que havia de sentir en tot moment, entusiasme, por, desig tot en la seva justa mesura i vaig acabar saciat, satisfet, plenament content amb el que havia vist. I això per mi ja és dir molt avui en dia.
Black Swan és en aparença una peli senzilla. Natalie Portman és una ballarina de ballet clàssic, molt bona tècnicament i aspirant al lloc de primera ballarina amb l’estrena de la nova obra “el llac dels cignes” de Txaikovski. Fins aquí res de diferent amb altres grans pelis que han explotat les bambolines dels teatres i les relacions diva veterana amb jove ambiciosa. El referent més clar en aquest sentit és Eva al desnudo, que si no heu vist encara també és molt recomanable. 
 L’aspirant però haurà de ser capaç de ballar el cigne blanc, de bellesa clàssica infinita, però també el cigne negre, emotiu, passional i seductor. És aquest segon aspecte del personatge el que no acaba de quadrar amb el personatge de Nina Sayers que ha portat una vida d’entrenament, de rigor i de perfecció sota la tutela de la seva sobreprotectora mare que també havia estat ballarina.  La pressió del coreògraf, l’imminent estrena i la presència d’una Mila Kunis que sembla l’alter ego invers de la protagonista  portaran al personatge de Natalie Portman a explorar el seu costat fosc en busca de l’emotivitat i el caràcter necessari per ballar el cigne negre. 
Un cop plantejat l’argument la pel·lícula es transforma en una batalla simbòlica entre el blanc i el negre. Per entendre-la plenament fareu bé de recordar la distinció Nietzscheana entre  apol·lini i dionisíac. Els elements apol·linis provenen d’Apol·lo déu de la llum i de l’art i són la disciplina, la bellesa clàssica, la llum la perfecció etc. En contra els elements dionisíacs corresponen a Dionisos, el déu del vi i de l’orgia. Allò dionisíac és el sentir, l’obscuritat, l’emoció desfermada, el sexe, el no-control etc. En definitiva i embrancant-ho amb Froid és el conscient i la civilització vs el subconscient i la naturalesa. Nina haurà d’abandonar el seu controlat caràcter apol·lini per fer un viatge cap al seu perillós costat dionisíac. 

martes, 1 de febrero de 2011

El que ens juguem avui a Egipte


La revolta dels joves egipcis viurà probablement en el dia d’avui el seu moment clau. Si els organitzadors aconsegueixen convocar tota la gent que pretenen en una manifestació massiva i pacífica amb l’exèrcit donant-los suport, serà molt difícil que Mubarak recuperi el control. La clau no està tant en el paper dels joves que es manifesten sinó en la decisió que han pres  els comandants de l’exèrcit egipci de no atacar als manifestants.

Si la revolta té èxit ens trobarem amb una situació geopolítica nova, i és que Egipte no és Tunísia. Egipte és una peça clau en el món àrab, ho ha estat sempre perquè representa el somni d’un món àrab desenvolupat integrat dins del primer món. La revolta egípcia té doncs més rellevància que constatar que el twitter és important (com s’empenyen en explicar-nos a tots els telenotícies) té una càrrega de fons que pot canviar molt les dinàmiques de força del món en què vivim.

Egipte sempre ha estat el país àrab més desenvolupat. Va ser el primer en alliberar-se de la dominació turc-otomana i un dels primers en alliberar-se de la dominació colonial britànica. És aquest caràcter auto emancipador el que fa d’Egipte un referent per als altres països de la zona. És important perquè el gruix de reformes egípcies han estat endògenes, produïdes per ells mateixos i sense la necessitat d’un tutelatge extern.
Aquest és el gran somni del món àrab, una emancipació total dels intervencionismes d’occident i un desenvolupament per ells mateixos. Un cop emancipats del britànics després de la IIa Guerra Mundial,  van tenir una etapa de socialisme amb Nasser i posteriorment un retorn al liberalisme amb Saddat. Els dos van ser figures presidencials autoritàries, que van apostar per un model de partit únic amb grans projectes en matèria d’infraestructures com la presa d’Assuan construïda amb diners soviètics o la promoció del canal de Suez. Durant els anys de Nasser Egipte va ser molt bel·ligerant amb Israel, però amb Saddat es va passar a una política de no agressió pagada a preu d’or pels Estats Units. Hosni Mubarak va substituir a l’assasinat Saddat al 1981 i desde llavors el país s’ha estancat política i econòmicament. Les reformes en matèria d’infraestructures no han anat acompanyades de canvi social ni de liberalització democràtica i ara en plena crisi econòmica mundial exploten els descontents acumulats.