La treva de Nadal de 1914

Bon Nadal a tots. Però bon Nadal a la meva manera, no crec en les compres ni en les nadales ni en els carreres engalanats. No crec en el naixement de Jesús ni en res semblant, però curiosament al Nadal em sento transcendent. Suposo que és per ser una data molt senyalada i llargament anunciada, però per a mi els Nadals són moment de reflexió, de balanç i d’estar amb la família i amb la gent important. Més inclús que cap d’any el Nadal em permet una reflexió de recolliment i és en aquests moments tan especials en que prens consciencia plena de tu mateix, de qui és important per a tu i de què estàs fent en aquesta vida. El fet que tota la cristiandat estigui reunida en família celebrant alguna cosa comuna fa sortir els millors sentiments d’un mateix, una sensibilitat que la resta de l’any ofeguem en tràfecs i ocupacions.

És per això que avui em surt de dins parlar-vos d’un episodi àmpliament conegut però que no per això ha de ser oblidat o menystingut.

Ens trobem la nit del 24 de desembre de 1914, la guerra ja fa mesos que dura i el que havia de ser un avanç triomfal s’ha convertit en una matança sense precedents i en una guerra de posicions a base de cavar llargues línies de trinxeres davant l’enemic i desgastar-se mútuament.

Som al sud d’Ypres (Bèlgica) al front occidental i els anglesos afronten la nochebuena amb regals en forma de xocolata i tabac per pujar la moral però sense el material necessari per fer més suportable el dur hivern dins la trinxera. A menys de cinquanta metres hi ha la trinxera alemanya on també es disposen a celebrar la nit amb regals en forma de racions extres i uns abrets de Nadal amb espelmes.

La nit és freda i silenciosa, la sagrada nit no es trenca amb bombardejos, cadascú celebra el Nadal amb els seus companys de trinxera mentre els oficials es refugien a quilometres del gèlid front. De repent a la trinxera anglesa arriben les veus alemanyes cantant stille nacht tímidament al principi però més clarament després. Les nadales es van succeint i els cors dels combatents es van obrint a mesura que transcorren les cançons. El significat concret no l’entenen però el missatge és universal. En un moment determinat una veu alemanya demana als anglesos que s’uneixin al cant. Un soldat anglès els respon que es moririen només de cantar en alemany i una resposta espontània alemanya respon ocurrentment que ells es moririen només de sentir l’alemany cantat per anglesos. La ocurrència causa una rialla generalitzada que relaxa l’ambient. Poc a poc els anglesos comencen a cantar les seves nadales i els alemanys posen els seus petits arbres de Nadal a sobre les trinxeres.

La situació era quasi irreal, una nit màgica i soldats de bàndols irreconciliables cantant junts i aplaudint-se mútuament. Tots aquells homes, la primera generació de combatents, que havien anat a la guerra amb determinació i entusiasme convençuts de la conveniència del conflicte,convençuts d’esclafar al gran enemic i d’imposar el seu model de civilització. Ara, després de mesos de matances mútues, d’enorme desengany envers els seus propis oficials i la naturalesa de la guerra, després de dos mesos de duríssim hivern, en aquella nit màgica tots aquells homes tan alemanys com anglesos com francesos, tots es sentien més pròxims als éssers humans que estaven a l’altra trinxera, amb els que compartien penúries i privacions , que amb l’etèria pàtria o amb els llunyans caps d’estat major.

En aquella nit de 1914 la cruesa de la guerra, la seva impersonalitat i el seu odi, es van esvair momentàniament. L’enemic genèric que tan denostat havia estat per la propaganda dels dos bàndols va prendre cos i forma i sobretot va prendre sentiments. Uns sentiments que no eren diferents als del propi bàndol.

D’aquesta manera les barreres d’idioma, d’educació, de propaganda, de cadena de comandament, totes aquestes barreres van caure com barreres de paper, en aquell moment alemanys i anglesos van deixar per unes hores de ser-ho i van ser per una nit i un dia simples éssers humans. Persones no alineades que van compartir regals, cançons i sentiments de solidaritat, persones humanes que van aprofitar l’avinentesa per enterrar els morts del camp de batalla assistint-se mútuament en els enterraments, éssers humans que segons moltes fonts van arribar a jugar fins i tot partits de futbol junts.

Tota aquella solidaritat es va acabar però quan el dia de Nadal es va esvair. Les noticies del que havia passat va arribar finalment a oïdes dels llunyans caps d’exèrcit, que escandalitzats per el brot d’humanitat que havia tingut la tropa, aquella turba de gent que no podia tenir més sentiments que la ira i l’odi per atacar l’enemic, no van dubtar a dictar càstigs exemplars per disciplinar les seves pròpies files.

La guerra es va reempendre amb la crueltat habitual i l’episodi va ser silenciat. Ben pocs dels participants d’aquella treva de la nit de Nadal van sobreviure als 4 anys de guerra per explicar-ho, i a partir d’aquell moment quan arribava el Nadal s’ordenaven bombardejos intensos sobre les tropes enemigues per evitar cap brot més d’amistat entre enemics.

En fi, Bon Nadal a tots, sacrifiqueu una mica de consumisme i festa insubstancial i invertiu una miqueta en la gent important que us estima i us valora, no perquè sigui el dia del naixement de Jesús ni perquè les grans superfícies comercials ho prediquin, feu-ho per vosaltres mateixos i penseu que molts milions de persones estan fent el mateix.

s. XII Historia del rey transparente

Disculpeu les meves imperdonables vacances, però em costa escriure quan no tinc universitat..

Vull parlar-vos d'un bon llibre que ja fa molt temps que és a les llibreries però que em va arribar a les mans fa poc. Es tracta de Historia del Rey Transparente, de Rosa Montero. Un llibre que té una tapa infame, molt poc encertada doncs sempre m'havia semblat més un llibre d’auto ajuda tipus el Caballero de la armadura oxidada que una novel•la històrica.

Anem a deixar una cosa clara d'inici, aquesta no és una bona novel•la històrica, el que busqui fidelitat que se n'oblidi, l'Autora ja ho deixa clar, ella agafa una etapa aproximada de 100 anys del segle XII (ah, el segle XII... la primavera de l'edat mitja..) agafa els seus personatges més importants, els fets i els processos que tenen lloc i els comprimeix en 25 anys. Tot per fer possible que la protagonista, una jove plebeia que es disfressa de cavaller per anar en busca del seu estimat que ha estat fet presoner en una batalla, pugui veure amb els seus ulls a les principals personalitats de l'època, i pugui passejar-se per la cort d’Aquitània o per l'Albí càtar.

El llibre desprèn una lleugeresa molt agraïda, quasi de conte infantil que ajuda a fer passar ràpid les pagines. En dos o tres dies està llegit i a aquesta sensació infantil ajuda la introducció d'un cert element màgic o místic que no sabem mai si és inventat per la protagonista o si és real. Al cap i a la fi això és un conte de fades maquillat amb tocs històrics. Una pagesa insignificant que troba a la seva fada madrina, al seu mentor i àngel protector que la guiarà per el recent descobert món cavalleresc i que farà d'ella un cavaller respectable que es codeja amb duquesses i reines. Un argument històricament totalment inversemblant donada la poca mobilitat social que imperava en aquella època.

La protagonista no té cap tipus d'interès en aquest llibre, almenys per mi, es veu a la primera que és la típica historia d'iniciació, de persona humil que coneix mentor que sap de tot i que a través dels seus ulls innocents sens trasllada una historia. La gràcia d'aquests models està sempre en el mentor, i en aquest cas es una tal Nynive que no sabem si és bruixa però ho sembla. És un personatge interessant perquè es misteriós, sap coses que cap dels contemporanis sap i no les explica, té els problemes típics amb Leola (el personatge principal) doncs la relació no és fàcil però bàsicament és la guia que sempre surt en moments de problemes.

L'altre personatge interessant és la duquessa Dhuoda, un personatge obscur que no sé fins a quin punt és real (va existir una duquessa amb aquest nom a la zona on passa el llibre però uns 200 anys abans que el llibre). Dhuoda és un personatge extrem, d'un passat sanguinolent, és producte de la noblesa cavalleresca més tradicional que l'ha creat. El seu contrapunt és Leonor d’Aquitània, que significa els nous ideals cavallerescos que estan naixent i que es caracteritzen per l'ajuda al necessitat i per l'amor cortès. Dhuoda és al principi un personatge ambigu però on guanya potència el llibre és quan esdevé el que el destí tenia reservat per ella. La dama blanca que ha intentat mantenir-se pura amb grans esforços, no pot seguir oposant-se al seu destí i al seu llinatge i acaba convertint-se en la dama negra, adalid de la mort i la destrucció en la creuada papal contra els càtars. Com diu l’autora: “Los hombres suelen llamar destino a aquello que les sucede cuando pierden las fuerzas para luchar”.

El llibre ens passeja per el segle XII contraposant l'esplendor de la cort Aquitana, que significa la modernitat de l'època, amb l'obscurantisme de les forces papals que reprimeixen durament l’heretgia càtar. El llibre il•lustra com diu l'autora el procés de canvi que es vivia en aquella època amb les veus modernes i dissidents respecte a la tradició en un món encara dominat per les forces tradicionals de l’església i la noblesa bel•ligerant.

Seguint aquest esquema se’ns presenta una historia que si bé sembla massa senzilla i innocent en les primeres pàgines guanya força a mesura que guanyen protagonisme els personatges secundaris fins que paradoxalment la proliferació de personatges secundaris fa que l’interès decaigui cap al final. El llibre podria ser unes 50 pàgines més curt i no passaria res però tampoc molesten excessivament, és simplement que un personatge com Leon és innecessari.

Un altre cosa bona és que el llibre permet varies lectures a nivells diferents, des del simple per a qui es prengui la historia com una simple novel•la a un més complex a nivell ètic i moral doncs tots els personatges i situacions tenen un rerefons ètic i simbòlic que es pot veure sense dificultat. Moltes de les reflexions que fa la protagonista calen fons doncs són ben escrites i diuen veritats com punys, potser la part final és més rica en aquest tipus de manifestacions i menys en ritme o acció de l’aventura però això també podria ser perquè a mesura que el personatge creix i envelleix també creix en maduresa i sobretot en lucidesa.

Un bon llibre en resum per llegir sense maldecaps fer una visita al nostre segle XII i passar una bona estona aquest Nadal. Jo trobo a faltar una miqueta més de protagonisme eclesiàstic doncs és una historia molt civil per a l’època però no es pot tenir tot. També us he de dir que el llibre el fruiran més les dones que els homes doncs es podran identificar més amb el protagonisme femení.

Per últim recordar-vos que com deia el mestre Eco, no llegim per fer-nos més cultes o per tenir més èxit sinó per viure més, llegir és seguir vivint i cadascú ho fa a la seva manera però de tant en tant va bé deixar les profunditats dels llibres d’història i entretenir-se amb una novel•la distreta i si està ben feta com aquesta doncs millor que millor!

Appaloosa

Deixant el tema de Bolonya que em té atrapat irremediablement, he de fer algunes ressenyes de coses que he vist o llegit aquests dies i començarem amb aquest western que es va estrenar al mateix temps que el nou Bond i que ens arriba sota el nom de Appaloosa.

Com segurament ja sabreu es tracta d’una nova aproximació moderna al gènere per excel•lència del cinema, el Western. Dic una nova aproximació perquè ja no es pot considerar que el western sigui un gènere actual, doncs amb prou feines s’estrenen una o dues pel•lícules d’aquesta temàtica cada any. i és una pena perquè dona per molt, i sobretot té molta tradició.

Tot i així si que hem pogut gaudir aquest any de la magnífica "el tren de las 3 i 10" que a pesar d’arribar-nos aquí a Espanya amb un any de retràs respecte als EUA em vaig reprimir com vaig poder per no veure-la a la petita pantalla de l’ordenador doncs un western sense cinema no és el mateix. La pel•lícula de James Mangold ens oferia un duel interpretatiu d’altura (Bale vs Crowe) i una pel•lícula trepidant sense ínfules de gran clàssic però si aprofitant els mètodes actuals per fer un molt bon entreteniment no carent de contingut i diàlegs elegants.

Amb aquesta experiència recent em mirava amb molts bons ulls la pel•lícula que preparava des de feia temps Ed Harris, un excel•lent actor que des del seu paper al show de Truman sempre m’ha agradat. Ara Harris es posava darrere la càmera, fitxava a Viggo Mortensen (no el tinc molt ben valorat però compleix) i a Jeremy Irons per fer de dolent. Vaig pensar que tres actors d’aquest calat eren una bona elecció i els pòsters i el tràiler em van semblar molt subtils i molt bons.
Amb aquests precedents, arribats el passat 21 de novembre vaig decidir anar a veure Appaloosa abans que el nou Bond (que per cert encara no he vist). Mala decisió la meva.

Appaloosa narra la història de una parella de justiciers (Harris i Mortensen) que són contractats en un poble anomenat Appaloosa per fer de Sheriffs i lluitar contra el malvat Jeremy Irons que domina el poble com vol.

L’argument és típic de western i un bon inici entusiasma a l’espectador, però ràpidament es veuen les carències del film. En primer lloc l’elecció de Reneé Zellwegger com a dona que porta de cap als protagonistes no pot ser més desencertada. Que consti que en general ella m’agrada, m’agrada l’aspecte fràgil que ofereix a Chicago o la ingenuïtat de Yo yo mismo e Irene, però en una pel•lícula de l'oeste no quadra ni en pintura doncs aquí no estem parlant de la típica figurant de western que es dedica a posar cares boniques als protagonistes i a enamorar-ne a algun sinó que a la pel•lícula de Harris el personatge femení hi té un paper destacat. Es necessitava una actriu més ambigua que generés dubtes a l’espectador sobre les seves intencions i Zellwegger no ho aconsegueix en cap moment.

En molts aspectes el Harris director em recorda a un gos que tenia un amic meu, que de petit es passava el dia sol a casa i quan la família tornava al vespre es posava tant content que saltava movia la cua i es pixava a sobre. No n’era conscient, era una expressió d’alegria més. Amb la pel•lícula de Harris passa una mica el mateix. Harris aconsegueix la financiació que necessita per el seu projecte i esta tan content perquè és tan fan del western que no pot parar-se a pensar en què convé a la pel•lícula i en què no i ho posa tot, absolutament tot. Així tenim que en dues hores hi ha tot el que en 80 anys d’història del western hi ha hagut en milers de pel•lícules diferents. Tenim múltiples homenatges a films passats, dones arrebatadores, dos protagonistes una mica crepusculars, un dolent molt dolent i la seva banda, uns alcaldes del poble atemorits, un semi-duel al carrer central, indis, persecucions...
Són masses coses per fer coherent una historia molt simple que es podia haver resolt amb més humilitat.

No es tracta d’una pel•lícula molt molt dolenta, és simplement un western més dels que s'en podien estrenar 10 l’any 50, però avui en dia cada cop que surt alguna pel•lícula d’aquest gènere esperem alguna cosa més.

En els aspectes positius hi poso el personatge de Harris que em sembla molt original com és capaç d’enfrontar-se amb una vintena de bandits però que no sap com enfrontar-se amb una dama perquè no ho ha fet mai. La frase "hasta ahora solo me habia acostado con putas y indias" és significativa. La relació entre Harris i Mortensen és també bona, una amistat clàssica, però em falla Jeremy Irons, no sabem si és dolent o si fa una mica el que vol, i el gir que té al final és més aviat patètic. També algunes frases mereixen ser recordades com la resposta de Harris al comentari del seu company després d'un duel molt curt i ràpid. Harris respòn, "és que todos sabíamos disparar muy bien" com fent mofa dels llargs duels al sol d'algunes pel.licules.

La entrada dels Indis a tres quarts de pel•lícula per una sola escena també és lamentable, no sé si Harris no volia marxar sense posar-hi indis, o si necessitava alguna cosa per resoldre una trama absurdament embolicada però la qüestió es que els indis apareixen del no res, i sen van tan tranquils com han vingut. Inexplicable.

En fi, Appaloosa és una pel•lícula que no serà llargament recordada per res, no té escenes memorables ni diàlegs brillants ni un clímax digne, tot i així no està mal feta. Dignament filmada i amb bones ambientacions, les interpretacions també son dignes, no ho fan malament però no us espereu un Crowe o un Bale. Harris encaixa en el seu paper però la seva cara és marbre i no transmet tot el que podria. Tampoc espereu que en Viggo es mengi la càmera d’una mirada com fa Crowe, ell està en la seva línia com si això no anés amb ell.

En fi, sempre serà millor això que Disaster Movie, i qualsevol intent de revitalitzar el western és més que benvingut per part meva però em quedo un cop més amb la sensació que hem perdut una altre oportunitat (i van...) de salvar aquest nefast 2008.

Per últim una frase de la meva moleskin de frases cèlebres que curiosament no sé de qui és:

En este mundo hay dos tipos de personas, las que disfrutan de un buen western y los que no entienden de cine.